Mirar-lo als ulls

 Diumenge I d'Advent (A)

(Is 2,1-5, 14-16; Sl 121, 1-2.4-9; Rm 13,11-14a; Mt 24, 37-44)

I el profeta crida: «Prou abusos!!». Tant els que cometen la gent sense entranyes com els que cometem nosaltres amb nosaltres mateixos. I continua cridant: «Vigileu!! Tingueu els ulls oberts!! Alerta!!». I Jesús ho repeteix a l'Evangeli: «Vigileu, esteu atents!!».

Aquesta situació la plantegen les lectures d’aquest primer diumenge d’Advent i, pràcticament, durant bona part de l’Advent. Però avui em ve de gust començar preguntant-te a tu: penses que tanta situació estressant, perillosa i vigilant (vigila!, alerta!, atenció!) viscuda personalment, dirigida a mi, em portarà prou pau per poder mirar el bressol d’un nadó i veure-hi Déu? Sincerament, ho dubto. No llegeixis aquests missatges de «Vigila!! Alerta!!» des de l’Antic Testament, és a dir, des de la Llei, des d’una educació en la por. Llegeix-los des de la llibertat.

Ho provaré de dir d’una altra manera: Penses que des de la sospita i el sofriment podré alegrar-me d'anar cap al meu personal Betlem? Vull viure un esplèndid i meravellós Betlem, aquest any. Vull veure el rostre de Déu, vull saber mirar a la cara del nadó de Betlem perquè, així, sabré fer-ho sempre. I, perquè no, també per aprendre a mirar el rostre de Déu, quan sigui el moment final, i reconèixer-hi el rostre i els ulls de l’infant Jesús.

Miraré de proposar-vos, per aquest Advent, quatre exercicis. Un per setmana. Avui, per fer front a aquest estrès de l’ànima i del pensament que suposa tant de «Vigila!!, i Alerta!!», proposo la prova del seixanta. Ara que el meu pensament sembla que vol la independència de la resta del cos, he d’aturar-me per trobar-me amb Déu. Com que hi ha situació tensa, costa més clar. I aquest és l’esforç que em demana l’Advent. Donar-me seixanta segons, seixanta minuts, seixanta hores per combatre l’estrès. Per preparar-me per mirar als ulls a Jesús infant. Amb la calma com a consellera i amb la idea clara que és per preparar bé aquest Nadal que, com ja t’he dit, vull que sigui esplèndid i meravellós per a mi i per la gent de la meva vida.

Al·lucino que Déu es posi a les nostres mans en la senzillesa de Betlem i m’aclapara que confiï en mi. Com no puc dedicar-li un temps per mirar-li als ulls?

Malament, gràcies a Déu

Diumenge XXXIII (C)

(Ml 3,19-20a; Sl 97,5-7.9; 2Te 3,7-12; Lc 21,5-19)

Estem acabant l’any litúrgic. També estem ja en els darrers dies de l’Any Sant Jubilar (recordeu que acaba el dia de la solemnitat de l’Epifania). I, òbviament, encarem les darreres setmanes de l’any civil. La Litúrgia ens parla dels «darrers dies» i del «judici final». Les lectures tenen un marcat to apocalíptic. El món s’acaba i cal dur a terme els preparatius.

Davant aquesta perspectiva se’ns demana paciència i fortalesa. I tot plegat embolcallat d’esperança. Vet aquí. L’Esperança que no defrauda, que no enganya, com diu el lema de l’any jubilar. Esperança en el que vindrà. Esperança en l’acompliment de les promeses del Senyor. Esperança en el Regne. Però... Aix! Sempre hi trobem un però!

Just avui fa un any, en les mateixes circumstàncies, fèiem una reflexió similar i ens trobàvem com avui, aclaparats i engolits per una realitat que s’entossudeix a dur-nos la contrària.

Arribats aquí, cal preguntar-nos: Les angoixes, les persones o les circumstàncies que ens han estat aclaparant durant tot un any, ens han ocupat excessivament els dies? Si és així, no hem fet cas a Jesús. Ell ens diu: «Deixeu-los estar; no hi aneu, amb ells». És cert! És vital per a la nostra salut mental i emocional, per a la nostra pau personal i per a poder entendre el pas d’un any, mantenir-nos lluny de certes persones, situacions i ambients que anomenem tòxics, que ens consumeixen emocionalment i afecten l’esperança en el futur. I la nostra actitud, fonamentada en l’esperança, no és el lament, és la confiança. Ni tampoc és la ràbia. Ni tan sols la confiança en què tot canviarà i tot acabarà bé, com a les pel·lícules de Nadal. No. Perquè és possible que no acabi bé, si més no de forma immediata. Aleshores, hem de recordar que Déu mai no ens abandona, per molt difícil que sigui d’acceptar la realitat en temps foscos.

