I com pot ser?

Diumenge V Quaresma (A)

(Ez 37,12-14; Sl 129,1-8; Rm 8,8-11; Jn 11,1-45)

Miraré de fer dues reflexions avui. I intentaré defugir de les habituals que es prediquen sobre la resurrecció de Llàtzer.

Primer tema: La cronologia evangèlica ens diu que l’episodi de la resurrecció de Llàtzer va ser el que va activar els mecanismes per a condemnar i executar Jesús en nom de Déu, de la puresa de la Llei i de la religió. Jesús va ser objecte de violència religiosa. I, encara que no ens agradi, tenim prou exemples. Les religions generen violències quan es fanatitzen, quan s’imposen, quan unifiquen i quan no admeten la llibertat religiosa. Potser sembla un contrasentit, però penso que és molt cert: tota intolerància religiosa és, per ella mateixa, generadora de violència, del tipus que sigui. I aquest va ser el motiu de fons de la persecució, farsa judicial i execució de Jesús. I, malauradament, el gest de rebuig, es continua produint cada dia. Contra el cristianisme, també, però contra moltes altres religions i creences.

El cert és que, paradoxes de la vida, l’ésser humà “suporta” la violència de caràcter religiós des que hi ha religions. Però hi ha un problema: La immensa majoria de les religions, de les opcions espirituals, de les propostes transcendentals, de les filosofies místiques… neixen, prediquen i treballen per la pau, el bé, el benestar, l’amor… i ofereixen un camí cap a Déu.

Però vet aquí que cal presentar el problema de fons. La distància entre Déu, el Transcendent, i l’ésser humà, és tan inexplicable (propera i íntima al mateix temps que llunyana i inabastable) que es confon el que jo vull i a mi m’interessa, amb el que Déu vol. Dit en altres paraules: La religió ens pot fer creure que Déu vol que faci unes determinades coses…, coses que ens han definit aquelles persones que s’han erigit en portaveus de Déu. Veieu? Entrem de ple en el perill més gran. Ah! I no s’hi val ser neutral, no s’hi val a dir que «jo a creure i prou»: Si apostem per no ser ni dels uns ni dels altres, per no opinar, per no decidir, el que fem en definitiva, és posar-nos al costat de qui practica la violència, sigui del tipus que sigui.

I encara tinc temps per plantejar el segon tema de reflexió, com us he dit al començament. Com sempre és una mica més rebuscat, va més enllà del que és normal en les predicacions sobre la resurrecció de Llàtzer. Apa! Llàtzer va morir, no? Dos cops? Perquè, proclamar la seva resurrecció és posar-lo de nou en l’espai i el temps que la mort ens arrabassa necessàriament per introduir-nos a l’eternitat de Déu. Si busqueu literatura sobre el tema, no us l’acabareu: que si va ser un assaig, que no es pot dir resurrecció perquè només n’hi ha una, la de Jesús, les teories de la mort aparent i fins i tot d’estrafolàries.

Us deixo dos minuts perquè hi pensem. I, si voleu, ens ho enduem de feina cap a casa. Com ho encaixem en la nostra fe, que es basa en Jesús, Fill de Déu, ressuscitat pel Pare perquè tothom se salvi. És només un relat propi de Joan i de la seva teologia sobre Jesús elaborada anys després de la mort en la creu? Us deixo un apunt: «Faig això perquè la gent cregui»

És un miracle! O no?

Diumenge IV Quaresma (A)

(1Sa 16,1.6-7.10-13; Sl 22,1-6; Ef 5,8-14; Jn 9,1-41)

Avui tenim de protagonista evangèlic un cec de naixement. No ha vist mai la llum; i per això aquell home viu una situació irreversible. Des de sempre i per sempre. Ja sabem: Les persones cegues de naixement desenvolupen els sentits de forma diferent i el seu cervell funciona diferent quan es tracta de “projectar” i “comprendre” imatges. Com a conseqüència, les descripcions es fan difícils. No tenen la paleta de colors, el catàleg de bellesa o la percepció de profunditat; la seva gran ajuda i porta a la comprensió és el llenguatge. I vet aquí que, a l’evangeli d’aquest quart diumenge de Quaresma, se’ns relata un fet extraordinari, meravellós… un miracle! Una persona, cega de naixement, hi veu gràcies a Jesús.

