No poseu traves al Senyor!

Diumenge XIII (B)

(Sv 1,13-15.2,23-24; Sl 29,2.4-6.11-13; 2Co 8,7.9.13-15; Mc 5,21-43)

Seguim, una setmana més, amb els relats evangèlics de miracles, paràboles, situacions… És a dir, dels ensenyaments que, de Jesús, es recullen a l’Evangeli. En parlem molt sovint, tant del seu valor com de l’actualització que en podem fer per a les nostres vides així com de la contundència del missatge de la Bona Nova. Ho fem perquè, en definitiva, aquesta és una de les funcions de l’homilia, veure com la vigència de l’ensenyament del Senyor arriba fins a les nostres vides. En aquesta ocasió, voldria reflexionar sobre un parell de coses.

La primera: a la nostra societat d’avui, no costa gens ni mica de generar continguts, fer històries, pujar notícies a les xarxes socials, compartir estats o fer una foto per fer-ne participar amics, coneguts, saludats i desconeguts. També podem enganxar textos copiats, en segons, d’un altre lloc. Tot és tan ràpid! A més, les capacitats d’emmagatzematge són il·limitades, la capacitat és infinita. És tot tan instantani que res queda fixat. Moltes paraules sense pes, moltes coses efímeres. I, per tot això, també moltes mentides. Perquè la capacitat de falsedat és tan infinita com la capacitat de generar continguts. I així ens va, vet aquí! Ja no sabem què és veritat i què és mentida!

Però en època de Jesús tot passava de forma diferent. No s’enviaven missatges ni es generaven continguts. El que es feia era escriure pergamins, amb paciència, a poc a poc, ponderant cada paraula que s’hi posava doncs recollia anys de tradició oral. S’escoltaven mil paraules de testimonis, mil valoracions orals, per escriure un breu text que fos el més fidel possible. I que fos generador de confiança i pedagògic per a les següents generacions. Per això diem que la Paraula de Déu és pòsit de fe, d’experiència de Déu i d’exercici de la Missió. Ara no. Qualsevol persona il·luminada per la seva pròpia vanitat genera una mentida que és escoltada i creguda.

La segona reflexió. Per fer-la, afegeixo al còctel de tot el que deia abans, una cosa nova, un detall del relat evangèlic d’avui (i de part dels relats miraculosos). Sempre hi ha persones, de les que formen el cercle proper a Jesús, que tracten d’impedir que la gent s’hi apropi: Impedien que s’apropessin nens i nenes perquè molestaven o renyaven a qui volia parlar o apropar-se a Jesús. Avui mateix, hem vist com li deien a Jaire que no molestés el Senyor, que la seva filla ja era morta o també ens han narrat com aquella dona va tocar el mantell de Jesús d’amagat. O recordeu l’episodi de la muntanya, quan es va congregar tanta gent; els deixebles li deien que enviés tothom a casa a sopar, que no hi havia menjar per a tothom… sempre excuses. Al costat dels mestres, els poderosos, les persones que lideren alguna cosa, sempre hi ha qui s’erigeix en la seva veu i custòdia i li impedeix actuar o li amaga la realitat.

Nosaltres, que seríem del cercle d’amistats de Jesús, ens hem de deixar influir per l’ambient? No, no cal que molestis Jesús, que està cansat, ja t’ho solucionaré jo! No! No fem com aquella gent que volien protegir el Mestre aïllant-lo. No fem com tota aquesta munió de guardaespatlles que protegeixen gent poderosa, famosa o rica i que els aïllen de la vida, de la realitat i de les necessitats. Jesús no ha de ser aïllat per les cristianes i cristians, ni molt menys pels seus servidors, pels seus deixebles, pels seus apòstols. Ni abans ni ara. No!

El diumenge dels cors trencats

Diumenge XII (B)

(Jb 38,1.8-11; Sl 106,23-26.28-31; 2Co 5,14-17; Mc 4,35-41)

Vaja! Ja ha sortit Job! Sabem prou bé per experiència que, quan a les lectures treu el cap el llibre de Job, és que apareix la pregunta sobre el perquè del mal i se’ns formula el dubte de l’actitud a prendre enfront del sofriment i l’angoixa que van associats a l’aparició del mal. Podríem dir que estem en el diumenge dels cors trencats: Déu parla a Job des de la tempesta, Pau parla de la mort i l’evangeli parla de la por. I, sempre que hi ha tempesta, mort i por, l’escriptura ens adverteix que el diable ronda per allí. I ja sabem que el diable procurarà prendre possessió de la persona des del regnat de la mentida «perquè en ell no hi ha ni rastre de veritat, menteix amb propietat perquè és pare de la mentida» (cf Jn 8,44b). Per això hem d’evitar que el diable prengui possessió de nosaltres i descobrir on hi ha el diable fent de les seves.

