Atenció!

Diumenge I d’Advent (B)

(Is 63,16b-17.19b-64,2b-7; Sl 79; 1Co 1,3-9; Mc 13,33-37)

Si parlar d’Advent és parlar de futur, hem de dir que no hi ha cosa més imprecisa i inexacte, ara mateix, que el futur. En tots els camps de l’existència humana. Mires les notícies de la nova edició de la Conferència COP28 i no hi ha gaire optimisme: El planeta està malalt, i la malaltia és humana. Mires cap a l’educació i hi ha dubtes sobre l’aparició de la IA: No sabem qui educarà les persones del futur. Mires cap a la sociologia i cada dia hi ha definicions noves perquè els tipus de relació, dependències i comportaments humans canvien tant que no es poden ni estudiar. Ah! I si parlem d'economia global, drets humans, conflictes o ciència… passa el mateix. I en qüestions de fe també. Tot està enlaire. El dubte és més allargassat que mai perquè, malgrat viure en la total immediatesa, el futur ha passat de ser una esperança.

Dit així, sembla que estic preparant-vos per a una homilia pessimista. Però, no. Admeto que hi ha sempre dubte o imprecisió quan parles del futur, però no hi ha gairebé mai pessimisme. Què és, el futur, sinó un horitzó de sorpreses? Per a què treballes sinó per gaudir d’un futur que et somriurà? Mireu, penso que viure l’Advent va per aquí. I per això voldria avui portar aquest tema a reflexió amb un exemple: Suposem que la nostra empresa, el nostre grup, la nostra associació o equip esportiu, ha decidit fer canvis, ha proposat noves fórmules per implementar nous processos, dinamitzar les accions, treure suc al dinamisme i, d’aquesta manera, aparcar els dubtes i els tics passats. Molt bé. Aquesta aposta per fer coses noves i, les que feies fer-les de manera nova, és una actitud pessimista? No, ben al contrari. Però el que no t’estalviaràs és posar-hi bones dosis d’esperança o d’exercir la fortalesa, perquè no tot anirà sempre bé; caldrà decisió que no trontolli, caldrà, en definitiva, una gran convicció que resisteixi les proves, els obstacles i els intents de fer fracassar-ho tot, que també n’hi haurà. Això és també l’Advent. No només és un temps d’esperança pel naixement del Fill de Déu, és un temps de vigilància de nosaltres mateixos. Hem de prestar atenció per no caure en un record romàntic i ensucrat del naixement de Jesús i celebrar privadament el nostre «petit benestar», sense tenir en compte el benestar global.

Per això, en aquest any litúrgic que encetem, i en el que resseguirem l’evangeli de Marc, el primer diumenge ens suggereix l’actitud de la vigilància. Vigilància de què? Doncs vigilància per descobrir la intervenció de Déu! Que no és poca cosa. Perquè Jesús, si us hi fixeu, ens va dir que no calia esperar res, que el Regne de Déu ja estava dins nostre, sinó que ens va dir que estiguéssim vetllant, desperts a descobrir la intervenció de Déu que s’obra en cadascú de nosaltres mateixos. Ho dic d’una altra manera: l’error està a esperar un Déu que ve de fora, del cel, de lluny… quan Déu està en mi.

Iniciem l’Advent amb els ulls oberts, anant pels carrers sense por i assaborint la vida que camina al nostre costat, sense pensar que, com que hem viscut desenes d’advents, ja no hi ha cap intervenció de Déu que ens sorprengui.