Intel·ligència natural: Estimar

Corpus (A)

(Dt 8,2-3.14b-16a; Sl 147,12-15.19-20; 1Co 10,16-17; Jn 6,51-58)

La intel·ligència és humana, l’amor no és artificial. Cada cop que sento converses o debats apassionats sobre la intel·ligència artificial, i reconec que no hi puc fer més, em ve un calfred. Un calfred que s’ha anat tornant en dubte i en prevenció. Sí, tots hem fet un somriure quan n’hem fet una prova casolana: «Fes una carta a l’alcalde demanant un carrer nou amb el meu nom», li vam dir al xat aquest GPTPlus que tenia un amic. I caram! Clavat! Una bonica carta, formal, educada, escrita sense faltes… I en vam fer broma i altres exemples. Això va ser abans-d'ahir. I ara, aquest matí, assegut davant l’ordinador preparant aquestes paraules per a una bona homilia del dia de Corpus m’ha vingut al cap: «I si li dic a la intel·ligència artificial aquesta que me la faci?» I d’aquí he passat a pensar. Li he de dir paraules claus: homilia, corpus christi, amor, eucaristia, Jesús, fraternitat… No, no patiu, no ho he fet. Perquè he pensat que «intel·ligència artificial» és un oxímoron. La intel·ligència és estrictament humana i la tecnologia —per molt elevada i sorprenent que sigui— és artificial. No vull aplaudir una màquina ni que remeni la meva consciència, el meu cor o la meva intel·ligència natural. I és la meva intel·ligència humana, natural òbviament, la que aquest diumenge es troba en l’atzucac de tornar a pensar una vegada més amb el gran misteri de l’Eucaristia, que «és la font i el cimal, la culminació de tota la vida de la comunitat cristiana» (Cf. Lumen Gentium 11).

I a reflexió d’aquesta diada de Corpus va, al mateix temps, pel camí de tornar a reiterar quan d’important és l'Eucaristia i de trobar respostes als perquès de la minva en el seu valor com a referència de la fe catòlica. Aquesta minva és una mostra de la crisi que comporta la manca de confiança i credibilitat en els referents transcendents de l'ésser humà. I això no ho suplirà la intel·ligència artificial. El ChatGPTplus diuen que és mostra de l’evolució de l’ésser humà com a espècie. Però també evolucionem en la forma com raonem, com qüestionem, com creiem… I donar raó d'allò en què creiem només pot sortir de l’amor natural. Vaja! Deixeu que faci un pregunta en veu alta, per reflexionar-hi: Se’ns presentarà un dia com a gran descobriment un amor artificial? Seria el complement idoni per a la intel·ligència artificial!

I avui, precisament, celebrem el Corpus, el dia de l’Amor. Natural, real, definitiu i diví. És l’Amor que neix de Déu, que se’ns dona a través de Déu i que retorna a Déu per l’eternitat. A mi, fins aquest moment, no em convenç la intel·ligència artificial. I és que Déu no podrà ser mai artificial, perquè el seu Amor no té altre lloc on viure que en la naturalesa de la Creació, en nosaltres. Potser algú, algun dia, s’inventarà un Déu artificial, que solucionarà per algoritmes tots els dubtes de la fe, que formularà per recull de dades totes les litúrgies necessàries, que recopilarà pecats que, per anàlisi digital, rectificarà lleis. Potser.

Però la grandesa mistèrica del que celebrem per Corpus (és a dir, que Jesús, Déu, és present de forma real en el pa i el vi de l’Eucaristia) no es viurà mai al marge del cor de les persones creients. Sempre ens farà viure lliurement i de veritat la necessitat interior de recordar Jesús i fer d'aquest memorial el començament, la base, l'origen de la nostra transformació i de tota la nostra experiència religiosa.

Perquè la intel·ligència natural està a estimar.