Santíssima Trinitat (A)
(Ex 34,4b-6.8-9; Dn 3,52-56; 2Co 13,11-13; Jn 3,16-18)
Totes les religions parlen de Déu, però a la vegada, totes les religions coincideixen en el fet que el llenguatge humà és limitat i acaba fracassant a l’hora de presentar la veritat sobre Déu. Resulta certament inevitable fracassar en l’intent de donar una explicació sobre Déu que tothom entengui, que sigui universal i definitiva. I és que, repeteixo, volem dir la veritat sobre Déu amb un llenguatge que és limitat. Davant aquesta situació, em pregunto: Si és impossible, per què no ho plantegem d’una altra manera i deixem de parlar-ne? No us poseu les mans al cap! No vull arraconar Déu! Però, i si decidim passar de «parlar» o de «pensar» la veritat sobre Déu a «experimentar» la veritat sobre Déu? Avui celebrem la Santíssima Trinitat i la reflexió que us proposo és una mica més profunda de l’habitual.
Tota la nostra vida és, en general, una recerca constant de la veritat. A cada instant cerquem la veritat de la vida, del que ens rodeja i, encara, volem que la vida col·lectiva respongui a la veritat. I com cerquem la veritat? Doncs o bé intentant dominar-la, o bé obviant-la i mirant cap a un altre cantó o, finalment, intentant relacionar-nos amb ella. Vet aquí!
En la recerca de la veritat sobre Déu no podem actuar com en la recerca de la veritat sobre una ciència. Tampoc podem fer la recerca des de la prepotència de creure que la veritat de Déu serà com nosaltres la volem (penseu en la primera lectura i el vedell d’or que volia suplantar Déu). I encara menys, penso, podem fer veure que no hi ha cap veritat…
La recerca de la veritat sobre Déu l’hem d’afrontar des de la relació amb Déu, des de l'«experimentar» Déu amb la nostra capacitat individual, amb el nostre cor. Aquesta és la manera com podem descobrir, a poc a poc, la Veritat de Déu (i ara ho he escrit en Majúscula). L’experiència de Déu unifica el llenguatge, els sentiments, les emocions i els pensaments, perquè l’experiència de Déu és el tot que unifica i supera les parts.
I aquí entra el misteri de la Trinitat. Tota l’existència de Jesús va consistir en la seva experiència de l’amor de Déu i en el seu testimoniar aquesta experiència perquè tothom la conegués i l’experimentés com ell. Perquè, en Jesús, Déu es va encarnar i va anar alliberant-nos dels obstacles per entendre la Veritat. I aquesta Veritat s’estableix des de la base del manament nou i definitiu, el d’estimar. Jesús ens presenta Déu com una comunitat d’amor. Vet aquí el passatge de l’Evangeli de Joan: «Qui m'estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell». I així us presento la Trinitat, una experiència que unifica i que mai substitueix, ni suplanta, ni s’imposa. Seria un absurd que Déu es fes estimar per la força!
Per explicar Déu, haurem de fer com Jesús, que no va escriure res, ni va fer cap conferència sobre l'essència de Déu, ni va estudiar teologia. Només va transmetre la seva experiència de Déu com a Pare que estima enviant-nos l’Esperit dins nostre i dins la Creació sencera.
Acabo. Tenint en compte la força trinitària de Déu em pregunto: Soc conscient del valor de les paraules amb què ho iniciem tot? En el nom del Pare, i del Fill i de l’Espert Sant!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada