Interactuar amb Déu?

Diumenge XXVIII (C)

(2Re 5, 14-17; Sl 97,1-4; 2Tm 2,8-13; Lc 17,11-19)

Què hi ha de diferent entre les 10 persones a les quals Jesús va guarir? Sí, ja ho sé, que una va tornar a agrair-li el que havia fet, mentre que les altres nou van anar a complir estrictament amb el que deia la llei. Aquest fet podria enfocar la nostra reflexió dominical cap a valorar l’agraïment que les persones hem de manifestar quan som receptores de béns. Però ho he mirat a l’arxiu de les homilies dominicals i de l’agraïment n’hem parlat molt. Per això, què tal si mirem més enllà? Aquella persona, que havia passat per un procés de guariment, no només va tornar a agrair-li a Jesús el que havia fet, sinó que hi va interactuar. Per això, la reflexió que us proposo fer junts és aquesta: Com interactua amb Déu la persona creient? Sé que és difícil el que proposo; és difícil fer-ho com a comunitat que comparteix la fe de forma pública; és difícil aquí a la parròquia, entre nosaltres (ja sabeu que ens costa expressar-nos en veu alta). I també és difícil fer-ho personalment. Perquè aquest "interactuar" amb Déu no és del tipus Facebook o Instagram, ni de trobar-te’l pel carrer un dia i fer-la petar.

Com interactuem amb Déu? Atenció! No s’hi val a recórrer a les fórmules, els manaments i les normes (com els nou leprosos que, per sobre de tot, van decidir primer complir la llei). Repeteixo: Com és la meva interactuació amb Déu? És realment una interactuació? Hi ha bidireccionalitat? És a dir, el que jo faig, penso o formulo en la meva relació amb Déu, suscita en Déu una reacció? I a l’inrevés: allò que Déu em diu, suscita en mi una reacció? Pensem-hi. I encara una altra cosa: La meva interactuació amb Déu és de tipus "Santa Bàrbara", és a dir, només la recordo quan trona? Que fàcil és recordar Déu quan tens lepra! Que difícil de donar-li gràcies quan estàs bé. Que fàcil és donar la culpa a Déu quan passa alguna cosa dolenta, i que difícil és donar-li'n gràcies. Per què quan em passa quelcom de dolent és culpa d’algú, però quan les coses em van bé és gràcies a mi? La vida em somriu, però no se m’acut dir que és perquè jo ho faig tot bé, sinó perquè faig treballar els talents que he rebut. I quan no van bé les coses, cerco de recordar les paraules de Pau a Timoteu que hem escoltat: Malgrat que no sempre jo li sigui fidel ell, com que no pot fer res més, continua fidel a mi. Ho trobo excels!

I encara em queda una mica de temps per fer una darrera reflexió: Les lectures primera i tercera ressalten la bondat de dos homes que no pertanyien al poble d’Israel, l’autèntic poble Déu: un sirià i un samarità, que patien d’una malaltia. I és que, amigues i amics, la bondat del Senyor no té límits. Els límits sempre els posem nosaltres que som limitats temporalment i intel·lectualment. La bondat del Senyor es vessa sobre qualsevol dona i qualsevol home sense respondre a prejudicis, normes o condicionants socials. I a aquesta actuació de Déu es respon amb gratitud teològica, que és una virtut evangèlica. Som veritables creients si responem a Déu amb tot el nostre ésser i interactuem amb Ell, posant distància respecte al que podríem anomenar "hàbits religiosos". Des d’aquesta distància podrem experimentar el que és un veritable miracle.