Hipòcrites!

Diumenge XXII (B)

(Dt 4,1-2.6-8; Sl 14,1-5; Jm 1,17-18.21-22.27; Mc 7,1-8.14-15.21-23)

Seguir afers, poders, xerrameques i tradicions humanes equival a allunyar Déu de la nostra vida pròpia. I, penso, també equival a buidar-lo a Ell de contingut. Perquè som de Déu i ens necessita per encarnar-se. Sí. Per això ens va fer a totes les persones a la seva imatge i semblança. I quan seguim la carn i el món, ens allunyem de Déu i allunyem Déu, l’apartem. Sense saber-ho? No ho crec; perquè, quan una persona, creient, que estima Déu Pare a imitació de com ho feia el Senyor Jesús, arriba a la fi del dia i, es tanca en aquell lloc secret on es troba a soles amb Déu, per asserenar-se i parlar amb ell, és impossible sentir-se malament. En aquell moment, sense veus suposadament amigues que et modifiquen el pensament, si t’has allunyat de Déu, viuràs una gran buidor. I aquesta gran buidor l’ompliràs de rancúnia perquè no sabràs abandonar-te en mans del Pare del Cel. I l’endemà tornaràs a viure i fer viure a l’infern.

Vet aquí el missatge evangèlic d’aquest diumenge: És un gran risc del qual se’ns avisa des de sempre: Donar culte a Déu amb els llavis, també amb la raó, fent formulacions i repetint frases i pregàries; fent moviments o adoptant posicions concretes amb el cos, fins i tot interpretant músiques, pintant boniques obres, exercint de representants seus… però vivint lluny de Déu. És un risc i, també, és una realitat. Aquesta és la proposta per aquest primer dia de setembre, diumenge, primer dia del «nou» curs. Però per molta gent no hi haurà res de nou. Continuaran patint. I els qui fan patir continuaran premiant als que els serveixen i castigant els dissidents. Aquests comportaments que he apuntat Jesús els assenyala directament: Hipòcrites!

I em pregunto: De què servirà repetir els salms més preciosos si no estem plens de Déu? De què servirà fer una tesi doctoral, o dues, sobre Déu, pensant Déu, si no és present en els actes, és a dir, en la vida, i hi deixem espai per viure el dimoni? De què servirà fer accions compromeses si Déu no habita dins el nostre cor? A qui enganyaré? Una cosa tinc clara: A Déu no! Només a nosaltres mateixos!

Quanta raó! «El vostre culte és buit!» El Senyor ens diu que el culte és buit quan els cors estan lluny de Déu. Però també quan les nostres accions i paraules i decisions hi estan lluny. Els cors queden enterbolits per la ceguesa i buits d’amor.

Acabo. Cal buscar la puresa del que és essencial. Sí, com diu el petit Príncep, d’allò que és invisible als ulls. I l’essencial, per nosaltres, és Déu. I és tot reflexionant i pensant sobre això, que em venen al cap les nostres celebracions i pregàries, els nostres sagraments, les activitats, la nostra pastoral, la vida d’església, les decisions, les nostres accions… És el cor qui ens fa viure el nostre culte i la nostra activitat? No, si el tenim buit de Déu i ple d’ego, perquè les dues coses són incompatibles.

Allunyar-se de Déu és una malaltia i hem de saber guarir-nos de les malalties. En parlarem la setmana vinent, si us sembla bé.

I ara, què?

Diumenge XXI (B)

(Js 24,1-2a.15-18b; Sl 33,2-3.16-23; Ef 5,21-32; Jn 6,60-69)

Hem acabat la part teòrica de l’ensenyament de Jesús i ara ve la part pràctica. Hem estat una colla de diumenges resseguint l’evangeli i parlant a bastament del Pa de Vida i de Jesús, i de Déu, i de l’eternitat a què dona accés el fet d’alimentar-se amb el «Pa viu baixat del Cel»… Però en el procés de desvetllament a la fe, de la vida cristiana, ara arriba un moment pel qual hem de passar: ha arribat el moment de l’examen que, en aquest cas, és una prova pràctica. Sabem que tots els processos d’aprenentatge tenen la seva complexitat i la seva durada. En els temps actuals, malauradament, no és tan notori, perquè el coneixement el tenim a l’abast d’un clic i —com es lamenten molts corrents pedagògics— el procés d’aprendre ha anat quedant relegat a saber la forma més fàcil d’obtenir els coneixements sense que faci falta aprendre’ls. Però en temps de Jesús, i fins no fa gaire temps, els processos per aprendre no eren fàcils, ni curts.

