La veritable humilitat

Diumenge XXII (C)

(Sir 3,17-18.20.28-29; Sl 67,4-7.10-11; He 12,18-19.22-24a; Lc 14,1.7-14)

Jesús, fill de Sira, és l’autor del text de la primera lectura. Aprofito per recomanar-vos que llegiu el llibre sencer i de forma pausada. Es tracta de l’obra d’un dels darrers savis d’Israel, que es va dedicar a preparar la joventut per afrontar el que suposava seguir la Llei i les tradicions d’Israel en un moment –l’any 180 aC– en el que el món grec i les seves idees eren molt presents i es feia difícil mantenir intacte la pràctica de la fe en el Déu d’Israel. El llibre, a més, obre la porta a una mentalitat diferent, mentalitat que ja albira el missatge de Jesús de Natzaret.

Ho heu vist? Repetim-ho: «Actua amb dolcesa en tot el que facis i seràs més estimat que un home generós. Com més important siguis més humil t'has de fer». Ho veieu? El que deia i feia Jesús, conscient de la importància de la senzillesa: «Tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit».

L’actual constel·lació social encara considera les persones humils com a persones admirables. ¿Us heu fixat que en un món tan materialista com el nostre, encara admirem les persones senzilles i humils i ens fan angúnia les orgulloses? Atenció, però, humilitat no vol dir ser una persona poruga, que s’encongeix davant les altres, ni vol dir ser persona de pocs coneixements... Ho deia brillantment santa Teresa “Una vez estaba yo considerando por qué razón era nuestro Señor tan amigo de la humildad, que púsome a consideración esto: que es porque Dios es Verdad, y la humildad es andar en Verdad” (6M 10,7). Aquest és el sentit real de què vol dir ser humil: Reconèixer tot allò de bo que hi ha en mi i reconèixer, a la vegada, els meus defectes i limitacions. D’aquesta manera no em creuré mai superior als altres. Perquè caminaré en la Veritat. I no em sabrà greu que una persona tiri endavant, que vagi més lluny que jo perquè m’hauré impregnat de veritat, de realisme. I el que és real i cert és que tenim limitacions. Saber-se amb limitacions ens apropa a la humilitat i ens estalvia la frustració de voler caminar pels camins intransitables de l’orgull i d’establir relacions de dependència, submissió o domini. Ens estalvia pensar que som els primers, que serem els primers al Regne. Recordeu el que dèiem de la porta estreta?

Acabo. Imagineu que hem estat convidats a un acte. Quan arribem veiem que hi ha una targeta amb qui ha de seure a cada lloc. Què fem primer? Mirar qui han posat al nostre voltant. Darrere aquest fet, sense malícia, hi ha les actituds dels textos de les lectures d’avui, textos que parlen de privilegis, del dret als primers llocs, de quines són persones humils o orgulloses... Ens parlen de quin lloc ocupem a la constel·lació social i, sobretot, quin és el lloc que creiem que hauríem d’ocupar. Encara que m’allargui una mica, veiem algunes actituds: La primera: Uf! Al costat d’aquest no! I m’afanyo a canviar la meva tarja –i les que siguin– per una companyia "adequada". Segona: la crítica: Ves!, tal persona està a la taula de la presidència; vaja!, darrere la columna, jo que fa anys que vinc. Tercera: Les autoritats a més de no pagar seuen a la primera fila. Quarta, les justificacions: Hauríem de seure per ordre d’arribada, haurien de deixar triar...

Un escenari diferent. Hi ha tots els llocs lliures, cadascú pot seure on vulgui... però hi ha uns quants llocs, els millors, on posa: Reservat. Trobaríem unes altres actituds. La de les persones que es creuen que tenen el dret a seure en un dels llocs reservats: polítics, càrrecs eclesiàstics, civils o militars, qui és de la junta... ja van cap als llocs del privilegi perquè estan acostumats, i si hi ha algun inconvenient, etziben: Per mi no hi seuria, però és cosa del protocol!

Com resol Jesús aquell menjar? Quan arriba i observa que havien escollit ja els primers llocs, proposa la imatge de qui seu davant i qui darrere, posant com a barem la veritable humilitat, aquella humilitat que promou la senzillesa i l’austeritat.

La porta estreta

Diumenge XXI (C)

(Is 66,18-21; Sl 116,1-2; He 12,5-7; Lc 13,22-30)

La nostra reflexió dominical, a la llum de les lectures d’avui, es basarà a intentar respondre a una pregunta. Hem escoltat a l’evangeli que Jesús parla de la porta del Regne… d’una porta que és estreta. Com deu ser l'entrada al Regne de Déu? Quin camí deu portar a l'eternitat? I encara alguna pregunta més: Hi ha diferents accessos? Hi ha portes diferents? Pel que ens diuen les paraules de Jesús, la diferència no té res a veure amb qui ets, ni a quina nació pertanys, ni quines són les teves idees… només importa si ets comptat entre les persones creients. D'acord. Però creients de què? O creients en qui?