El relat de Joan explica, en dues línies, el miracle i, després, se centra a parlar, sobretot, d’allò que passa a conseqüència del fet, és a dir, de les reaccions de la gent que ho ha vist i de l’entorn i la família del cec. Aquell fet, que és magnífic per ell mateix, genera un munt de converses, reaccions, preses de posició… I si us hi fixeu, cap de les reaccions analitza el que va passar, la guarició. Al contrari, els comentaris se centren en el perquè del que va passar, si és legal l’acció de Jesús, si és cert o va ser un engany, si el guarit n’és mereixedor de tal cosa, si hi ha hagut enganys, si la família, si els pares si… Caram! Però si un cec de naixement hi torna a veure!! És un miracle!! Doncs sembla que això no és important. Per això, l’evangelista Joan vol centrar la nostra atenció en les discussions, les xerrameques i les critiques: La gent no vol veure la veritat. I mentre el cec s’apropa gradualment a la llum, el públic, els sacerdots, mestres i doctors es van enfonsant en la foscor interior. Per això fan tot el possible per negar l’evidència del que ha succeït i acaben expulsant el guarit del temple, és a dir, l’expulsen de la presència de Déu! 

Reflexionem una mica, a la llum del que acabem de dir: Avui, quan succeeix una cosa bona, quan algú fa una bona obra que es pot titllar d'extraordinàriament bona, solidària, què passa? Que, abans d’analitzar, valorar el fet i veure-hi la bondat, el primer que apareix és el dubte. Per què ho ha fet? Alguna cosa voldrà a canvi! Qui és? Ho veieu?, colla d'hipòcrites i fariseus, ens diria Jesús. No valorem el fet per allò que és: una intervenció de Déu. 

I encara ens queda una mica de temps per valorar el camí que fa el cec. És un camí totalment diferent del que hem vist, ho he apuntat abans. És una mena d’itinerari en etapes que, en aquest cas, va a l’inrevés, és a dir, des de la foscor a la llum. De sentir en la foscor el nom de Jesús per primer cop, a proclamar, ple de llum, que «hi crec, Senyor». I aquest camí és el que hem d’imitar tot responent a la invitació de Jesús no només a “ser” cristianes i cristians, sinó a “actuar” com a cristians i cristianes. 

Si rellegim l’evangeli d’avui, a casa, en mode pregària, ens pot anar bé observar aquesta doble drecera: de la ceguesa a la llum i de la ceguesa a la foscor profunda. I així ens podrem preguntar: Com està el nostre cor? El tinc obert o tancat a Déu? Tinc por a decidir-me? 

L’evangeli d’avui és una ocasió més per revisar la nostra vida de persones creients i és també un anunci de la Bona Nova de Jesús, Llum del món, com proclamarem la nit de Pasqua.

No saps amb qui parles!

Diumenge III Quaresma (A)

(Ex 17,3-7; Sl 94,1-2.6-9; Rm 5,1-2.5-8; Jn 4,5-42)

Dissabte matinada. Davant l’ordinador repeteixo més o menys fidelment el ritual de cada setmana. Llegeixo les dues lectures i el salm de forma pausada. Sempre hi ha una cosa que em crida l’atenció i que reconec com a nova. Vaja, el mateix que passa a la vida: Si la vius atentament, sempre hi descobreixes quelcom de nou que et crida l’atenció, sempre hi descobreixes persones, situacions i propostes noves. I avui, en llegir l’evangeli m’he fixat en aquesta expressió de Jesús: «Si sabessis qui és el que et demana que li donis aigua!». I m’ha recordat l’expressió que ahir mateix vaig escoltar en una conversa en la qual participava: «Veig que no sabeu qui soc jo», ens va dir un dels participants. Doncs no, no ho sabíem. Com tampoc sabia la samaritana qui era Jesús, aquell home estranger, com no sabem la gran majoria de les coses, ni coneixem la gran majoria de les persones, ni ens sabem les seves obres, les seves vides… Davant aquests pensaments, us proposo reflexions per aquest tercer diumenge de Quaresma.

La primera. La confiança de saber que sempre es pot descobrir un tresor amagat en una persona que no coneixem. I com s’expressa aquesta confiança? Estant pendents d’allò que podem rebre, no tenint prejudicis i amb el convenciment que el nostre cap i el nostre cor sempre tenen set de nous coneixements, de noves experiències, de noves bondats.

La segona. Des de la nostra clau cristiana, hem de saber que darrere cada persona hi podem descobrir una proposta de Déu. És difícil. És, a voltes, impensable; però personalment penso que és cert. Com arriba Déu a tu? A través de les persones, de la seva Creació, dels esdeveniments, de la Vida… Al cap i a la fi, és el que relata la samaritana quan coneix aquella persona nova que li canvia el sentit de la vida.

Ja sé que es pot dir: «I si aquella persona és portadora de mal?» Doncs també et pot ajudar, perquè t’ensenyarà a tractar el mal i a tractar amb el mal, t’ensenyarà a admetre la seva existència i et farà aprendre pautes per a descobrir-lo i superar-lo.

