La bona administració

Diumenge IV Quaresma. Any C

(Is 5,9-12; Sl 33,2-7; 2Co 5,17-21; Lc 15,1-3.11-32)

L'Evangeli diu que s'acostaven a escoltar Jesús publicans i “altres pecadors” i recalca que el Senyor els acollia igual que a la resta de gent, menjava amb ells i els atenia; és a dir, no feia distincions. Els publicans, recordem-ho, tenien el poder econòmic, ja que eren els recaptadors i administradors dels diners. Eren jueus odiats i mal vistos perquè les seves fortunes havien nascut generalment del domini sobre els altres, amb enganys i trampes. Recaptaven els impostos en nom de l’imperi romà, però s’enriquien ells.

Fem una primera reflexió. En aquell temps i ara, com costa ser honrat manipulant riqueses, diners i propietats, sobretot si són dels altres! Vet aquí un dels grans pecats (i com hem dit no és nou) de les societats que es van desenvolupant, enriquint i avançant. Els diners, el poder econòmic, la disposició sobre les riqueses, fa tornar a les persones agries i malèvoles. I és que, malauradament, ser un gran entès en economia o «remenar» molts diners, requereix una major dosi de bondat que no sempre la hi trobem. Per això, el premi pels administradors bons, prudents i fidels és entrar a la casa del Senyor. Recordeu la paràbola dels talents de l’evangeli de Mateu quan Jesús alaba els administradors bons i fidels.

Els publicans eren odiats i tinguts per impurs pels fariseus perquè entenien que recaptar diners per a l’invasor romà era inacceptable. Més tenint en compte que el mateix sistema jueu també tenien el seu procés de recaptació, i per això era encara més mal vist recaptar per a l’imperi.

Aquesta podria ser la primera reflexió d’aquest diumenge: Fidelitat al Senyor, fidelitat a estimar i renúncia a la maldat en l’administració dels béns del Senyor, de la seva església i del món.

Fem una segona reflexió: A l’evangeli de Lluc hi trobem tres paràboles seguides: la del pastor que havia perdut una ovella, la de la dona que havia perdut una moneda i la del fill pròdig que hem escoltat avui. Què hi ha en comú? Quin element relliga les tres paràboles?

Què crida el pastor, ple d’alegria, quan troba l’ovella? «Veniu a celebrar-ho amb mi!». Què diu la dona, ben contenta, quan troba la moneda perduda? «Veniu a celebrar-ho amb mi!». Què diu el pare quan torna el fill? «Calia celebrar-ho i alegrar-se». I encara, per relligar tota la reflexió, quina és la conclusió de les tres paràboles? Doncs que hi ha més alegria al cel per una sola conversió que per 99 persones justes que no tenen necessitat de conversió.

El que lliga les tres paràboles és l’alegria de Déu. Una alegria que, en la paràbola del fill pròdig, es desferma en una festassa!

En aquest segon punt, posem l’atenció en la conversió i fem-ho, no en la nostra pell, sinó en la reacció de Déu a una conversió: Alegria.

Si relliguem les dues reflexions, veurem la fidelitat encarnada en el seguiment del Senyor Jesús. Per això, a la meitat del temps quaresmal podríem donar-li a Déu una gran alegria. Us proposo una cosa: Durant els dies de Quaresma que queden, aprofitant que a les nostres comunitats cristianes celebrarem especialment el sagrament del perdó, no creieu que és una ocasió òptima per donar-li una alegria a Déu? A més, no caldrà que ens prepari una festa, ja la té preparada: és la festa de la Pasqua!

Relacions seques

Diumenge III Quaresma (c)

(Ex 3,1-8.10.13-15; Sl 102,1-4.6-8.11; 1Co 10,1-6.10-12; Lc 13,1-9)