I en aquest temps de crisi, la por es fa tan present com hi és present l’ombra del diable. La por coacciona i emmascara la valentia necessària, si no per vèncer el diable, sí per fer-hi front, desemmascarar les seves trampes i assenyalar-lo amb el dit com a causant del mal. Per això, avui l'evangeli ens demana parlar sobre la por i la confiança. I no cal que us digui que la confiança és la vacuna contra la por. Quan estic sense força per superar una determinada situació i ja em plantejo directament que no puc més, resulta que Déu —que sempre transita pel cor humà— parla directament i em diu a mi, i et diu a tu, que no és que tinguis el cor trencat sinó que ell, personalment, s’està encarregant de construir-te el cor. Deixa’m que t’ho digui en altres paraules: Déu està fent obres al teu cor perquè vol fer-lo més gran, perquè vol quedar-s’hi i perquè té un projecte per a tu. I ja sabem que quan fem obres a casa, sempre hi ha inconvenients, sorolls o pols.

Qui està construint el teu cor, Déu, no et presenta factura, perquè la riquesa la hi posa Ell, que confia del tot en tu. Déu no t’enviarà un requeriment de constrenyiment perquè estàs en deutes amb Hisenda, més aviat et deixarà que triguis el temps que necessitis i que demanis ajuda a qui estimes. A més, Déu també gaudeix amb les teves explicacions (pregàries) de si t’agrada el que fa, de si vols algun canvi, de com preveu que quedi tot al final, del color de les estances del teu cor, de quantes habitacions hi vols…

I, ja per acabar, una cosa que m'acaba de venir al pensament. Quan apareix el cansament de sofrir… vigila! Podem decidir calmar la situació amb la indiferència, la invisibilitat de la sofrença, l’assimilació del dolor o la rendició. Aquestes propostes ens les fem des de la raó i, com he dit, Déu no està a gust en les raons de la raó, sinó en les raons del cor. I la indiferència, des de tots els punts i també des de la fe, és perversa i malèvola perquè es va apoderant del nostre raonament d'una manera dolça i acabem restant indiferents, "passotes", davant totes les situacions que abans ens generaven por.

Contra això ens va prevenir Jesús. Per això va preguntar: «Per què teniu por?». Per això va dir: «Tingueu fe»

Un bri de felicitat

Diumenge XI (B)

(Ez 17,22-24; Sl 91,2-3.13-16; 2Co 5,6-10; Mc 4,26-34)

«Jesús anunciava el Regne de Déu amb paràboles perquè la gent l’entengués». Així acaba l’evangeli d’aquest diumenge. I em pregunto: Calen paràboles? Havent escoltat la bellíssima imatge del profeta Ezequiel d’aquell petit brot, nou, tendre i ple de vida nova que s'albira a la punta del seu ramatge sec per l'hivern i que té la capacitat d’esdevenir un arbre espectacular, repeteixo, calen paràboles? Havent-hi coses tan belles que ens parlen de la Creació, de com viure, de com ser i de com el fet de deixar-se en mans de Déu, és garantia de bondat, calen paràboles? Com en serem de torts els éssers humans perquè calgui explicar-nos les coses amb paràboles! Si Jesús mateix, al seu temps, ja no confiava que l'entenguessin prou bé!

Les complicacions d’enteniment i de comunicació entre persones al llarg de la història, demostren que la societat no en té mai prou, que les relacions personals i socials són cada cop més difícils i que el mal ja no dissimula ni s’amaga, sinó que actua amb arrogància perquè s’ha empoderat. Tot plegat, m’ha dut a compartir amb vosaltres la conclusió que, actualment, fins i tot parlar en paràboles resultaria encara massa complicat, perquè ningú no baixaria del ruc i es faria venir bé la paràbola per donar la raó al seu ego.

