El procés de perdonar

Diumenge VII (C)

(1Sa 26,2,7-9,12-13,22-23; Sl 102,1-4.8,10,12-13; 1Co 15,45-49; Lc 6,27-38)

No descobreixo res de nou si aquest diumenge començo dient-vos que els sentiments dolents i perversos que sovint descobrim en les persones (i també a vegades en nosaltres) no són admissibles des de cap punt de vista. Tampoc són desitjables les accions, pensaments o idees de mal dirigits a ningú. I no ho són malgrat tractar-se d’una maldat que viu amb les persones i que és pròpia de la naturalesa humana, però que sempre és la font inicial dels conflictes i del «mal rotllo». Aquesta maldat innata surt de l’ésser humà per reflectir el triomf del mal i, de pas, tancar les portes al bé. Es tracta d’una maldat que, certament fa nosa a les bones persones; a les que ho són, a les que ho volen ser i a les cridades a ser-ho. En definitiva, el que fem és contaminar el nostre entorn, escampar verí i, tot plegat, com a fruit del mal potencial que nia a l’interior humà. Aleshores, què? Doncs penso que hem de fer-nos conscients del procés, recuperar el benestar interior, fer experiència de Déu i reaccionar de forma sana. I què vol dir reaccionar de forma sana? Allunyar la venjança i allunyar l’exercici del mal encara que ja sabem que no és fàcil, perquè són respostes instintives que busquen compensar el nostre sofriment fent sofrir a qui ens l’ha causat o a d’altres.

Fem un pas més en la nostra reflexió. No fer mal ni desitjar mal a ningú, és propi del perdó. I per fer bé el procés del perdó, no hem de gastar energies en imaginar com serà la nostra venjança, ni alimentar el ressentiment o donar cabuda a l’odi. Res de tot això ha de fer niu en nosaltres.

I encara hem de tenir ben clara una cosa: Certament que tenim dret a la justícia, perquè qui perdona no renuncia al dret de justícia, però fent bé el procés, la ferida sana. Perdonar requereix temps i sensibilitat, comprensió, experiència de Déu i fe en el Pare de Jesús que es va avançar a perdonar-nos.

Abans d’acabar em ve al cap la frase: Jo perdono però no oblido. Té una certa part de raó. I és que perdonar no vol dir oblidar el mal que ens han fet, vol dir recordar-lo de tal forma que no ens faci mal ni a nosaltres ni a qui ens l’ha provocat i que no generi nous sentiments de mal. I qui arriba a perdonar així se sent millor, desitja el bé i renuncia a col·laborar amb la cadena del mal. Per això podem arribar a desitjar el bé fins i tot a qui ens havia fet mal. I avui Jesús ens diu que malgrat que sembli un contrasentit, hem d’estimar fins que ens faci mal. I és cert. A vegades estimar fa mal i sembla una proposta eixelebrada la de Jesús: L’experiència de Déu està lligada al perdó.

Quin repte més bonic tenim: Entrar en la dinàmica d’una cultura del perdó i de la compassió, de la misericòrdia i de saber perdonar sense esperar una paga. Sí. A perdonar se n’aprèn. I tenim una potentíssima cosa a favor: Sabem estimar, i estimar gratis! Qui té la capacitat d’estimar de franc pot veure el secret de la Vida.

No s'hi val

Diumenge VI (C)

(Jr 17,5-8; Sl 1,1-4.6; 1Co 15,12-16.20; Lc 6,17.20-26)

Pocs anys, per raó del calendari i del cicle lunar que marca la data de Pasqua i les festes mòbils, es poden escoltar a les eucaristies dominicals les lectures corresponents al diumenge VI de durant l’any. Encara menys vegades podem escoltar les que corresponen als diumenges vinents, el VII i VIII. I, pràcticament mai, els toca a les que corresponen al diumenge IX de durant l’any. Vet aquí! No serà fins al 2038 quan escoltarem les lectures del diumenge IX, un fet que ja no es repetirà fins al 2190. He pensat que cal dedicar una estona més ampla a repassar les lectures que, fora de qui assisteix a missa diària o té per costum llegir-les a casa, no escoltarem.

En aquest context, aquest diumenge escoltem el relat de les benaurances de Lluc. Tot i que el relat de les benaurances ens és molt conegut, estem molt més acostumats al text de Mateu, i escoltar Lluc se’ns fa més incòmode a les persones cristianes dels països i societats riques. Lluc, que sembla que pertanyia a una classe acomodada del moment, es fa ben seu el missatge de Jesús i, lluny de suavitzar-lo o amorosir-lo (cosa que avui es fa molt sovint per evitar afrontar la veritat), el presenta de forma més provocativa si cal. I per això hi afegeix les «malaurances». És a dir, a les benaurances dels pobres hi contraposa les malaurances dels rics: «benaurats els pobres… malaurats dels rics». Sí. Benaurats els pobres però, ai dels rics que volen amorosir la maldat. No es pot amorosir la maldat! 