Definim una relació seca: Aparentment, com li passa a la figuera del relat evangèlic d’aquest diumenge, tot va bé, és una relació que creix, que transcorre en la normalitat, hi ha fulles, és a dir, hi ha bona relació, bones perspectives, diàleg i fins i tot, també en comparança a la figuera, la imatge de la relació és magnífica, ufanosa i fa bo de mirar-la. Però en aquesta relació no hi ha cap fruit. Vet aquí! Tot és aparença, imatge, verdor i postureig, en diríem ara. I la pregunta que ens provoca el mateix evangeli es repeteix un cop i un altre: Si no hi ha cap fruit, per què la mantenim, per què ho mantenim tot igual? Per això us deia al començament que es tracta de relacions infecundes, seques. Seguim amb la comparança. Passem temps a la seva ombra, ens enamorem de la verdor, de la imatge, ens encanten les seves fulles, ens sedueix la grandesa de l’arbre, esperem un gran fruit que alimentarà i alegrarà la vida… però res. Resulta que, amb el temps, descobrim que estem sota una figuera borda, una figuera aparador, una figuera sense fruit, una figuera de gran aspecte extern, però que no pot donar res. Vet aquí les relacions seques. Llueixen, criden l’atenció, però res de res. Senzillament no fan, viuen de la imatge. Però no dona fruit. Vet aquí el que passa amb les relacions seques que a vegades ens trobem a la vida.

I clar, tard o d’hora arribarà l’hora de decidir. I em preguntaré: Vull viure a l’ombra del no-res, de la façana, de la imatge i del “semblar” una cosa que no és. Sembla una figuera, de fet és una figuera, però borda, insulsa, sense fruits. El seu paper és senzillament figurar, exhibir-se, seduir per les fulles i pel postureig. Però no hi ha fruit, no hi ha res. Vull viure així o, vull ser una figuera com aquesta? Hi ha una segona resposta: Si no hi ha fruit i el que jo vull és fruit, caldrà tallar-la i plantar-ne una altra. Apostar per una nova.

Jesús, amb la paràbola ens fa una pregunta: Podem fer alguna cosa perquè aquesta relació passi a donar fruit? Vet aquí la gran pregunta. Aquella figuera, com aquella relació personal, pot viure per ella mateixa sense donar fruits. No interactuarà, no tindrà qui s’alimenti de la seva vida, però és la seva vida, i nosaltres ja en trobarem de les que sí que donen fruit. Perquè resulta que aquella figuera, segons el parer de Déu, potser un dia donarà fruit. Només per aquesta possibilitat cal esperar i no tallar-la. Qui sap si amb el nostre testimoni, un dia, ajudarem a fer que alguna persona que semblava infecunda doni fruit.

Tanmateix, les persones cristianes no ens hem de limitar a no fer mal a ningú, també hem de saber veure que Déu espera pacientment que donin fruit. I per paciència, la de Déu. Per misericòrdia sense límits, la de Déu. Ell espera sempre el nostre fruit. Que n’és d’optimista Déu!

I acabo. Reflexionem cadascú sobre com podria ser el final d’aquella història. Davant aquella figuera seca de fruits, davant aquelles relacions seques d’estimació, què cal fer? Com cal actuar? Si ja hem decidit que no volem tallar-la, si apostem per una conversió, creieu que quedar-nos esperant, té gaire futur? Ens assemblaríem al poble d’Israel, el que en la primera lectura es va obstinar fins que no van veure que de la roca sortia aigua.

No dormo gaire bé

Diumenge II Quaresma. Any C

(Gn 15,5-12,17-18; Sl 26,1.7-9.13-14; Fl 3,17-4,1; Lc 9,28-36)

Ens hem situat ja en l’àmbit quaresmal? En aquest segon diumenge, el de la Transfiguració, podríem fer un exercici personal i sense grans dificultats. Ara i aquí. Som dalt la muntanya del Tabor i estem fent una gratificant experiència de l’existència de Déu. En silenci, en companyia del Mestre, hem sabut tenir la capacitat d’abstreure’ns de les adversitats de la vida, de les angoixes i les preocupacions i, enmig la nostra particular Quaresma vital, ens hem rodejat, per un moment, de llum, de pau i de benestar. Semblava impossible viure aquest moment, que aquesta experiència i aquestes sensacions siguin reals i les visquem. En aquest context, una de les persones que estan amb nosaltres deixa anar una frase en veu alta: «Que bé que s’hi està aquí. Muntem la nostra casa, quedem-nos-hi a viure». I és que, quan diu això, està pensant en les dificultats que té per viure en el món “d’allà baix”. Està pensant en el fet que li costa molt dormir bé, en els paranys que el mal i les adversitats li presenta cada dia. I trobar un lloc de benestar, de repòs i de pau li ha trasbalsat el pensament i li ha fet veure que potser sí que és possible aquietar l’esperit, marxar de l’angoixa i abandonar les preocupacions.