La tercera. Quan algú ens diu la frase del títol: «No saps amb qui estàs parlant!», normalment ho relacionem amb una situació de domini, en el que aquella desconeguda t’està dient que està per sobre de tu, que et dominarà o que podria exercir aquest domini en tu. En el cas del relat evangèlic l’expressió no és d’aquest tipus. La desconeixença de qui és l'altra persona ens pot ser salvació, com en el cas de la samaritana. Qui no sabem qui és, pot posar al nostre abast un bé.

Encara una quarta reflexió. I a l’inrevés? Què passa quan qui està parlant amb nosaltres no sap qui som? Ho hem experimentat, segur. T’adones que aquella persona no coneix la teva vida, les teves habilitats, els tus coneixements. I tu, potser sense saber-ho, estàs en la cruïlla d’oferir-li el que ets i obrir-li els ulls o situar-te per sobre amb aquell «no saps amb qui estàs parlant!» per situar-te per sobre, perquè saps una cosa que ella no sap.

(Deixeu-me fer un kit-kat. En veu baixa i lletra petita. Aquesta darrera expressió em demana que un dia parlem de què s’amaga darrere les persones que centren la seva vida en la possessió d’informació la més exclusiva possible.)

Aprenem on hi ha la diferència mirant Jesús. Ell acaba la frase amb l’oferiment més sublim: «… t’hauria donat aigua viva».

Provisional o permanent?

Diumenge II Quaresma (A)

(Gn 12,1-4; Sl 32,4-5.18-20.22; 2Tm 1,8-10; Mt 17,1-9)

Plantegem-nos avui una qüestió. Estem en el segon diumenge de Quaresma, el diumenge en el qual cada any llegim una versió diferent de l’Evangeli de la Transfiguració (Mateu, Marc o Lluc). La Transfiguració és un episodi ben estrany i curiós, plena de fets meravellosos i extraordinaris que ha fet córrer rius de tintes en milions d’homilies. La majoria ens parlen d’una teofania, d’un moment profund de pregària per Jesús, d’una revelació de la Missió, d’una anticipació de la seva Passió i Mort, d’un lligam entre Antic i Nou Testament… Però, fem-ho diferent: I si ens fixem en el final de la narració? Jesús està tot sol i no hi ha cap rastre, ni un, del fet tan magnífic que se suposa que acaba de passar. És a dir, aquella situació tan apoteòsica, allò d’explosió divina, aquella visió de teofania… Resulta que era provisional. La situació real, la del dia a dia, la definitiva, era trobar Jesús tot sol a dalt d’una muntanya, amb unes poques persones al seu costat que no s’atrevien ni a parlar i que, donada la naturalesa del que havia passat, van optar per no dir res a ningú. És cert això? Allò que havia passat era una cosa provisional, passatgera, d’un moment. O era una cosa definitiva? Era un somni o era una realitat? Penso, i així us ho voldria explicar, que el que va passar va ser quelcom molt més profund del que qualsevol anàlisi del relat ens pot explicar.

Sempre m’ha generat molts dubtes el relat de la Transfiguració. Ho reconec. No perquè el relat sigui més o menys creïble, més o menys fantàstic, sinó perquè em planteja el que he dit fa un moment: És una situació definitiva o és una situació provisional? En altres paraules, em planteja el dubte de si quedar-me instal·lat «allà dalt» on estic d’allò més bé o cal «tornar al món» i sofrir-ne el caos. I, encara més, em planteja el gran dubte de si allò és la realitat o no. I si el missatge és que, el fet mostrat a la muntanya del Tabor ens explica que la realitat no es limita a allò que veiem i sentim, sinó que hi ha un món que no és comprensible, però que existeix i és realment el que importa?

I sabeu en què m’ha fet reflexionar tot això? Doncs que tots nosaltres, tard o d'hora, correm el risc d’apalancar-nos en la comoditat de la vida aconseguida «amb esforç». Sí, apalancar-se en aquella vida que no ens provoca preocupacions excessives… això sí, a canvi de no aspirar a res més. Arribada una situació «estable» i sense perills a l’horitzó, el gran repte és instal·lar-se en un conformisme còmode sense sobresalts i sense sorpreses fantàstiques ni projectes meravellosos. Però…, i ara acabo, el rerefons del relat de la Transfiguració ens diu que és precisament aleshores quan es descobreix que la felicitat no coincideix amb el benestar. És aleshores quan aquella pregunta de «provisional o definitiu?» es transforma en el dubte sobre instal·lació o la lluita.

Acabo. Heu caigut en un detall de l’Evangeli que lliga exactament amb aquesta idea? Us recordo el que va fer Pere quan es va trobar amb aquella situació: «instal·lem aquí unes tendes», va dir. És a dir, busquem la comoditat interior d’una religió que no ens demana compromís.