Provisional o permanent?

Diumenge II Quaresma (A)

(Gn 12,1-4; Sl 32,4-5.18-20.22; 2Tm 1,8-10; Mt 17,1-9)

Plantegem-nos avui una qüestió. Estem en el segon diumenge de Quaresma, el diumenge en el qual cada any llegim una versió diferent de l’Evangeli de la Transfiguració (Mateu, Marc o Lluc). La Transfiguració és un episodi ben estrany i curiós, plena de fets meravellosos i extraordinaris que ha fet córrer rius de tintes en milions d’homilies. La majoria ens parlen d’una teofania, d’un moment profund de pregària per Jesús, d’una revelació de la Missió, d’una anticipació de la seva Passió i Mort, d’un lligam entre Antic i Nou Testament… Però, fem-ho diferent: I si ens fixem en el final de la narració? Jesús està tot sol i no hi ha cap rastre, ni un, del fet tan magnífic que se suposa que acaba de passar. És a dir, aquella situació tan apoteòsica, allò d’explosió divina, aquella visió de teofania… Resulta que era provisional. La situació real, la del dia a dia, la definitiva, era trobar Jesús tot sol a dalt d’una muntanya, amb unes poques persones al seu costat que no s’atrevien ni a parlar i que, donada la naturalesa del que havia passat, van optar per no dir res a ningú. És cert això? Allò que havia passat era una cosa provisional, passatgera, d’un moment. O era una cosa definitiva? Era un somni o era una realitat? Penso, i així us ho voldria explicar, que el que va passar va ser quelcom molt més profund del que qualsevol anàlisi del relat ens pot explicar.

Sempre m’ha generat molts dubtes el relat de la Transfiguració. Ho reconec. No perquè el relat sigui més o menys creïble, més o menys fantàstic, sinó perquè em planteja el que he dit fa un moment: És una situació definitiva o és una situació provisional? En altres paraules, em planteja el dubte de si quedar-me instal·lat «allà dalt» on estic d’allò més bé o cal «tornar al món» i sofrir-ne el caos. I, encara més, em planteja el gran dubte de si allò és la realitat o no. I si el missatge és que, el fet mostrat a la muntanya del Tabor ens explica que la realitat no es limita a allò que veiem i sentim, sinó que hi ha un món que no és comprensible, però que existeix i és realment el que importa?

I sabeu en què m’ha fet reflexionar tot això? Doncs que tots nosaltres, tard o d'hora, correm el risc d’apalancar-nos en la comoditat de la vida aconseguida «amb esforç». Sí, apalancar-se en aquella vida que no ens provoca preocupacions excessives… això sí, a canvi de no aspirar a res més. Arribada una situació «estable» i sense perills a l’horitzó, el gran repte és instal·lar-se en un conformisme còmode sense sobresalts i sense sorpreses fantàstiques ni projectes meravellosos. Però…, i ara acabo, el rerefons del relat de la Transfiguració ens diu que és precisament aleshores quan es descobreix que la felicitat no coincideix amb el benestar. És aleshores quan aquella pregunta de «provisional o definitiu?» es transforma en el dubte sobre instal·lació o la lluita.

Acabo. Heu caigut en un detall de l’Evangeli que lliga exactament amb aquesta idea? Us recordo el que va fer Pere quan es va trobar amb aquella situació: «instal·lem aquí unes tendes», va dir. És a dir, busquem la comoditat interior d’una religió que no ens demana compromís.