I aquí comença la reflexió.

Per entrar al Regne del Cel hi ha una porta “flexible”, que s’estreny i s'eixampla davant les persones. És una porta estreta per al pecat, ampla per a qui demana perdó. És una porta estreta per a qui s’engreixa de vanitat, ampla per a qui se sap feble. És una porta estreta per a la mentida, ampla per a la veritat. És una porta estreta per a les maquinacions i malfiances, ampla per la confiança.

Com em preparo jo per passar per aquesta “porta”? Soc conscient que hi ha persones per a les quals, passar per la porta, els serà difícil perquè la trobaran massa estreta? No hi passaran aquelles persones que per assegurar-se l'entrada s’estan davant la porta esperant ser les primeres… Penseu en com algunes persones avui fan servir la mateixa frase de l’Evangeli: «Hem estat sempre amb els que manen, hem estat sempre bons i hem resat molt! Som sacerdots, som de Càritas, donem molt a l'Església, resem molts rosaris… Sempre hem estat davant la porta… fins i tot hem procurat que no hi entri ningú que no s’ho mereixi!!». Ah! I Jesús explica que el cap de casa dirà: «No sé d’on sou!». Quin mal fa de sentir això!!

No ho malinterpreteu. Evidentment, no vull dir que ser de Càritas, pregar molt, donar molt o resar molts rosaris sigui dolent. De cap de les maneres!

El que vull dir és que no s'hi val fer-ho per poder estar davant, per quedar bé, per tenir punts per entrar. Si no hi ha amor i humilitat tot aquest esforç no serveix, perquè el que eixampla la porta és la humilitat, és l'Amor… No hem de fer el bé perquè ens pengin medalles, és a dir, perquè m’eixamplin la porta a mi, ho hem de fer per convicció. La mateixa porta que resulta estreta pels uns, la mateixa porta és ampla pels altres. És el pecat que estreny la porta i és l'Amor que l'eixampla.

Si creiem que això és així i actuem d’acord amb allò que creiem, aleshores sí que comptarem, aleshores sí que ens trobarem davant una porta que s’adaptarà a les nostres mides.

No perdem el temps preguntant-nos qui podrà entrar i qui no entrarà per una porta tan petita. Qui ens ha dit que és petita? No classifiquem ni judiquem, que no ens pertoca. Concentrem-nos en la porta. Si encara la veiem petita, és que ens queda alguna cosa a fer. Perquè recordeu que la porta, com hem dit, és flexible.

És dur estar en el món

Diumenge XX (C)

(Jr 38,4-6.8-10; Sl 39,2-4.18; He 12,1-4; Lc 12,49-57)

És, aquest que acabem d’escoltar, un evangeli que genera intranquil·litat. No ho creieu? I, a més, la veritat és que no l’entenem massa, almenys a mi em passa. I no només l’evangeli, les lectures d’aquest diumenge contrarien els nostres pensaments lògics, perquè no presenten la nostra vida com a un equilibri de pau i tendresa, sinó que la presenten en un clima de violència i contradicció. 

Hem començat per un fragment del profeta Jeremies, que és llançat a un pou perquè aquella societat preferia silenciar les veritats incòmodes. I la veu dels profetes ha estat sempre incòmode, perquè és difícil simpatitzar amb qui demana trencar l’estat de coses. Però Déu reacciona i rescata la veu de la profecia perquè no mori en el silenci. És el Senyor, és Déu, qui escull salvar el testimoni de la veritat.

La carta als hebreus tampoc ens parla de temps de flors i violes. Ens ha presentat la vida cristiana com una cursa, una marató, i ens demana de superar tot obstacle i córrer amb la mirada posada en Jesús, perquè ell ja va córrer la cursa i va suportar la creu amb esperança. La nostra carrera també és real i ens cansa, és dura i compta amb moltes dificultats. Però ho fem amb esperit fort perquè Déu ens acompanya.

I, finalment, l’evangeli ens sacseja: Jesús afirma que no ha vingut a dur pau, sinó foc; i parla de divisió, fins i tot en el si de la família.

