Per què ja no reso tant?

Diumenge XXIX (C)

(Ex 17,8-13; Sl 120,1-8; 2Tm 3,14-4,2; Lc 18,1-8)

Anem arribant a la fi de l’any litúrgic. Ja ho sabem, el temps és inexorable i en quatre setmanes Crist Rei i un nou Advent. En aquests diumenges que resten us proposo de fer com un triduum de valoració de l’any. Està molt bé, és sa i és eficaç, en tots els àmbits de la vida, fer balanços per corregir disfuncions i reforçar les coses ben fetes. Som-hi!

L’evangeli d’aquest any del cicle C (de Lluc), ha estat utilitzat habitualment, en les prèdiques i homilies, per reclamar insistència en la pregària, fins i tot arribant a pressionar, per tal de ser escoltades les nostres peticions. I la moral del relat és: si aquell jutge corrupte i dropo de la paràbola de Jesús arriba a claudicar per la insistència de la dona, què no farà el Pare del cel que és íntimament bo i misericordiós amb les nostres pregàries? Doncs us proposo que la reflexió respongui a la pregunta següent: Com és la meva pregària?

Sabeu quina és la resposta més comuna? Ja no reso tant com abans! I a la resposta hi va afegit gairebé sempre un component de lament. Sí, és una situació actual a la nostra Església i és una pràctica comuna de les persones que hi desenvolupem qualsevol feina: hi ha tanta pressió, tanta necessitat de mans, tantes coses a fer... que, vet aquí, minva l’espiritualitat, la pregària, el silenci, la contemplació. Sí, ho sé, aquí hi ha l’eterna comparança entre una actitud activa o una contemplativa, entre els termes qualitat i quantitat, entre l’exercici administratiu i l’atenció a les persones, entre l’economia i la pastoral, entre la meva ànima i l’ànima comunitària, entre les propostes i els resultats...

Per què ja no reso tant? Per què em pot semblar un "malgastar oportunitats" dedicar temps a la pregària personal o comunitària? O, potser és a l’inrevés? M’exigeixen tant que, per intentar donar-hi resposta excloc la part més fàcil de demorar en el temps, i la meva pregària personal es va posposant? I, a partir d’aquestes preguntes, han de sorgir les reflexions més profundes: Cal realment fer tant? Calen tantes propostes? És feblesa meva? És cansament? És abatiment davant la manca de resultats, les baixes perspectives o la inexistència de relleu?

Ara estic temptat de començar a donar respostes. Però ja no seria reflexió, seria la meva reflexió. Només vull plantejar-vos una qüestió que és important a l’hora de reflexionar: de les persones que escolteu l’homilia i les que les seguiu per les xarxes, hi ha dues, podríem dir, famílies: les de la gent implicada en qualsevol estament o grup eclesial i la de les que consumiu (perdoneu l’expressió) les propostes que es fan. El que he dit abans anava pels primers, bàsicament perquè m’ho he aplicat a mi mateix: a mesura que he fet més coses he minvat la meva activitat espiritual que he reduït a petites llacunes aïllades que no són ni regulars ni llargues. La segona família que, a priori, sembla tenir-ho més fàcil, cada cop se sent més angoixada per mil coses que han de ser resoltes abans que l’exercici de pregària.

La setmana vinent que és la jornada del Domund, reflexionarem sobre com és la meva missió... o potser encara més punyent. Tinc el convenciment que jo tinc soc missionera o missioner per fidelitat a Jesús, per encàrrec directe de Jesús?