Necessitem col·laboració!

Diumenge XI (A)

(Ex 19,2-6a; Sl 99,2.3.5; Rm 5,6-11; Mt 9,36-10,8)

Un cop han passat els dies de Quaresma, Setmana Santa, Pasqua, Pentecosta, Trinitat i Corpus ens retrobem amb els diumenges «normals», els que anomenem de «durant l’any». I, per aquest nou temps, ens trobem amb un fet que no és nou, però que sempre és inquietant: Falta col·laboració. Falta gent! Ha estat molt bonic, molt participat i molt conegut tot el que hem passat fins ara, però, caram!, ara ens retrobem amb la realitat del que és normal. I per retornar-nos a la realitat, les lectures d’aquest diumenge ens ho recorden. Necessitem col·laboració per continuar endavant. Us ho explico.

Tot va començar amb dotze individus ben estrafolaris i heterogenis liderats per Jesús. Després en van triar setanta-dos i els van enviar a predicar de dos en dos, més tard encara, s’hi va afegir molta gent. Un cop mort Jesús, aquesta gent, malgrat que hi va haver algunes dimissions i que van ser objectiu de persecucions de diversa índole, es va continuar reunint al voltant d’aquells que van ser testimonis directes de la vida del Mestre. Es reunien per sentir-se grup, per ajudar-se, per escriure i llegir cartes que s’enviaven entre ells i per atendre les necessitats de les persones. S’ajudaven mútuament perquè se sentien com una sola cosa. Sense temples ni jerarquies, es reunien a les cases. Aquesta forma de viure resultà atractiva per la gent del moment. I així van resistir i créixer segle rere segle, any rere any. I al cap dels anys, però, va arribar el poder, i l’ànsia de domini. I els líders dels qui eren perseguits es van convertir en perseguidors. I de ser una comunitat que tria i s’organitza, es va passar a ser un poder que tria i ordena la comunitat. I la figura de Jesús va començar a generar dubtes. I el Déu que era Amor i Pare, va reglamentar-se, cosificar-se i fer-se insígnia i símbol de poder. Però l’Esperit de Jesús ha mantingut segle rere segle una cadena de testimonis per conservar viu el seu record.

I ara estem com estem. Cada cop el compromís és més dur, perquè la condició de cristià, que ha estat tinguda com un privilegi durant segles, ara s’ha d’entendre com un compromís. I això és més difícil. Fins i tot per la gent cristiana, fins i tot pels «de dins». Què vull dir? Que fins i tot treballar a i per l’Església de Jesús és avui possible sense creure en Jesús ni en el Déu que ell ens va revelar. Mal ens pesi, Jesús es pot convertir, només, en tema d’estudi i perdre l’esperit de servei, de perdó, de salvació i de vida. I aquest abatiment va entorpint també la fe, ens retira els estímuls i ens dificulta el manteniment de la cadena de transmissió d’aquell missatge primitiu de comunitat, celebració i ajuda.

D’aquí que el títol que podríem posar a aquesta homilia seria: Necessitem col·laboració! O el que vindria a ser el mateix, dit en clau eclesial: necessitem vocacions, necessitem cristians, necessitem compromís. Necessitem la vocació de cada persona en funció de la Missió que ens és comuna: servir per incrementar el nombre de persones que són objecte del nostre ajut, no per incrementar, tan sols, el nombre de fidels. Per això hem de fer un pacte que ens retorni al naixement, ho repeteixo, aquell moment de comunitat, celebració i ajuda. I per fer-ho ens cal signar el pacte de la gratuïtat. Si és moment de canvi, és moment de col·laboració. No es pot continuar mantenint la idea que el que és important és el poder i que l’Evangeli és dels entesos. Si ens ha estat donat gratuïtament, cal que ho donem gratuïtament.