Confiança líquida

Diumenge XXVII (C)

(Ha 1,2-3.2,2-4; Sl 94,1-2.6-9; 2Tm 2,6-8,13-14; Lc 17,5-10)

 

El sociòleg Zygmunt Bauman (1925-2017) va aplicar conceptes com "modernitat líquida", "societat líquida" o "amor líquid" per descriure la societat contemporània. Allò de sòlid que hi havia, com la indissolubilitat del matrimoni, el treball per tota la vida o la certesa palpable del que s’havia fet "sempre", havia quedat trencat. Més que trencat, deia, havia quedat superat, suposadament, per quelcom millor. La humanitat occidental, transformada pels canvis globals dels segle XVII i XVIII, s’havia aferrat a la idea racional de la solidesa i va acabar vestint una societat sòlida, certa i previsible. Però la història, deia Bauman, ha demostrat sempre que les coses són molt diferents del que l’ésser humà pensa. Ara, s'ha instaurat la idea que, precisament, cal prevenir que les coses es quedin fixades i sòlides, perquè això hipoteca el futur mundial. No podem estar compromesos amb res per sempre, perquè cal estar en disposició der canviar en qualsevol moment: som una societat líquida que s’escola entre els dits. Aquesta situació de liquiditat ha situat la societat en mode de "perpètua inestabilitat".

I acabo amb Bauman. Ell arribà a la conclusió que en la societat contemporània, en la que som més lliures que mai, sentim, en canvi i com mai, l’esclavatge. Això passa perquè hem après que la certesa de la impotència per retenir res, ens condiciona. Som una colla d’individus amb bones intencions individuals però allunyadíssims de la realitat. No la podem retenir, ni arreglar, ni canviar, perquè tot s’escola com líquid entre els dits.

Anem al text evangèlic que avui ens parla de fe. Quan Jesús et diu: "Creu-me" t’està proposant un repte extraordinari en una societat com l’actual: fer-li confiança a Déu, fer confiança als seus fills i filles. I la reflexió que us proposo és mirar de respondre a la pregunta: La confiança, avui, també s’ha tornat líquida? No podem dipositar confiança en ningú? Perquè, i crec que és cert, la liquiditat de la societat i de les nostres vides fa que també la confiança s’escoli fàcilment i irremeiablement de les nostres mans. Perdem la confiança. I per què? Perquè qui era dipositari de la nostra confiança ens decep, perquè nosaltres decebem, perquè en una societat liquida, la confiança, com altres coses no es pot retenir? Tots tenim experiències, més o menys dures d’errors de confiança, decepcions o, fins i tot, ràbies per haver dipositat confiances on no era recomanable. Ara, amb l’evangeli d’avui a les mans, us proposo que intentem, des de la fe, donar resposta a aquestes preguntes.

Tothom rep i diposita confiances. A vegades aquest intercanvi de confiances és mutu, és bidireccional i, aleshores, dona bons fruits i acosta a la pau i al benestar. A vegades, però, és unidireccional i això porta a la frustració perquè s’estableix una relació desequilibrada basada en el poder, l’abús o la connivència. No de qui diposita confiança, sí de qui utilitza aquest dipòsit en benefici propi. La confiança que demana l’evangeli és bidireccional perquè es basa en la confiança en Déu, una relació de confiança que ens explica Jesús i que ens caldrà imitar. I és que la relació de confiança amb Déu té una singularitat, penso, que creatura i Creador es troben en les dues direccions.

Acabo. Hem parlat d’aquesta confiança que no volem que esdevingui líquida, cert, però cal estar amatents al sorgiment de les teories de la societat gasosa, basada en l’efímera existència de les idees, les comunicacions i el benestar.