Tornem al passatge evangèlic. La teoria dels temes que els havia plantejat el Mestre amb tots els seus discursos, amb tots els seus ensenyaments, se’ls feia difícil d’assimilar. No acabaven d’entendre què feia Jesús, com actuava, què deia, com s’explicava, què volia i, sobretot, perquè ho feia si anava en contra del que estava establer, des de sempre per la Llei i els mestres de la llei. I encara se’ls feia més difícil d’esbrinar o d’intuir què és el que el Mestre volia que fessin personalment, com a seguidors seus. I, arribat al moment, a una bona part d’aquella gent els resultà, o poc atractiva o massa complexa la proposta de vida de Jesús, i es van fer enrere i se'n tornaren cap a casa. Sabeu què penso? Benaurats! Més val ser honrat i dir que no ho entens o que no t’hi veus amb cor i no «fer veure» que ho has entès. No es van llençar al mal, ni van decidir tornar-se males persones. Senzillament, no ho van entendre o, no s’hi veien preparats. I Jesús ho entén.

El que no està disposat a admetre el Senyor és que els seus deixebles facin el ruc, el traeixin o se’n vagin per la porta del darrere. Aquells que han d’organitzar, conduir i construir la seva Església no poden ser uns xitxarel·los. I els ho pregunta directament, tot i que ja ho sabia prou bé com aniria tot. La part pràctica del seu ensenyament consistia bàsicament en una cosa: saber si s’havien adonat de la cosa més important, és a dir, que si s’havien adonat que seguir-lo a Ell implicava essencialment saber renunciar al «jo».

I en aquesta tessitura estem molts cops encara, dos mil·lennis després. Els deixebles s'erigeixen en divinitat en el lloc del Senyor i no renuncien de cap de les maneres al seu «jo». Fan que tot sigui com «jo» dic, no com el Senyor vol. I no els preocupa el preu a pagar o les consciències a agredir. I, per això, han de fer giragonses espectaculars per a fer veure que l’Esperit Sant actua en les seves vides i els justifiqui les decisions que, de totes totes, Jesús no acceptaria. Ell s’adonà que no tothom el pot seguir: «Aquest llenguatge és molt difícil! Qui és capaç d’entendre’l?» I Jesús tot entenent les dificultats que té la gent, no es fa enrere ni abaixa el llistó quan es dirigeix als seus. A aquests els demana compromís. Perquè sap que hi haurà traïdors, hi haurà falsedat, i hi haurà seguidors que es guiaran pel fet de quedar bé. I també hi haurà qui se n’aprofitarà i, el pitjor de tot, hi haurà qui es cregui amb més poder que el mateix Mestre. Ell sempre va estar al costat dels febles. Els traïdors són forts amb els febles i febles amb els forts. És el que hi ha. I en època de duresa humana com l’actual aquests trets es potencien en els cors de pedra i la substitució de qui hauria de ser una persona amiga per un submís servent que aplaudeix sempre al mestre.

Discernir en temps de confusió

Diumenge XX (B)

(Pr 9,1-6; Sl 33,2-3,10-15; Ef 5,15-20; Jn 6,51-58)

Una de les realitats que acompanyen al fet de viure en temps de crisi —i és innegable que vivim plenament en temps de crisi o de poli-crisis, com hi ha teories que així ho afirmen— és que s'han de formular contínuament reserves de tota mena (materials, espirituals i emocionals) per continuar endavant sense defallir, contaminar-se, cansar-se o perjudicar algú. Personalment, penso que ara les coses són encara més complicades, ja que a aquest «temps de crisi» més o menys prolongat en el temps, s’hi ha afegit, sense buscar-lo, el component de la confusió. Estem en temps de crisi i de confusió. I en alguns casos també de persecució. I a les crisis hi estem més acostumats, però a viure en situacions de confusió o persecució, no. Ara hi reflexionarem. Però abans repassem el que hem escoltat de Pau: «No sigueu insensats, sinó assenyats. Procureu treure partit del temps present perquè vivim moments difícils. No sigueu irreflexius, mireu d'entendre el que Jesús vol de nosaltres». M'agrada observar com aquestes paraules, que ben aviat compliran dos mil anys, són plenament actuals. 

Recordar un text de fa dos mil anys, em va molt bé perquè penso que un dels fonaments de la confusió és la pèrdua de les referències configuratives passades. No hi ha referències ni, òbviament, referents que posin ordre a la disbauxa existencial. En qüestions de fe i també en qüestions eclesials el que passa al nostre voltant i, sobretot, la pèrdua de control de què passa al nostre voltant, ens fa sentir tremendament vulnerables. Aquells temps líquids que deia Zygmunt Bauman, han esdevingut temps convulsos i temps confusos. En conseqüència, tot crida a fugir per refugiar-se en les conviccions de sempre i aferrar-se a allò que ens sembla més segur. Per això, la majoria dels moviments, propostes i iniciatives eclesials que han sorgit en els últims anys tenen una pàtina de conservadorisme per aferrar-se a allò que ens és més segur i refugiar-se perillosament en una mediocritat sense iniciativa.