Conseqüència? Que no tothom pot escoltar l’evangeli d’igual forma, ja que el que per a uns és Bona Notícia per als altres és quasi una amenaça i, sempre, una crida urgent a la conversió. No s’hi val. La veritat és la veritat, i la proposta de Jesús és radical.

Preguntem-nos: Com escoltar aquest missatge a les nostres comunitats cristianes? Jesús, clarament, ens posa davant els ulls el que a vegades veiem al nostre entorn social i eclesial: que hi ha una realitat cruel que exerceixen homes i dones que fan sofrir altres persones, que ignoren els pobres i a qui sofreix, que s’omplen les butxaques, que humilien. I aquesta gent és maleïda, és malaurada. Malgrat que es vulgui ignorar. I no s’escapa cap àmbit perquè existeixen i, a vegades, fins i tot actuen en nom de Déu. I això passa a nivell persona, a escala local, comunitària i continental.

Hem de seguir alimentant aquest autoengany o hem d’obrir els ulls i les mans a la realitat? Hem de sortir de l’autocomplaença i endinsar-nos a les necessitats? Ens prendrem seriosament aquella immensa majoria de persones desnodrides espiritualment, físicament, socialment i humanament? No oblidem que aquesta gent és la destinatària de les benaurances de Jesús.

En aquest diumenge, proposem-nos de pensar en descobrir una mica més la importància que tenen els pobres i la pobresa de tota mena per a la història del cristianisme, per a l’Església i per al testimoni i herència viva del Senyor Jesús. Que creixi l’abisme entre rics i pobres és com fer que creixi la vigència de les benaurances i malaurances de Lluc. O ens ho prenem seriosament o potser haurem de començar a plantejar-nos oblidar l’Evangeli. Recordeu? «No podeu servir a Déu i al diner.

No facis por

Diumenge V de durant l'any C

(Is 6,1-8; Sl 137,1-8; 1Co 15,1-11,13; Lc 5,1-11)

L’evangeli d’aquest diumenge està ple de relats de situacions que s’allunyen de l’àmbit habitual de l’experiència o la realitat religiosa. Ens trobem a l’aire lliure, dalt d’una barca, fora de la sinagoga, no és dissabte… en definitiva, són coses que estan en contra del que hauria estat “normal”. Però la gent vol escoltar a aquell Jesús a qui havien rebutjat els seus familiars i amics, que havien insultat els veïns de Natzaret i criticat els mestres de la Llei i notables del poble, i com que el volen escoltar, els hi és indiferent el lloc.

Això se'ns planteja amb la història d’uns pescadors que no pesquen res quan el temps és favorable i que només obtenen una gran pesca quan fan cas a Jesús i van en contra del que la seva experiència els diu. Són aquestes situacions, situades fora del que seria normal, les que criden l’atenció i provoquen conversions, penediment i projectes de futur.

Vet aquí que Lluc acaba aquesta narració amb l'escena de la conversa entre Jesús i Pere que, tot i els seus coneixements de pescador experimentat, havia dit a Jesús que «si ho dius tu» faré el que sembla que és una ximpleria. I Pere reacciona a la gran pesca aconseguida demanant a Jesús que s'aparti, que no s'ho mereix, que és pecador. Pere s'adona de la seva petitesa. Però a aquesta confessió, Jesús respon amb el perdó i amb un encàrrec molt més gran: A partir d'ara seràs pescador d'homes. Pere es va reconèixer pecador. I per què l'Església té dificultats a reconèixer els seus pecats? Per què li costa proclamar que necessita també una gran conversió? O amarar-se d'humilitat? No podem perdre de vista que l'església és Santa perquè viu animada per l'Esperit Sant que ens envia el mateix Jesús, però a la vegada és pecadora perquè els seus membres es resisteixen a aquest l'Esperit. Però atenció! Deixeu-m'ho repetir. El pecat està en els qui formem part de l'Església, no en l'Església; nosaltres el que necessitem és convertir-nos. Davant la realitat que s'entossudeix a mostrar-nos la crisi del cristianisme, que ens fa veure que el poder d'atracció de la nostra Església ha minvat fins a límits preocupants, que ens situa lluny de la capacitat comunicativa que tenia Jesús… davant això, hem de respondre a les paraules de Jesús que em diu: «No tinguis por». Vaja! Us he de confessar que penso que massa cops hem convertit aquesta frase dita per Jesús i que és tan present a la Sagrada Escriptura (surt 107 vegades), en un «fer por». Hi ha massa coses dels membres de l’Església que fan por. I massa gent d’església que utilitza la por per dominar i coaccionar.

