I vosaltres, qui dieu que soc?

Diumenge XXI (A)

(Is 22,19-23; Sl 137,1-8; Rm 11,33-36; Mt 16,13-20)

L’evangeli del darrer diumenge d’agost ens presenta aquella coneguda pregunta de Jesús als deixebles, interessat per saber què deia la gent d’ell: «què diu la gent del Fill de l’home? Qui diuen que és?», seguida de la pregunta: «I vosaltres, qui dieu que soc?».

En certa manera, és un atreviment preguntar a algú que et coneix, que t’acompanya en la vida o que comparteix amb tu un espai concret —laboral, d’oci, d’amistat o d’afició— què en pensa de tu i, a més, demanar-li que t’ho verbalitzi directament. No caldria fer aquesta pregunta perquè la seva resposta, en certa manera, es pot comprovar diàriament amb el tracte mutu i la confiança íntima i, també, perquè preguntant-ho pot semblar que exigeixes resposta al que pot ser percebut com un dubte.Potser ho he fet una mica difícil. Deixeu que ho expliqui en primera persona: si jo ara us preguntés a cadascú de vosaltres que m’esteu escoltant aquí a la celebració dominical, o a qui m’esteu llegint: qui soc jo per a tu?, més enllà de respondre o no, de fer-ho amb paraules políticament correctes, de generalitzar-ne les respostes… quina és la reacció que generaria en vosaltres el fet mateix de preguntar-ho? Amb la gran majoria de vosaltres hi tinc una relació de coneguts o saludats i, amb molta menys gent una relació d’amistat (utilitzant la divisió que deia en Josep Pla). Encara resulta més reduït el grup d’amistats íntimes. I així podríem anar seguint. Com reaccionaríeu? Us he de confessar que no recordo massa d'haver-m'hi trobat amb una situació com aquesta. Però tornem a l'inici: Qui soc jo per a vosaltres? Va preguntar Jesús. Què li interessava saber?

Jo hi he reflexionat, i m’ho he plantejat mirant-m’ho des del doble vessant: pensant en el fet que jo us fes la pregunta, o que fóssiu vosaltres els que em plantegéssiu a mi aquest dubte: Qui soc jo per tu?

Pensem-hi una mica. Què ens interessa d’una persona? Les ideologies, el que pensa, la seva capacitat d’arreglar el món? Personalment, em decideixo per pensar que el que hi ha d’atractiu a qualsevol persona és la seva vida, quin és el seu projecte vital, quin és el seu projecte de vida o en què fonamenta els seus valors i a què dona més importància. El que interessa és, en definitiva, conèixer què dona sentit a la seva vida o, si m’ho pregunten a mi, explicar el que dona sentit a la meva vida.

Ho sé! L’any 2023, parlar de projectes de vida sona a una cosa molt antiga, fins i tot en l'àmbit eclesial, que ja és dir. Ara és el temps del Carpe Diem, l’instant, la liquiditat, el gaudi fàcil… i tot en l’òrbita individual. És la cultura de la immediatesa, formada a expenses de la revolució digital, promoguda pel guany fàcil, la fama i la sobreexposició personal i acabant sempre en una avidesa de gratificació immediata, sense pensar mai en les conseqüències per altres persones.

I aleshores passa que un dia, ves a saber perquè, passa pel camí de la teva vida alguna persona que, contra corrent, exhibeix integritat entre el seu projecte de vida i el que fa, que encomana convicció per fer una societat millor i no té pèls a la llengua per atribuir a Déu tot el que hi ha. Aleshores, sorgeixen les ganes de preguntar. És el que li va passar a Jesús, perquè sentia l’Esperit de Déu que el guiava. No ho creieu així? Jo sí. I que s’escampi l’exemple.

Encara estem així?

Diumenge XX (any A)

(Is 56,1.6-7; Rm 11,13-15.29-32; Mt 15, 21-28)

Hi ha hagut moltes èpoques, a la història de l’Església, en les que es passaven els dies discutint sobre una qüestió que ara ens sembla llunyana o, si més no, menys transcendent: La cosa era qui es pot salvar i qui no. O, si voleu, la podem expressar d’una altra forma: si no ets una persona catòlica o almenys cristiana, tens el Regne de Déu a l’abast? I si filem encara més prim: S’ha d’estar «dins» l’Església per «anar al cel»? Aquesta ha estat una discussió a la qual s’han dedicat moltes reflexions, moltes discussions, molts documents magisterials… i això no sempre s’ha fet amb to evangèlic, ni respectant les persones ni amb universalitat. Al contrari, s’ha desqualificat i condemnat persones per molts motius i amb molts arguments. I com ho hem solucionat? Doncs deixant que Déu sigui Déu, que exerceixi la seva misericòrdia i nosaltres no ens fiquem on no ens toca i fem el que hem de fer perquè «no jutgeu i no sereu jutjats».