La confiança i la seguretat de l’Amor de Déu, és a dir, de l’esperança cristiana, ens demana de no «perdre l’oremus» mai, passi el que passi, ens passi el que ens passi —perquè ja hem après que cada cop que «perdem l’oremus» perdem una mica de nosaltres. I és precisament per això que, sempre que parlem d’esperança, parlem d’aquella esperança que va dur a Jesús a la Resurrecció. Fins i tot quan vivim moments d’abatiment, de dubte, de ràbia o de crisi. Fins i tot quan ens sentim com a fora de lloc en aquest món. I què passa? Que normalment ens sentim fora de lloc quan ens atrapen les crisis, les ruptures, les malalties, els sofriments... siguin propis, de les persones que coneixen, de la societat on vivim o del planeta sencer. En aquestes situacions se’ns convida a mantenir l’esperança cristiana i allunyar la ràbia; se’ns convida a fer nostre la mirada compassiva de Jesús i allunyar les males influències; se’ns convida a la pràctica de l’esperança activa, que fa que tendim ja cap a albirar allò que esperem i allunyar-nos d’allò que encega.

Se m’acut acabar amb una idea que refermi la nostra confiança en Déu. Quan ens pregunten com va tot, acostumem a respondre amb un agraït: «tot bé, gràcies a Déu!». ¿Què me'n diríeu si ara jo us proposés de contestar, a la mateixa pregunta, dient un «malament, gràcies a Déu!»; quan les coses no van bé, quan ronda el maligne per la nostra vida, quan travessem una foscor? Sabem veure la presència de Déu que, en moments dolents, és quan amb més insistència ens diu «t’estimo?».

Pedres amb vida

Dedicació basílica Sant Joan del Laterà

(Ez 47,1-2.8-9.12; Sl 45,2-3.5-6.8-9; 1Co 3,9b-11.16-17; Jn 2,13-22)

Avui no celebrem el diumenge que tocaria (XXXII del Temps Ordinari) sinó que celebrem la Festa de la dedicació de la Basílica del Laterà. Això per què? Situem-nos una mica. El Celi (Monte Celio) és un dels set turons de Roma on hi havia el Palau imperial del Laterà, que va regalar l’emperador Constantí al papa Silvestre. Allí s’hi erigí la catedral de Roma, la seu del bisbe, és a dir del papa. Se l’anomenà «mare i cap de totes les esglésies de la ciutat i del món». I ens podem preguntar: Això és tan important perquè aquesta festa passi davant del diumenge, que és el dia del Senyor?

Per entendre el sentit profund de celebrar la data de la dedicació d'aquesta i de totes les esglésies, hauríem de revisar què vol dir allò que anomenem habitualment església, l’edifici on ens reunim. Ho hem de revisar perquè sabem que la veritable església, on habita l’Esperit Sant, és la comunitat reunida. Perquè sabem que on hi ha dues o més persones reunides en nom de Jesús, Ell hi és. Perquè sabem que la presència de Déu no està lligada a cap lloc concret. Perquè sabem que l’Església de Jesús està feta de «pedres vives». I encara podríem recordar el diàleg de Jesús amb la samaritana, allà al pou de Sicar: «Creu-me, dona, arriba l’hora que el lloc on adorar el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. Arriba l’hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat» (Cf. Jn 4,20-23).

Qualsevol intent de localitzar Déu en un lloc concret és un risc que pot acabar fent-nos dedicar a Déu només una hora a la setmana, tot representant dos papers contradictoris: sagrat i profà a la vegada. No es pot concebre allò que és sagrat com un temps i un espai determinats que es manifesten en l’afany de construir temples que es queden buits, mentre som poc sensibles als problemes que suposen que les persones visquin plenament. Ens pot passar que, com als fariseus, fem grans ofrenes al temple, i oblidem els deures de caritat envers els altres, creients i no creients.

Però hem de tenir un respecte envers el lloc on ens reunim. És el respecte que tenim al Poble de Déu i al Déu que hi habita. Per això, quan celebrem la dedicació d’un temple fet de pedres, el que celebrem és el principi bàsic de la nostra fe. El poble, unit en un sol Senyor i una sola fe, es reuneix en assemblea. I és en aquest moment, no abans, que necessita els temples materials. I és aleshores que la comunitat edifica la seva casa, càlida i acollidora.

