És un miracle! O no?

Diumenge IV Quaresma (A)

(1Sa 16,1.6-7.10-13; Sl 22,1-6; Ef 5,8-14; Jn 9,1-41)

Avui tenim de protagonista evangèlic un cec de naixement. No ha vist mai la llum; i per això aquell home viu una situació irreversible. Des de sempre i per sempre. Ja sabem: Les persones cegues de naixement desenvolupen els sentits de forma diferent i el seu cervell funciona diferent quan es tracta de “projectar” i “comprendre” imatges. Com a conseqüència, les descripcions es fan difícils. No tenen la paleta de colors, el catàleg de bellesa o la percepció de profunditat; la seva gran ajuda i porta a la comprensió és el llenguatge. I vet aquí que, a l’evangeli d’aquest quart diumenge de Quaresma, se’ns relata un fet extraordinari, meravellós… un miracle! Una persona, cega de naixement, hi veu gràcies a Jesús.

El relat de Joan explica, en dues línies, el miracle i, després, se centra a parlar, sobretot, d’allò que passa a conseqüència del fet, és a dir, de les reaccions de la gent que ho ha vist i de l’entorn i la família del cec. Aquell fet, que és magnífic per ell mateix, genera un munt de converses, reaccions, preses de posició… I si us hi fixeu, cap de les reaccions analitza el que va passar, la guarició. Al contrari, els comentaris se centren en el perquè del que va passar, si és legal l’acció de Jesús, si és cert o va ser un engany, si el guarit n’és mereixedor de tal cosa, si hi ha hagut enganys, si la família, si els pares si… Caram! Però si un cec de naixement hi torna a veure!! És un miracle!! Doncs sembla que això no és important. Per això, l’evangelista Joan vol centrar la nostra atenció en les discussions, les xerrameques i les critiques: La gent no vol veure la veritat. I mentre el cec s’apropa gradualment a la llum, el públic, els sacerdots, mestres i doctors es van enfonsant en la foscor interior. Per això fan tot el possible per negar l’evidència del que ha succeït i acaben expulsant el guarit del temple, és a dir, l’expulsen de la presència de Déu! 

Reflexionem una mica, a la llum del que acabem de dir: Avui, quan succeeix una cosa bona, quan algú fa una bona obra que es pot titllar d'extraordinàriament bona, solidària, què passa? Que, abans d’analitzar, valorar el fet i veure-hi la bondat, el primer que apareix és el dubte. Per què ho ha fet? Alguna cosa voldrà a canvi! Qui és? Ho veieu?, colla d'hipòcrites i fariseus, ens diria Jesús. No valorem el fet per allò que és: una intervenció de Déu. 

I encara ens queda una mica de temps per valorar el camí que fa el cec. És un camí totalment diferent del que hem vist, ho he apuntat abans. És una mena d’itinerari en etapes que, en aquest cas, va a l’inrevés, és a dir, des de la foscor a la llum. De sentir en la foscor el nom de Jesús per primer cop, a proclamar, ple de llum, que «hi crec, Senyor». I aquest camí és el que hem d’imitar tot responent a la invitació de Jesús no només a “ser” cristianes i cristians, sinó a “actuar” com a cristians i cristianes. 

Si rellegim l’evangeli d’avui, a casa, en mode pregària, ens pot anar bé observar aquesta doble drecera: de la ceguesa a la llum i de la ceguesa a la foscor profunda. I així ens podrem preguntar: Com està el nostre cor? El tinc obert o tancat a Déu? Tinc por a decidir-me? 

L’evangeli d’avui és una ocasió més per revisar la nostra vida de persones creients i és també un anunci de la Bona Nova de Jesús, Llum del món, com proclamarem la nit de Pasqua.