Tot plegat té un sentit. El que rebem no és una invitació a l’odi, sinó a la fidelitat radical: el «foc» simbolitza l’amor purificador de Déu que crema tot el que impedeix l’aliança amb Ell, i crida a escollir entre seguir-lo o acomodar-se. Aquesta elecció pot generar conflicte, però forma part del camí del seguiment. Ho puc dir d’una altra manera: Resulta que la pau de Crist no consisteix en una absència de lluita, ni s’assembla a una situació d’indiferència on no hi ha conflictes, on tot és igual. Aquest no és el camí que du cap a Déu, malgrat que el fem sevir d’excusa per no fer res, per seguir fent, des de la comoditat, el que sempre hem fet. En nom de la pau, entesa com l’absència de conflictes, es busca el nostre benestar, el benestar d’uns pocs, tot i que sabem prou bé que hi ha gent que acaba arraconada en les seves vulnerabilitats, unes vulnerabilitats que no volem que siguin les nostres. Aquesta, definitivament, no és la pau que Jesús va venir a portar al món perquè l’únic que cerca és adormir les nostres consciències i extirpar les nostres pretensions d'igualtat en la dignitat humana. Aquesta és, precisament, la pau que hem de denunciar com a profetes, fins i tot en l’àmbit familiar, fins i tot corrent el risc d’enfangar-nos per la gelosia aliena.

I és que la pau de Crist és tot el contrari a la falsa pau. En el món d’avui en sabem força de pau falsa. Aquesta pau que és falsa és la que Jesús ha vingut a cremar perquè condueix a no pensar en res més que amb mi mateix. I no cal que hi afegim més. Bé, sí, podem acabar amb un fragment de l’evangeli de Joan: «Us deixo la pau, us dono la meva pau. Jo us dono la pau que el món no us dona. Que els vostres cors s’asserenin i no tingueu por» (Jn 14,27).

Ai! Petit ramat!

Diumenge XIX (C)

(Sv 18,6-9; Sl 32,1.12.18-20.22; He 11,1-2.8-19; Lc 12,32-48)

«No tingueu por petit ramat», comença l’evangeli d’aquest diumenge. Ja ho heu vist: el primer que he fet en sentir aquestes paraules del Senyor és mirar al meu voltant. Quantes persones som aquí? Poca gent, certament. Per tant, som també un «petit ramat» i, a més, un ramat carregat d’anys. Ho sabem prou bé. A les nostres eucaristies, celebracions, reunions o activitats acudim poques persones, i habitualment som les mateixes. Jo, fent cas a Jesús, m’he fet ressò de la seva pregunta: Ens fa por ser poca gent? O, potser, és una excusa per justificar la tebiesa de la nostra fe i de la nostra decisió de seguir-lo?

El món vol seguretats col·lectives que aixopluguin les nostres seguretats individuals. Per això, de sempre, la gent s’ha refugiat en les tradicions dels grups, en la família, en el poble, en l’associació, en la parròquia, en l’Església. Si això desapareix, què ho substitueix? Doncs altres connexions, segurament més febles i menys bidireccionals: La connexió amb l’equip de futbol, amb el concert del grup o de l’ídol, amb les masses enfervorides que segueixen persones famoses, artistes o influencers, amb la marca de moda... I és que, repeteixo, a l’ésser humà li agrada sentir-se aixoplugat per la col·lectivitat. I quan això manca, busca masses amb poques normes i molt d’anonimat on deixar-se anar no signifiqui veure’s qüestionat. Per això, penso, ens fa l’efecte que abans semblava més fàcil ser creient, com semblava més fàcil moltes altres coses; no hi havia gaire on triar, l’elecció no era sempre voluntària i tampoc el sentit de pertinença era molt marcat. Voleu un exemple personal? Quan vaig anar a estudiar a Barcelona, em vaig sentir així. Vaig abandonar les seguretats i en vaig buscar d’altres, per exemple, em vaig apuntar a la parròquia, un món desconegut per a mi, o apuntar-se a grups festius, o enrolar-se a un voluntariat social o gratificant. La gent, el que vol és estar acompanyada. Apuntar-se a un col·lectiu abans et venia donat, ara l’has de cercar. I aquí la massificació substitueix al compromís.

Els immigrants són del Barça —o del Madrid—, en els reportatges, notícies i imatges d’altres continents, veiem sovint joves abillats amb les samarretes dels grans clubs europeus. Per què? Perquè és un succedani senzill i poc comprometedor del desig d’una cosa millor, d’una integració.

Ara, l'oferta és immensa i sovint no exigeix massa compromís més enllà que el seguiment. Aquí hauríem d’introduir una nova reflexió sobre els interessos no explicitats de qui crea, manipula i nodreix de continguts i d’ideologies aquests nous grups o centres d’interès. Ja n’he parlat altres diumenges.