A la situació que vivim hi hem de plantar cara des de la radicalitat de l’Evangeli, malgrat que, ho reconec, això esdevingui cada dia més difícil, més compromès i menys entès.

I aquí començaríem la reflexió i, si poguéssim, un debat. Com es planta cara a les crisis i a confusió? Des del discerniment espiritual, és a dir, des de l’escolta de Déu. Una escolta feta amb la veritat que ens fa lliures —la veritat de Jesús— i que ens obliga a comprometre’ns amb la denúncia de les situacions i de les persones que fan de la nostra vida una vida de confusió. I si actuem d’aquesta manera, haurem de tastar, segurament, el sofriment personal i, sobretot, els dubtes espirituals més lacerants. La pràctica del discerniment espiritual requereix, en temps de crisis i en temps de confusió, i també en temps de persecució, una gran dosi de paciència i de confiança perquè ens haurem de preparar per acceptar que tant els èxits com les marrades i com els conflictes són situacions en les quals Déu es fa present. I si hi ha Déu, hi ha amor i, per part nostra hi posarem obertura i disponibilitat. Per molt que costi, per molt contraindicat que ens sembli.

Fem el darrer pas de la nostra reflexió d’avui. La confusió i les crisis ronden per la vida: les nostres, les de l’Església i les de la societat. Però apareixen, agressives, en el nostre senzill i petit viure de cada dia, en les nostres quotidianitats. No caiguem en el parany de pensar que les crisis són només globals i que no ens afecten a la nostra vida senzilla i insignificant. Repassem les crisis, les confusions i les persecucions personals, les que sofrim i les que, potser, causem.

Ja no puc més!

Diumenge XIX (B)

(1Re 19,4-8; Sl 33,2-9; Ef 4,30-5,2; Jn 6,41-51)

El cap de setmana passat parlàvem, en aquest comentari, de l’acció de «girar la vida com un mitjó», aquella necessitat que, a vegades, se’ns planteja durant la nostra existència com a éssers humans i també com a creients. Això passa —ho sabem prou bé— quan n’estàs fart, quan l’angoixa et comença a dominar o quan s’esgoten les eines personals per enfrontar-te tant les situacions de la vida com al necessari propi autocontrol. És aleshores quan la pressió externa exercida sobre la nostra vida ens fa trontollar. I no hi ajuda gens l’existència de personatges que van recaragolant la situació, que ens posen a prova constantment i que no deixen fer les coses bé. I quan passa això, es posa en marxa un mecanisme humà de defensa i s’arriba a la conclusió: És l’hora de dir prou!, i plantar-se tot cercant solucions.

Aquest diumenge, la primera lectura ens aporta un testimoni ben antic del fet d’estar-ne fart, el del gran profeta Elies: El profeta que sempre actuava amb enorme eficàcia pel bé del poble d’Israel, amb actitud vehement, agosarat i incansable, sense por de dirigir-se a qui fos, ara està cansat. Més encara: n’està fart. Ja en té prou. Té por, està exhaust. I arriba la crisi. Ara en diríem que entra en un estat depressiu. I una depressió apareix quan perds el control de la situació. Per això ens el situen al desert, que és expressió bíblica del buit i el «no res», i no només geogràficament, sinó també anímicament i psicològicament. No li importen els seus èxits passats, la feina feta diàriament, la fortalesa i la capacitat d’enfrontar-se amb els detractors ni amb els pagans, els estrangers o els provocadors; ni tan sols les discussions amb els mateixos sacerdots o els dirigents del poble. Ara està en crisi. Està fart de no ser tingut en compte, de no ser escoltat. I marxà cap al desert, on ens diu el text que s'assegué a la fresca sota una ginesta, i va dir: Ja n’hi ha prou! I va demanar a Déu la mort, que se l’endugués perquè, segons ell, no havia de ser més afortunat que els seus pares. Havia arribat la crisi vocacional i cau en la temptació de la dimissió. Tot perquè se sent abandonat per Déu: No pot ser que Déu deixi que tot vagi tan malament! Recordeu ara que la Bíblia està plena de crisis i de propostes de plegar: Moisès, Jeremies, el mateix Jesús…

Avui, la gent cristiana, és a dir tota persona batejada i compromesa de cor amb la Missió i la Bona Nova del Senyor Jesús, pot viure un d’aquests moments de crisi «vocacional», com de fet se’n viuen de molts altres tipus de crisis, inherents al fet de voler créixer, madurar i ser feliç. Potser no seran del dramatisme d’Elies, però no es poden menystenir.

Però vet aquí que a Elies, Déu li dona a menjar, l’alimenta i l’empeny a posar-se de nou en marxa en direcció a la muntanya del Sinaí. És que havien canviat les condicions? Segurament no. Doncs on és el desllorigador? Doncs en acceptar la realitat i confiar (actitud de fe) en Déu! I què et dona l’aliment de Déu? Doncs una força nova i diferent.