Malgrat el que acabo de dir, aquest diumenge, que a mi m’agrada anomenar com «el diumenge de les coses petites», Déu convida a fer agradable i alegre el petit racó de la nostra existència. Una existència que compartim amb qui transita pel mateix camí i, en definitiva, per la mateixa Vida. Ja està. I fer això, requereix tan sols un petit gest: transmetre felicitat. Perquè en qualsevol moment, la vida esdevé com petit brot, nou, tendre i ple, que s'albira per sobre el ramatge sec per l'hivern. En qualsevol moment, la vida retroba un bri d’alegria que contagia la plana erma del que semblava incompatible amb l’estimació, la confiança, la complicitat i la carícia. És com la petita llavor de l’evangeli que multiplica la seva força i acaba essent lloc d'ombra per a molts. Ho sabem descobrir? Doncs malauradament no gaire. Per què? Perquè, ja ho he dit abans, el mal sempre està prompte a fer embogir les seves víctimes per a escampar la seva maldat. I cal allunyar-se’n i fer-lo fora dràsticament, com ens suggereix el llibre de l’Apocalipsi: «l’acusador dels nostres germans, el qui els acusava nit i dia davant el nostre Déu, ha estat expulsat».

Acabo. Una de les millors coses que una persona pot oferir a les altres és la seva pròpia felicitat. Mireu que n’és de senzill i petit. Perquè a aquest món li falten persones que transmetin felicitat i bondat en lloc de ràbia i malvolença. Falten persones amb capacitat de teixir una xarxa de felicitat d’amistat i de bondat. Sí. A qualsevol lloc de la nostra vida, en qualsevol moment de la nostra existència, l’amistat , el respecte i l’amor estan per sobre de tot. L’amor no passarà mai, diu Sant Pau, fins i tot quan sembla que el mal guanya. I és que la felicitat s’encomana, com malauradament s’encomana la tristor, o el neguit. I ara que se’n parla tant, no m’estaré de dir que la nostra salut mental individual i col·lectiva, està relacionada amb el grau de felicitat i benestar de les persones. Mirat des del punt de vista de l’evangeli d’avui: és com el bri que neix d’una petita llavor i que creix, s’escampa i es fa gran. Totes les persones tenim l’obligació de ser felices. I, si ho portem a l’extrem, tenim l’obligació de ser felices, no per nosaltres, sinó per les altres persones. La gent del nostre entorn no té per què ser receptora de les nostres angoixes, de la nostra amargor, dels nostres neguits. Sabeu per què? Perquè també aquests sentiments negatius encomanen negativitat a l’entorn.

Conviure amb la temptació

Diumenge X (B)

(Gn 3,9-15; Sl 129,1-8; 2Co 4,13-5,1; Mc 3,20-35)

Avui va de temptacions. Tot i que el concepte temptació té un significat molt ample, als textos de la Paraula de Déu es presenta com a una prova de Déu per mesurar la fe, com una seducció del Maligne a fer el mal o com una acció de l’ésser humà que tempta Déu posant en dubte el que és. Així, a l’Antic Testament, la major part de les vegades, la paraula temptació presenta Déu provant el poble escollit, i serveix per a formular la moral i la vida religiosa d’Israel, dona resposta a la presència del mal i explica com aconseguir la perfecció. Al Nou Testament la temptació allunya del seguiment de Crist. El Maligne apareix en el moment en el qual el dolor, la persecució o el perill posa a prova la fe o instiga a fer el mal.

Jesús a l’Evangeli presenta la temptació com a l’acció del Mal en la vida, les perspectives i l’activitat de les persones. Perquè ningú viu aliè a les temptacions, ni el mateix Jesús. Recordeu el desert? L’únic que hem d’aprendre és saber descobrir què és o qui és el que ens ha dut a la situació de temptació, saber descobrir-ho immediatament i posar-hi remei.

Arribats aquí, reflexionem. Cadascú amb la seva consciència. En primer lloc, som prou conscients que la font de la temptació són les persones, les situacions creades per aquestes i els estereotips socials? I som conscients que la nostra pròpia feblesa és la porta d’entrada del mal? Doncs, si és així, les meves paraules, el que jo faig o dic, les meves actituds, les meves opinions i les meves decisions poden ser motiu perquè d’altres caiguin en el mal, no? Difícil reflexió perquè fem cadascú. Sí, ja sé que també les nostres actituds, opinions o decisions poden servir d’exemple salvador, però jo he de treballar la reflexió en dues direccions: no caure en el mal i no ser objecte que altres caiguin. Aprofundim-hi

I, en segon lloc, us proposo que pensem en el fet que, potser, jo soc feble i tinc una disposició a caure més fàcilment en la temptació que d’altres persones. Aquesta segona qüestió és la base de l’autoexamen, de la revisió de la meva vida, de la pregària, de la confessió, de la direcció espiritual. Hi ha mil camins per redreçar les meves febleses i tots comencen en el meu cor.