Aquesta seria la recreació de la frase que diu Pere a Jesús en el relat evangèlic d’avui, expressant en veu alta una idea semblant. Pere devia pensar més o menys el mateix: Amb les dificultats de la vida de cada dia, del seguiment de Jesús, dels paranys dels enemics, podríem quedar-nos aquí, en la contemplació de Déu... i ja està tot solucionat! Pensant-hi, m’ha vingut al cap el contrast d’aquesta hipotètica situació d’extrema bondat, amb la quantitat de vegades que cada dia sentim lamentacions verbals dels nostres veïns, família, amistats, coneguts i saludats, i fins i tot anant pel carrer, quan ens veiem en l’obligació d’escoltar converses personals fetes a crits amb els telèfons mòbils! O amb la quantitat de vegades que ens lamentem nosaltres mateixos. No us fa l’efecte que vivim en l’època de la queixa o de la lamentació? Les coses no van bé. És com viure una eterna Quaresma sense haver descobert la joia de la Pasqua. Per què deu passar això? És tan simple com culpar que la humanitat ha donat l’esquena a Déu?... O té connotacions més «terrenals» i es deu a la trista condició humana?

I Jesús, allà dalt la muntanya, la nostra muntanya, ens diu que no és qüestió de quedar-se allí contemplant la llum sense tornar a baixar al món, perquè el que cal és portar la llum a la humanitat malalta. Aquí rau la diferència entre el nostre no dormir bé i sucumbir a això sense presentar-nos cada dia enmig de la vida i tornar a intentar donar llum al món. Està malalt el món? No. Estan malaltes les persones. Per això Déu ens necessita per fer-s’hi present. No vull dir que la queixa sigui sense raó, ja ho aclareixo, però em pregunto: La gent es queixa per desfogar-se de les opressions que no pot resoldre? Potser és expressió de la bondat? M’explico quines conseqüències té callar? Com ho va fer Jesús? Ell envià la gent de tornada cap a baix, cap al món, on la presència de Déu és necessària. I ja hem dit moltes vegades que Déu no pot actuar sense nosaltres. Som l’expressió de Déu!

Acabem. M’agraden les persones que, tot i que no dormen bé, cada dia es presenten davant la Creació i hi porten las llum de la presència de Déu. És la gent que és enviada enmig els llops i el mal i que cada dia ofereix al món aquesta feina, aquesta acció a Déu. És exactament així com ho va fer Jesús!

Quaresma pasqual

Diumenge I Quaresma. Any C

(Dt 26,4-10; Sl 90,1-2.10-15; Rm 10,8-13; Lc 4,1-13)

El món fa veure que tot va bé. Però, penso, vivim en un món dur que dissimula fins a extrems inimaginables tota mena de feblesa individual o comunitària i actua com un impostor. I tot és obra de l’ésser humà i tota la Creació n’és víctima. Així, doncs, no va tan bé? Sembla que no va tan bé, perquè el sentiment de preocupació pel futur s’està tornant majoritari, especialment en aquest nostre Primer Món, suposadament privilegiat, que no vol perdre privilegis.

Dimecres vam començar la Quaresma i avui podríem reflexionar sobre com fer front, des del meu cor, a les impostures i temptacions del món. Us proposo fer-ho des del nostre cor individual, sabent que com a individu soc únic i visc situacions úniques. Quaresma: Preparació, rentat de culpes i angoixes, ampliació d'horitzons i d’idees, eliminació de coses supèrflues, aproximació a Jesús… són per això els dies de Quaresma, no?

Però vull dir ja d’entrada que en tota Quaresma hi ha sempre implícit un anunci de Pasqua, en tot repàs de les amargors de l’existència hi ha certesa de salvació, en totes les opressions del cor hi ha una porta petita per a l’esperança certa. Mireu, en aquest inici de Quaresma, un temps per definició trist, em mostro optimista. Per què? Pels efectes de la presència de Déu! Òbviament! Per això no s'hi val a adoptar posats tristos, perquè l'esperança quaresmal és la certesa de la Pasqua. La de Jesús, certament, però també la nostra. I en aquest postulat, en aquest idea, no hi ha espais per a la tristor ni el desencantament encara que cada dia arribi a casa amb la motxilla d’un món fals, ple d’injustícies i accions malèvoles que m’atabalen. Pel sol fet de tornar a dir bon dia i tornar-m’hi a enfrontar, estic experimentant i sobretot promocionant l’esperança quaresmal. I voldria encara tornar a dir-ho: l’esperança quaresmal és la certesa de la Pasqua.