Aquest canvi que va fer Elies, nou-cents anys abans de Crist, són les nostres morts i resurreccions d’avui. És el moment de passar de dir: plego, ho deixo estar!, a situar-se en el moment de «girar la Vida com un mitjó», que dèiem la setmana passada; és a dir obrir-se al fet que Déu es pot manifestar d’una altra manera a la teva vida. Veieu? Tornem a ser allí mateix. Amb la força de Déu que, a través de Jesús ens revela quin és l’aliment definitiu, tenim nova força per enfrontar-nos a la situació. Atenció! Tot això no implica abaixar la mirada, claudicar i acceptar el mal, no. Es tracta de dir no!, denunciar profèticament, convertir-se en portaveus de Déu i no dels homes, plantar-se davant les injustícies i mostrar fidelitat a la Bona Nova, no a les lleis, els sacerdots o els notables del poble. Pa, aigua i Paraula de Déu. La força renovadora definitiva!

Girar la vida com un mitjó

Diumenge XVIII (B)

(Ex 16,2-4.12-15; Sl 77,3-4,23-25,54; Ef 4,17,20-24; Jn 6,24-35)

Totes les lectures d'avui tenen un rerefons que ens porta a pensar en la confiança que suposa la fe. Però també veiem en els textos, que les persones exigeixen, penso que erròniament, que aquesta confiança es pugui recolzar en les proves i porti incorporada una assegurança de rendibilitat de la fe. Per això es fan qüestionaris que assegurin l’acompliment de les expectatives: Com la gent que escolta Jesús i li demana proves del que fa: què pots fer?, quina autoritat tens?, on eres?, com has arribat?, et buscàvem!

Recordeu diumenge passat? Venim de la multiplicació dels pans i els peixos: La gent ha menjat i, en l'eufòria del moment fins i tot volien fer-lo rei! El buscaven per interès. I Jesús es queixa: «No em busqueu perquè hàgiu vist senyals, sinó perquè heu menjat i quedat saciats». Estaven molt lluny del canvi (la metànoia) que demanava Jesús.

I vet aquí, les lectures parlen directament als cors d’aquest canvi que el Senyor assenyala sempre com a necessari. Perquè, a vegades cal fer a la vida un gir, cal girar-la com un mitjó. Pot passar que no ho vegis, que no t’atreveixis, que no tinguis valor o que no et vegis amb forces. Però Jesús ens demana sempre aquest canvi.

No tots els aspectes de la vida ens són agradables, ni tots els aspectes que giren entorn la nostra fe són plaents, ni totes les nostres accions són exemplars, ni tan sols tot el que passa o ens passa, necessàriament ens omple. A vegades és a l’inrevés. I quan apareix l’angoixa i quan cerques la veritat, i quan li demanes al Senyor que t’ajudi, sempre t’arriba una paraula de canvi: Elimina allò que enterboleix la teva vida, foragita allò que enfosqueix la teva fe, allunya’t del mal i de qui fa mal a tu o als teus germans i germanes, no defalleixis perquè Jo estic amb tu.

Perquè hi ha una dimensió de l'existència que va més enllà de tenir molt, dels doctorats, títols, càrrecs i poder, de l’experiència de tenir súbdits a qui oprimir, de rebre lloances per les injustícies, aplaudiments pels abusos o premis a la indiferència. En definitiva, això només dona un instant de plaer. I, com totes les drogues, cada dia en necessites més. I acabes trepitjant, maltractant i creient-te, erròniament, que està en possessió de la veritat. Això li passa a la gent que es pensa que Jesús està al seu servei i que no prega a Déu, sinó que li exigeix el que li pertoca.

Davant això, Jesús diu que hi ha un aliment que no es fa malbé. Hi ha una situació de benestar que, tot i que no elimina sofrences, dona vida eterna i és penyora del canvi que ens demana personalment.

Ho veieu? Cal saber decidir-te a girar la vida com un mitjó. Quedar-te només amb l’Amor (aquell que comença per A), quedar-se amb la Vida (la que comença per V) i resoldre apropar-se més a Déu a través de Jesús, que és el Pa de Vida. Ni el mannà, ni el de la multiplicació, ni les històries de venedors perversos. Hi ha un pa que ve de Déu, es reparteix gratuïtament i és el pa que alimenta tots els canvis a la Vida. Girar la vida com un mitjó per netejar-la i quedar-te amb el que és bo de debò.

Avui nosaltres a quatre mil anys vista no podem murmurar contra Moisès com van fer els hebreus, ni a dos mil anys vista no podem murmurar contra Jesús perquè ens multipliqui més pans… Avui murmurem perquè Déu no dona resposta satisfactòria a les nostres mancances.