On fa cap aquesta mena d’excursió reflexiva que suggereixo? Cap al meu interior. A la profunditat de la vida. Allí podré reforçar la capacitat de pensar abans d’actuar, saber recolzar en la fe les meves decisions, saber valorar què hi ha en la meva vida que pugui ser temptació per altres i a prestar atenció a descobrir el mal amagat darrere les situacions i les persones que semblen xais i no ho són.

Si perdo el contacte amb la meva interioritat, faig coses sense sentit, visc d’impressions superficials, perdo capacitats i se m’escapa el respecte. Per què? Perquè passo a situar-me al centre. Avui que hem parlat de temptació, proposo el treball interior per evitar temptacions, per evitar ser motiu de temptació i per evitar temptar a Déu.

Coses que no canvien mai

Corpus Christi (B)

(Ex 24,3-8; Sl 115,12-13.15-18; He 9,11-15; Mc 14,12-16.22-26)

Com faig a vegades abans de pensar i escriure aquest text dominical, he repassat les homilies d’avui fa tres, sis i nou anys, és a dir, les que tenen les mateixes lectures (per allò del cicle dels tres anys A, B i C i de la repetició). Doncs mireu, m’ha passat una cosa curiosa. L’homilia de fa tres anys, avui no la podria escriure. Vet aquí! A la vida, en aquest cas la meva vida, han canviat suficients coses i de forma prou important perquè ara em sigui impossible escriure aquelles mateixes paraules per a les mateixes lectures. I això m’ha fet pensar. He rellegit les lectures diversos cops, he pensat en el misteri del Cos i la Sang de Jesús, el Senyor, l’he traslladat a la meva vida, a la meva actualitat… I no. Certament no s’assemblaria gens. Fins i tot allò que vaig dir, ara em resultaria difícil de dir i les afirmacions que vaig fer ara no me les crec. I les següents preguntes han sorgit gairebé soles: Així, allò que vas dir no era cert? No era bo? No era vàlid? O també: Has canviat de pensament? Ho veus diferent? Caram, que difícil m’ho poso avui! La lectura que jo en faig fa tres anys, allò que la Paraula de Déu em diu, allò que el meu cor rep no és uniforme. I he pensat: Quanta raó té la carta als Hebreus, en un capítol anterior al que hem llegit avui: «La Paraula de Déu és viva i eficaç. És més penetrant que una espasa de dos talls: arriba a destriar l’ànima i l’esperit, les articulacions i el moll dels ossos; discerneix les intencions i els pensaments del cor» (He 4,12). I és cert que massa sovint amb la Paraula de Déu justifiquem les nostres paraules. I això és fer trampa. Ha de ser a l’inrevés, les nostres paraules, pensaments i idees han de sintonitzar amb la Paraula de Déu.

La realitat de la nostra vida pot canviar. Poden aparèixer circumstàncies o persones que trastoquen les nostres idees, la nostra pau i el nostre «estar en el món». Però des de la fe hem de fer sempre un pas més per veure, joiosament i amb un gran alliberament o desangoixa, que el misteri és exactament el mateix, l’estructura espiritual de la meva persona no ha canviat. I així arribo a la conclusió: Només la meva relació amb Déu a través dels misteris es manté inalterable. Potser precisament perquè és un misteri. Perquè Déu no canvia mai, sempre està allí, prompte a acollir-nos. Potser perquè a mesura que aquells misteris com el d’avui, són menys defensables, més potents es tornen les nostres relacions amb Déu i més ens endinsem en els misteris. I és aleshores quan sabem respondre a la pregunta: «No em diràs, que et creus tot això?» I la resposta: Doncs sí. Perquè, per la Paraula de Déu sé que no contradiu res del que penso sinó al contrari: Veure Jesús present en el pa i el vi, fa que em plantegi perquè hi ha gent que diu que s’ho creu i la seva vida no respongui a aquesta meravella i actuï tan malèvolament que perverteix el misteri mateix.

Jo també aniré a la professó de Corpus i miraré cara a cara a Jesús i diré que no deixi de mirar-me, que vull estar prop seu. I li demanaré que miri també cara a cara a qui jo m’estimo, perquè ens puguem acompanyar mútuament en Ell.