Por als canvis

Diumenge XII (A)

(Jr 20,10-13; Sl 68,8-10.14.17.33-35; Rm 5,12-15; Mt 10,26-33)

He fet una prova: he buscat a l’aplicació de la BCI (Bíblia Catalana Interconfessional) quants cops surt la paraula «por» lligada a les expressions «no tinguis o no tingueu por». Crec que ja ho he dit en altres ocasions a les meves homilies: l’expressió surt 116 vegades. Va, analitzem-ho!

Us proposo començar per preguntar-nos per què a la Bíblia hi ha tant d’interès a dir-nos que no tinguem por. De què ens vol avisar la Paraula de Déu? Penso que la resposta és senzilla i important. La Paraula de Déu ens avisa: la por és mala cosa, és mala companya de vida i és la causant invisible de grans desastres.

Hi ha pors viscerals, pors de reacció fisiològica, pors psicològiques… però, en tots els casos, el que passa és el mateix: quedem en mans de la por, que passa a dominar el nostre cos, les nostres reaccions i, malauradament, els nostres pensaments i les nostres accions. I quina és la pitjor de les pors? Segons l’evangeli i les lectures d’avui, una de les més perverses pors és la por a la conversió, la por als canvis, la por que les coses siguin diferents, la por a perdre el control de la situació. Sí. Por que les coses siguin diferents de com jo vull que siguin o por a deixar de controlar jo la situació. Aquí hi ha el desllorigador: por a perdre el poder…

Ai amics. La por ha arruïnat tantes vides!

He trobat una dita escaient: «Temps de canvis, temps de pors». Doncs no! Si per qualsevol circumstància jo decideixo que ha arribat l’hora de fer un canvi a la meva vida, o si se’m demana un canvi, una conversió, des de fora, és a dir, sense que jo hi tingui a veure, en els dos casos la millor actitud és la decisió, la valentia i l’entesa amb el canvi. Negar-se un canvi personal que jo mateix he decidit és estúpid. Negar-se a un canvi que em ve de fora és signe d’inadaptació i egoisme. Adaptar-se a un canvi és cansat, a no ser, evidentment, que guanyi la por, rebutgis el canvi i t’allunyis. Perquè, això passa, a vegades les nostres vides queden a les mans de la por. Solucions? Plegar, allunyar-se i rendir-se o col·laborar amb eficàcia al canvi, sabent que és un canvi que jo he decidit pel meu bé, o que algú ha decidit que serà necessari per millorar una situació col·lectiva en la qual jo participo. Repeteixo: Em trobo en la situació de decidir si plego o hi col·laboro. Ho exposo a l’inrevés. Si em rebel·lo contra un canvi és que tinc por, i si tinc por, el primer que toca fer és analitzar el canvi i analitzar-me a mi mateix, les meves fortaleses, les meves debilitats i la meva zona de confort en la que m’he instal·lat.

Una darrera reflexió. Quan analitzo les meves pors, tinc presents els germans i les germanes, penso en la comunitat i el col·lectiu? Sí, els he de tenir en compte, perquè si penso només en mi, tornaré a aquell egoisme que he esmentat abans i em pensaré que el món s’ha d’adaptar a mi. Per això la demanda de no tenir por és Paraula de Déu, perquè el mateix Jesús va ser testimoni que la por és la mare de la crueltat i refugi de covardies. Si jo, creient, o tu, creient, sentim Jesús que diu un cop i un altre «no tinguis por», ho hem d’escoltar com a persones privilegiades a les quals va destinat un convit de Déu, precisament destinat a enfrontar-nos a les nostres pors i no passar a engrandir les vanitats. Jesús no parla per fer-nos por, diu que no tinguem por de nosaltres mateixos, malgrat haver de viure temps de canvis.