Retorno, per acabar, a l’inici. Massa sovint ens lamentem de ser comunitats minses. És cert. Però, ens fa por de ser poca gent? Som els que som, millor dit, som els que hem de ser. Estem reunits perquè volem. Hem de tenir por, sí, que el nostre testimoni no sigui creïble i que no animi. Que ens confonguin amb una oferta més. I em pregunto: perdem el temps anhelant multituds? Es veu que ja no recordem la ferma decisió de Déu de fiar-se de nosaltres, encara que només trobi una sola persona bondadosa, per salvar el món.

Tot això de la por va lligat a l’esperança. I també corren mals moments per a l’esperança humana. Que viu en estat de resistència més que en estat d’iniciativa. A nosaltres va dedicada la paràbola d’avui: Estigueu a punt, passi el que passi, mantinguem-nos amb fermesa en la fe. El futur és en mans de l'Esperit, no de les nostres pors.

Fa por ser pocs? No. Fa por la solitud. I amb Déu en nosaltres, no hi ha solitud.

Consum institucionalitzat

Diumenge XVIII (C)

(Coh,2.2,21-23; Sl 89,3-6.12-14.17; Col 3,1-5.9-11; Lc 12,13-21)

Ja fa molts anys, decennis diria jo, que hem «institucionalitzat» el consum. Abans, només criticàvem el consum per Nadal i fèiem servir el tema per a les nostres homilies nadalenques tot dient que ens semblava un disbarat gastar i gastar sense aturador i que encara era més greu, que cada cop hi hagués més famílies que s’endeutaven per a poder consumir coses que no eren, ni tan sols, necessàries.

Ara us pregunto: A quantes converses familiars o d’amics sorgeix el tema de «el món està fatal» i ens empipem quan constatem com ens estan manipulant per a fer, pensar, dir i consumir el que no hem decidit nosaltres mateixos. I vet aquí que l’evangeli que hem escoltat avui ens diu: «tinc riqueses per a molts anys; ara reposa, menja, beu i diverteix-te». És l’eslògan del consum, avui viscut sota una pressió social tan forta que resulta impossible, fins i tot, de plantejar-se una vida sòbria, saludable i austera. I a aquest eslògan cal afegir-hi: «dona’t permís per a una gran vida!». Aleshores, no podràs ni pensar i ja tindràs a sobre tot un món de consells, comunicacions i publicitat, que t’oferiran elegància, seguretat, poder, benestar, felicitat... fins i tot et vendran mentides tan grans com la que diu que envellir és opcional perquè hi ha un producte meravellós que t’ho soluciona! Us hi heu fixat? Tot és extern. Tot és per «sentir-se bé».

Ai, amic! «Avui mateix perdràs la vida i, de tot això, res de res». Aquesta és la frase de l’evangeli que ens trasllada a la realitat. Enmig l’estiu, l’evangeli colpeja directament al cor d’un dels grans ídols del nostre temps: el consumisme. Vivim envoltats d’estímuls que ens prometen felicitat si comprem, si posseïm, si tenim més. Ens hem acostumat a mesurar el valor de la vida per allò que tenim, no per allò que som ni per allò que donem. És cert. Per tenir una bona vida, per triar i gaudir d’una vida plena, no n’hi ha prou en passar-s’ho bé, i encara menys en passar-s’ho bé seguint les instruccions dels altres i no de la meva consciència, del meu cor. L’ésser humà no té només una dimensió. Ja n’he parlat molts cops (física o biològica, afectiva o emocional, sociocultural i espiritual o transcendent). Necessitem també cultivar l’esperit, tastar la dimensió transcendent, agrair la vida, viure en comunió i solidaritat.

La cultura actual ens diu: «Tu ets el que tens.» Però l’Evangeli ens recorda: «Tu ets el que estimes. Tu ets el que comparteixes».

El problema no és tenir béns o planificar la vida. Jesús no condemna el treball ni l’estalvi, sinó l’absència de Déu i dels altres en la manera com gestionem el que tenim. No li diu «dolent» al personatge de l’evangeli, li diu «insensat», perquè ha viscut d’esquena a la veritat més profunda: que la vida és breu i que el cor només es fa gran quan estima. Jesús conclou amb una frase que ens hauria de fer pensar: «Així és qui atresora per a si mateix, però no és ric davant Déu». Només ets ric davant Déu quan estimes!

Aquesta paràbola és més actual que mai. Estem en una societat que produeix molt i llença molt, on hi ha abundància d’ofertes, però també solituds amagades i pobresa vergonyosa. El repte és saber dir prou, saber viure amb menys per viure millor. És a dir, no neguem la necessitat dels béns materials, però aquests mai podran substituir la vida.

I com costa fer-ho!