Aquesta reflexió m’ha sorgit de l’evangeli d’aquest diumenge –i també de les altres lectures—, un relat en el qual Jesús sembla mostrar-se molt dur amb aquella dona estrangera. Aquella dona cananea que l’importunava amb insistència i a la que ell, en principi, «no va contestar ni una paraula». Però aquella dona, no només insisteix, sinó que dialoga amb Jesús i d’aquell diàleg sembla que tots dos en treuen beneficis. Fins i tot sembla que el mateix Jesús va aprendre alguna cosa d’aquell diàleg, un diàleg, per cert, que es resol per la fe, no per cap altra condició humana de procedència, raça o gènere.

I partint del que he dit, penso que un dels temes en què l’Església ha avançat més ha estat a acceptar que la salvació de Jesús no exclou ningú i que l’Encarnació de Déu abasta tota la Creació de sempre i per sempre. I és cert, Jesús, el Mestre, no va establir mai divisió entre justos i pecadors, jueus o pagans, de Galilea o Samaria, purs o impurs…

Aquest diumenge podríem reflexionar sobre si és ben bé cert això que he dit. La gent cristiana, posa fronteres que separen? Es respecta la cultura de cada poble i les particularitats de cada lloc? I, encara, em pregunto quina és la nostra actitud personal d’acceptar a tothom? Ja ho veieu hem fet cap altre cop a preguntar-nos el que el papa repeteix fins a no poder més: Volem una Església de portes obertes!!

En aquest sentit, fa quinze dies, a Lisboa el papa va fer un gran crit: «A l’Església no hi sobra ningú, hi cap tothom. Hi ha espai per a tots» i va demanar als centenars de milers d’assistents que cridessin: «Tots, tots, tots».

És aquesta la nostra actitud a l’hora d’acceptar totes les persones? Sap greu que encara avui, i fins i tot a casa nostra, dominin prejudicis amb qualsevol excusa, uns prejudicis que a nosaltres ens semblen ben raonables, però que estan a l’extrem contrari del punt de vista de Déu.

Ho diré d’una altra manera: em sembla indigne que ens apuntem a l’exclusió. Indigne de la confiança que Déu ha dipositat en cadascun de nosaltres. Sí. Perquè se’ns demana que en el nostre cor hi càpiga tothom, se’ns demana generositat, universalitat i acceptació. Però aleshores, em poso a pensar i em dic a mi mateix: sí, ja dins les nostres comunitats, als nostres cercles de contacte suposadament creients ja segreguem… com ho farem?

Doncs haurem de fer cap a la fe. Com a l’evangeli. Si, per la Creació som iguals totes i tots, si Déu ens ha creat amb la mateixa dignitat, aleshores només ens queda en confiar, encara més, a dir que sigui Ell qui faci ressonar la crida de Jesús en els nostres cors.

Va home, va! No m'en parlis de miracles.

Diumenge XIX (A)

(1Re 19,9.11-13; Sl 84,9-14; Rm 9,1-5; Mt 14,22-33)

Fa diumenges que l’evangeli ens parla de miracles. La Sagrada Escriptura és un gran aparador de fets, fantàstics, meravellosos i inexplicables alhora, que pretenen mostrar l’acció de Déu en la Història. A l’Antic Testament, Israel llegeix els esdeveniments com a intervencions miraculoses de Déu que va guiant el seu poble, que el castiga o el premia, que tria profetes i reis i que escriu la història. Al Nou Testament, essencialment als evangelis, hi trobem un compendi de miracles que refermen Jesús com a Fill de Déu, que albiren el Regne de Déu, que interpel·len sobre les actituds de les persones i que proposen conversions personals per apropar-se al Déu revelat per Jesús.

Al conjunt de creients del segle XXI, la categoria «miracle» ens desconcerta i, fins i tot, m’atreviria a dir que a no poques persones fins i tot les molesta i sentencien: No me'n parlis de miracles! El terme «miracle» aplicat a Jesús, a Déu o a la religió cristiana en general, molesta perquè es pensa que afegir miracles als relats fa minvar la seva credibilitat o la seriositat que se suposa han de tenir «textos inspirats per Déu». Però hi són. I si no hi fossin, segurament no serien els evangelis. Ni Jesús seria Jesús. Però el dubte persisteix. De fet, ha persistit fins als nostres dies i es dubta de tots els fets miraculosos explicats, escrits, transmesos o viscuts fins avui. I la pregunta, clara, és: s’ho van inventar en escriure-ho, la fama ja pertanyia a la vida de Jesús o en van recollir les gestes contades per altres? Durant segles, l’existència dels miracles inflamaven la fe dels creients, certament en part atemorits per les autoritats eclesiàstiques, i aquelles intervencions extraordinàries eren perfectament assumibles a l’imaginari. Si Jesús era Déu, cap problema podia fer dubtar de la capacitat de Déu d’obrar d’aquesta manera. Però amb l’evolució, la modernitat, el dubte tècnic, l’empirisme o el relativisme, els fets miraculosos —no només els veterotestamentaris sinó també els de Jesús relatats als evangelis— són radicalment bandejats i escarnits perquè van en contra de la raó humana. Ningú, al segle XXI pot creure en miracles. Final de la discussió! Però… n’hi segueix havent, no?