I en l’any jubilar de la Fraternitat hem de dir clarament que és en la Bona Nova de Jesús, en l'Evangeli, on es troba la força; no en nosaltres. Hi ha massa reposables encaparrats en el poder, en el lluïment, en la grandesa i en l’elit social; mentre perdem atractiu i, el que sap més greu, mentre perdem credibilitat, ofeguem l'evangeli o renunciem a l'espiritualitat i les accions a curta distància amb els qui ens necessiten. I no s’hi val a xerrar molt, ja que després, el mateix Jesús ens dirà: «Surt de tu això? O t’ho han dit d’altres?» Jesús et dona fortalesa interior i clarividència exterior i amb Jesús dins teu et fas estimar, no reparteixes odi i mal.

Com em presento

La Presentació del Senyor

(Ml 3,1-4; Sl 23,7-10; He 2,14-18; Lc 2,22-40)

Avui és la festa de la Candelera, la Presentació del Senyor; és a dir, la festa de la «Presentació de Jesús al Temple». I com que aquest any cau la festa cau en diumenge, podríem dir que és una festa del Senyor celebrada en el dia del Senyor. Germanes i germans: Com sempre ens passa, tenim moltes cares de la festa, de la litúrgia i de les lectures per a centrar la nostra reflexió. En veiem algunes: 1) Es remarca la continuïtat i alhora el trencament entre Antic i Nou Testament. Certament, Jesús és presentat al temple segons s’estableix a la Llei jueva, però ell vindrà a dur aquesta mateixa llei a la seva plenitud i fer-ho tot nou. 2) Simeó, en veure l'infant Jesús, l’assenyala com la «Llum que es revela a totes les nacions». Certament, Jesús és per a tothom. 3) Per la seva banda, la profetessa Anna, que anuncia el missatge de Déu, proclama que el temple s’ha fet petit perquè ha entrat el rei de la Glòria. 4) Aquesta glòria que proclama Anna significa l’esclat de la grandesa. Pel món jueu la Glòria de Déu es manifestava només entre els murs d’aquell temple i ara la Glòria és Jesús. 5) Jesús és presentat davant Déu des de la pobresa de la seva família, acomplint el ritual dels pobres.

Aquest cop, però, voldria centrar-me en el gest de presentar-se davant Déu. Perquè resulta que no és un acte de pietat o un acompliment normatiu sinó que vol dir acceptar que som de Déu i que, cadascú de nosaltres, som un regal que Déu fa a la Humanitat. Ho vull repetir: Jo soc un regal que Déu fa a la Humanitat! I amb aquesta idea comparteixo uns dubtes per a la reflexió: A qui ens presentem avui? I, encara més important, com em presento jo davant Déu? Aquesta presentació personal davant Déu, m’allibera o m’angoixa, m’apropa a la glòria o al sofriment? Penso en el que hem escoltat a la carta als hebreus.

Com ens presentem davant el Senyor? Ho fem plenament, amb els nostres actes, amb els nostres pensaments, amb les nostres mancances i també amb les nostres indecisions? I la darrera pregunta: Ens presentem davant Déu, davant el Senyor, tal com som? O mirem d’enganyar-lo? Amb això vull dir que qui viu tota la setmana lluny de Déu no pot mudar-se i fer bona cara per acudir a l’assemblea eucarística dominical i presentar-se davant el Senyor, fusionar-se sacramentalment amb Ell i restar amb l’ànima impassible. Perquè si passa això és que qui governa la vida no és l’Amor, no és Déu. No em puc disfressar de bona persona per presentar-me davant el Senyor i exercir la maldat en la meva vida.

I és que a Déu no l’enganyem, senzillament ens enganyem a nosaltres mateixos. Qui es presenta davant Déu amb un vestit de festa que només es posa per quedar bé i fer goig, està alimentant el seu propi dimoni interior.

Però no vull acabar així. Vull lloar i beneir Déu per totes les persones que es passen la setmana fent el bé, portant llum al món, rebent els maltractes del mal i oferint els sofriments al Senyor i, a més, quan arriba el diumenge es presenten davant Déu i li demanen perdó i preguen per les persones que fan mal. Gràcies perquè mantenen la Creació segons els designis del Pare. Amén.