Per això l’evangeli d’avui és el de Jesús al Temple de Jerusalem, un episodi que recullen els quatre evangelis: Aquella ignomínia pel poble jueu que tenia en el temple el centre de la seva vida, Jesús la transforma en un anunci del temple definitiu, el temple de les persones. El gest de Jesús és, un cop més, un gest profètic. Perquè veu que en aquell temple ningú no es recorda dels pobres ni ningú dona culte a Déu.

Nosaltres, quan celebrem l’aniversari d’un temple, no podem oblidar que la cristiana és una religió profètica que neix a redós de l’Esperit de Jesús, que habita en el cor de les persones. I quan aquestes persones es reuneixen, aquest esperit comú presideix l’assemblea. És aleshores quan aquella assemblea esdevé veritable Església, l’església de les pedres vives.

Detector de Santedat

Tots Sants / Diumenge XXXI (C) / Fidels difunts

(Ap 7,2-4.9-14; Sl 23,1-2.4-6; 1Jo 3,1-3; Mt 5,1-12a)

(Sv 11,23-12,2; Sl 144, 1-2.8-11.103-14; 2Te 1,11-2,2; Lc 19,1-10)

(Is 35,6-9;Sl 102,8.10-18; Rm 14,7-12; Mt 25,31-46)

Entre avui i demà les persones que ens diem cristianes —i que intentem cada dia viure cristianament— tenim molt a celebrar, molt a reflexionar i, conseqüentment, molt a decidir. Se’ns parla de santedat. I no d’una santedat d’altars i de grandesa, ni d’una santedat «post mortem». Se’ns parla de la santedat que viu en el present i en nosaltres. I he pensat que aquest «viure la santedat», avui, té molt a veure amb saber detectar la santedat que hi ha a les nostres vides i al nostre voltant, en saber detectar les falses santedats i en fer pedagogia sobre el que és la santedat en una època difícil. El tercer tema parla de gratitud, cosa que encara que no ho pugui semblar d’entrada, va molt lligada amb la santedat.

Com que això pot fer-se llarg, intentaré resumir, malgrat que el risc és deixar coses a mitges.

Hem de saber detectar la santedat a la vida. A la nostra i a la de les persones que ens envolten i amb les que tenim relació. Ah! I vull deixar clar que no parlo tan sols de persones de fe. Com fer-ho? Podríem dir que santedat és la capacitat de rebre i acceptar l’Amor de Déu i la Bona Nova de Jesús i deixar que la Gràcia actuï en nosaltres i, a través nostre, en l’altra gent. N’hi ha de persones santes, avui? Són detectables les persones que viuen així? Sí. Rotundament. Jo en conec. Hi ha moltes bones persones que transmeten Amor. I ens agrada descobrir-les i gaudir-ne i ajudar-les.

Aquesta mateixa bondat l’hem de saber veure en les persones que ja han mort. Vent aquí la commemoració dels fidels difunts. Es tracta d’aplicar el que hem dit a qui ja és al «cel».

Ens queda saber detectar l’anti santedat, que tampoc és fàcil perquè està molt treballada pel maligne. En el nostre àmbit de fe també es dona. Potser amb més duresa, perquè l’Amor de Déu que reben fa ràbia i no l’accepten. Perquè s’aprofiten de la bondat i l’amor de la gent que practica la santedat, de la gent que no malpensa. Perquè la Bona Nova els produeix urticària i genera perversió. Aleshores la seva vida de fe és mentida, aparença i vanitat que només és utilitzada per fer mal a la santedat. Són detectables les persones que viuen així? Sí. Rotundament. Jo en conec. En aquest cas costa perquè sempre s’aprofiten de la bondat i adulen fins a l’extrem la bona fe. Després llencen com a verí tota l’amargor de no sentir-se estimades, quan la veritat és que Déu les estima, i molt!

Quin és el millor detector de santedat? Sense cap dubte, és la pregària.

Si avui llegíssim les lectures pròpies del diumenge XXI veuríem que el centre és l’agraïment a partir de la paràbola dels deu leprosos guarits per Jesús i per l’únic torna a agrair Déu la seva guarició. El nostre fictici detector de santedat també utilitza l’agraïment pels dons rebuts. La fe rebuda és energia pel detector. Acabo. Ser bona gent cristiana és transmetre l’Amor de Déu, la fidelitat del Senyor i la fortalesa de l’Esperit Sant. Que ho sapiguem fer així i escampar la santedat del dia a dia.