Hem d’admetre que els evangelis relaten uns fets que la gent contemporània del Mestre qualificava de miracles i que, per això, tantes multituds cercaven el Senyor. I els evangelis ho recullen tot: tradicions, fets i llegendes nascudes arran dels fets. Si Jesús guaria, qui no s’hi aproparia? I les mateixes meravelles explicades i les guaricions obrades, forjaren la fama al voltant del Mestre i, segurament, les llegendes, inflamacions i exageracions de la seva vida. Però, en qualsevol cas, hem après a entendre que el més important per a nosaltres és el significat dels miracles. Els de Jesús, els de santes i sants, els col·lectius i els d’abans-d'ahir. Els miracles mostren l’essència de Déu, el cor de Jesús, la tendresa de Maria, la fe dels sants, la possibilitat de lliurament… 

També l’evangeli d’aquesta setmana narra uns fets miraculosos que haurem de llegir i, sobretot entendre, en clau simbòlica. La barca, les onades i el mal temps, la crida, la pregària a la muntanya, l’auxili, els dubtes de Pere, la nit i el dia, la confiança en Jesús i la missió. I, si us dic la veritat, això no ha canviat gaire, ni ho han canviat els miracles. Jesús és allí sempre. Perquè ja ho he dit abans, si no hi ha Jesús no hi ha Església.

34 rostres i un Transfigurat

Diumenge XVIII (A) (JMJ23)

(Is 55,1-3; Sl 144,8-9.15-18; Rm 8,35.37-39; Mt 14,13-21).

Durant aquesta setmana s’ha celebrat la Jornada Mundial de la Joventut. Avui acaba. Les notícies que us arribaran (que us han estat arribant) a través dels mitjans de comunicació generalistes seran, bàsicament, dades sobre el nombre de persones que hi han participat i que hi ha anat el papa. Alguns destacaran les paraules del papa, d’altres se centraran a parlar del que ha anat malament, es fixaran en el fet que el papa va en cadira de rodes i està justet de mobilitat; altres criticaran el cost o donaran veu als que no hi estan d’acord; d’altres, segurament menys, analitzaran el que és la JMJ des del punt de vista sociològic, fins i tot es gastaran molts minuts en tertúlies estiuenques. Els mitjans catòlics es bolcaran en donar explicacions i analitzar les paraules dites, els gestos vistos, les imatges generades. Ah! I em deixo tota la comunicació que més d’un milió de telèfons mòbils dels assistents són capaços de generar, transmetre i escampar pel planeta. I, vet aquí, encara rebreu, per canals més reduïts, crítiques furibundes i sense ànima de gent d’església que treuen el «cristo gros» de l’odi al papa Francesc, la sinodalitat, l’obertura o el «hagan lío» i us vendran fum i negror en el núvol del Senyor prenent com a base i exemple qualsevol detall. En definitiva podem dir: com passa a la vida: hi ha de tot. Exacte.

Jo hi he anat. I m’agradaria en aquest diumenge que coincideix amb la Festa de la Transfiguració del Senyor, fer-vos participar, no dels grans esdeveniments, que podeu veure al YouTube dels mitjans o de la mateixa JMJ, sinó que voldria compartir amb vosaltres la meva pròpia visió. Per això ho he titulat 34 rostres i un Transfigurat. Podeu captar per on vaig i crec que no caldria dir gaire cosa més. Destacar una trobada de 34 persones d’entre un oceà d’un milió dues-centes mil, és de tal insignificança com ho pot ser esmentar el gra de sorra d’una platja. Però, no ho és, us ho asseguro. I m’agradaria transmetre-us que aquest fet, aquest gest, és el més important de tota la JMJ. Ho és perquè pertany a l’encontre de cada persona amb el Transfigurat Jesús, i ho és perquè aquest gest minúscul s’ha repetit aquests dies en multitud de moments. He vist rostres humans de joves transfigurats en rostres d’amor, de compassió, de tendresa, d’admiració per la Creació, de passió pels companys.

Aquests dies s’ha fet realitat l’evangeli de la Transfiguració en els rostres de les noies i nois, dels joves que han passejat Crist pels carrers de Lisboa. Rostres humans que revelen la Transfiguració del Senyor.

I, sense allargar-me gaire més, que aquí el temps va molt buscat: Hem pensat molt en els que cadascú de nosaltres ha deixat a casa. S’han tingut molt en compte les absències, s’ha pregat molt per l’amor. Aquí s’ha estimat molt en la distància, en la dificultat de comunicar-se fàcilment i en l’anhel de retrobar-se amb el rostre transfigurat de qui hem deixat a casa, al grup o també a la feina.

Que aquests rostres transfigurats, quan dilluns baixin de la muntanya, mantinguin i encomanin la claror de Jesús, el Senyor, i transmetin al món que l’essencialitat del missatge no està en les estadístiques, ni en les grans masses de gent; està a transfigurar el rostre i la vida de cadascú per assemblar-se a ell i explicar a tothom la realitat anomenada Regne de Déu.