No estic proposant de passar per la Quaresma sense fer res, pensant que com que hi ha l'optimisme de la Resurrecció no ens hem d'entretenir en el camí. L'optimisme del qual parlo no deixa de banda el fet de saber-nos febles o dèbils. S'ha de ser optimista, no il·lús, s'ha de ser una persona esperançada, no una persona sense idees. Si abaixem la guàrdia, si ens entristim, donem espai al maligne perquè ens tempti. I ja sabeu com actua el maligne, no? A través de les persones. Per això la nostra actitud optimista no defuig cap situació dolorosa o perversa. I Jesús ens ensenya a vèncer situacions límit. I és que la gent cristiana és portadora de la llum del Crist Ressuscitat també durant la Quaresma.

Acabo. És en aquest context de Pasqua que hem d’entendre, també, les temptacions: «No pensis en els altres, fes-te ric i poderós, adora el mal, manipula la gent en el teu favor…». La proposta és ben clara: Fes amistat amb el mal i ho tindràs tot. Però a canvi de viure posant obstacles a l’amor, a la solidaritat, a la fraternitat o a les necessitats de les altres persones. Això que acabo de dir fa mal fins i tot només d’escriure-ho. Som gent de Pasqua!

La mentida encega

Diumenge VIII (C)

(Sir 27,4-7; Sl 91,2-3.13-16; 1Co 15,54-58; Lc 6,39-45)

Pot, una persona que no hi veu, guiar-ne una altra que tampoc hi veu? Difícil, no? Potser amb tecnologies molt sofisticades i ajudes electròniques… però jo em refereixo a la persona i el seu univers humà, psicològic, emocional i intel·ligent. Una persona que no hi veu no pot guiar-ne una altra que tampoc hi veu. És així. La pretensió ridícula de la primera persona és preludi de tragèdia i el lliurament de la segona no va enrere en la calamitat que s’apropa. Una altra idea inicial: Per fer un camí sempre és bo comptar amb qui guiï, però que guiï des de la capacitat de fer-ho. I guiar des de la capacitat de fer-ho requereix només un valor inicial: la veritat, aquella veritat que ens fa lliures (Jn 8,31b).

En el procés educatiu de les persones, sabem que inculcar la veritat com a eina fonamental en la vida, aporta benestar, coneixement i promoció humana. La veritat és un pilar de l’existència de les persones i és el camí perquè les persones siguin realment humanes. Sense veritat no hi ha dignitat, ni justícia, ni convivència. Ho sap tothom, no?

Però la societat en què vivim segueix una tendència perillosa: Menysprea cada cop més la veritat. I aquest menyspreu té una conseqüència primordial: la minva de la convivència. I de la minva de la convivència es passa a la desconfiança, la intolerància i l’enfrontament. I així neixen les guerres, les domèstiques i les globals. Sí. Només falsejant la realitat i escampant mentides es poden dur a terme les injustícies. I la mentida no deixa veure les injustícies; persones cegues volen guiar altres persones cegues.

Heu vist l’actitud de Jesús? Ell no ha fet el paper de guia al lloc del cec per dominar l’altre cec. Jesús el que fa és denunciar la mentida i els enganys individuals i col·lectius. Jesús utilitza aquesta imatge per alertar-nos: Qui no s’ha obert a l’acció de Déu, que no faci de guia sense haver tingut la capacitat de veure els errors propis. I, ho sento, això m’ha portat a qui es diu pastor, guia, líder i es posa davant el ramat, del grup o de la comunitat sense dir que és cec.

Acabo ja. Estem a les porte de la Quaresma. Tenim els dits pelats de desgranar Quaresmes, de mil propostes de conversió i d'infinitat de propòsits de perdó. L’evangeli d’avui ens presenta una tripleta de pensaments perversos que ens poden esgarrar el camí quaresmal perquè hem decidit seguir a un cec. El primer: jo soc més i millor que les altres persones. El segon: jo no tinc cap defecte i excel·leixo en la veritat. I el tercer: jo, per la meva gran bondat, saviesa i rectitud, només puc tenir bones idees i donar bons fruits que he de transmetre al món, perquè tothom sigui com jo, encara que no ho vulgui. Aquest és el còctel perfecte per si vols assistir a una sortida descontrolada de maldat.

Recordem Jesús: estima qui et vol mal, beneeix, no maleeixis… Som éssers humans que tenim la capacitat de destriar i, entre fer el mal o fer el bé, saber triar el bé. I denunciar el mal i la mentida. I és que l'amistat amb la mentida encega les persones.