Déu

Santíssima Trinitat (B)

(Dt 4,32-34.39-40; Sl 32,4-6.9.18-20.22; Rm 8,14-17; Mt 28,16-20)

Cada any, quan arriba el dia de la Santíssima Trinitat m’apareix el mateix dubte a l’hora de fer una homilia adequada a la Solemnitat: Parlar de Déu, és a dir, parlar del misteri més profund. Aquest any m’atreveixo a fer la pregunta més punyent: De quin Déu he de parlar? Del déu «oficial» o del déu sentit individualment per cada persona, des de la perspectiva que hi ha tantes idees de déu com persones tenen la idea? Parlar del déu dels tractats teològics? Parlar de l’experiència meva de Déu que, com he dit abans, és diferent de la de cadascú de vosaltres que em sentiu o em llegiu? I encara més, he de parlar del déu descrit i après en un catecisme, llibre, formulari o llistat? O m'he de preguntar a mi mateix més coses: penso en el déu de la filosofia, en el déu de la psicologia, en el déu de la metafísica, en el déu de les emocions? Quin garbuix!

I encara un darrer pensament: em passo els dies i les setmanes pensant, pregant i parlant de Déu. Però de quin Déu? El que jo sento, el que jo he après, el que jo experimento, el de les imatges, el dels conceptes? I no només em passa a mi, ens passa a totes les persones creients, cadascuna amb la seva vivència i creença de com i què és Déu. Pensat i debatut, només dues coses crec tenir certes —i encara amb dubtes—: Primera. Déu està per sobre de totes les limitacions del llenguatge, de les idees i dels raonaments; i per sobre de totes les nostres maneres de pensar, pregar i parlar de Déu. Segona. Com a molt, em puc atrevir a explicar què penso jo de Déu; allò que només a mi m'ajuda a entendre què vull dir quan parlo de com em relaciono jo amb Déu. I, amb cap de les dues certeses, explico el misteri sinó que explico com imagino i com visc jo a Déu, intento entendre'l, ho trobo tot plegat creïble i sento com m’ajuda en la meva vida.

I, per tot plegat, constatades aquestes enormes dificultats, penso que més enllà dels grans tractats teològics sobre Déu i la Trinitat, més enllà dels profunds tractats de tots els teòlegs de tots els temps, avui, essencialment, el que es necessita és dir paraules molt senzilles que parlin de Déu.

Vaja, ja tornem a ser al començament: Com parlar senzillament de Déu si és el misteri més profund?

Resulta que ja tenim qui ha parlat de Déu en primera persona: Jesús. I què deia? Doncs que Déu no és una cosa llunyana sinó tan proper, que li podien dir pare; que no viu en un temple o en una arca sinó present en l'ésser humà; i que s’experimenta individualment i es viu col·lectivament. Déu s’ha fet present en l’ésser humà encarnant-se i, des de la humanitat, ens ha revelat qui és. La nostra experiència única i íntima de Déu (Pare) es genera en el nostre cor i ens dona la possibilitat de fer com Jesús (Fill) i viure per assemblar-nos a Déu, gràcies a aquesta íntima comunicació (Esperit), que també és invisible.

I acabo. Cada any ho faig igual: al final de l'homilia sobre la Trinitat explico que la meva actitud davant aquest misteri és agafar-me a la idea del Petit Príncep i no perdre temps esperant veure Déu amb els ulls, sinó trobar-lo amb el cor. «L’essencial és invisible als ulls».

Esperit de Pau

Diumenge de Pentecosta

(Ac 2,1-11; Sl 103,1.24.29-31.34; 1Co 12,3b-7.12-13; Jn 20,19-23)

Avui és Pentecosta, el dia que, especialment, celebrem la donació de l'Esperit Sant i la presència de Déu en nosaltres; una presència real que construeix la vida des de dins, des de la intimitat de la pròpia vida. A aquest Esperit Sant se’l representa amb un colom o amb llengües de foc (ja sé, tot plegat és una mica infantil, però és herència del passat). I el colom, com ja sabem, és signe universal de Pau, d’alegria o de fecunditat.

Fem encara una altra constatació: Jesús, en fer-se present el dia de Pentecosta, tal com hem escoltat a l'Evangeli, comença dient: «Pau a vosaltres». Ja ho veieu, lliguem l’Esperit Sant amb la pau: pau amunt, pau avall… però… si ens posem a pensar, veiem que en moltes ocasions no gaudim de pau ni a la comunitat de veïns! Ni a la feina! Ni a l’Església! L’Esperit Sant ha fracassat amb el tema de la pau? I si el foc és signe de devastació? No anem bé!

I us diré que em sap greu reflexionar, en un dia com avui, sobre el fracàs humà, comunitari i individual, de la implantació i el gaudi de la pau. Us proposo que repasseu la vostra experiència personal de trencament de pau, i us demano que ho feu a la vostra vida més senzilla, la del dia a dia. No cal que penseu ara amb la pau al món, l’acabament de les guerres, els conflictes… no. Penseu amb els trencaments de pau que hi ha en els vostres cors per coses del dia a dia, de la vostra i la nostra vida quotidiana, com us deia. A casa, a l’escala amb el veïnatge, a la feina o a l'associació o grup, al club… Us heu preguntat per què nia en el cor de les dones i els homes, en aquell lloc sagrat on ha d’habitar l’Esperit Sant, la rancúnia, la maldat i el desig, a voltes irrefrenable, de fer mal? Doncs perquè l’egoisme i l’error ens fan creure que els éssers humans que ens rodegen són inferiors a nosaltres. «Jo soc important, tu m’has de servir!». I aquest exercici del mal ja no només està a la vida real, l’amaguem també en l’odi que aboquem en les xarxes socials, bloquejant, eliminant, escarnint… No hi ha remei? Molta gent manifesta el seu desànim per rumb de la vida.

Sí que hi ha remei: La conversió a la Pau de Déu. I aquesta conversió té diversos al·licients, diverses variants i fases, diverses possibilitats.

- Primera. La meva pròpia conversió, és a dir, canviar jo. Tornar-me bona persona (més bona persona) fins al punt d’acceptar que hi ha gent dolenta. L’Esperit, en mi, m’ajudarà a fer el bé.

- Segona. Convertir el meu entorn en un entorn agradable a l’Esperit Sant. He d’endreçar el meu entorn per al bé. I endreçar l’entorn vol dir no deixar-se emportar per malastrugances, per cants de sirenes ni per promeses impossibles. La presència de l’Esperit Sant sempre és molt més suau i tranquil·la.

- Tercera. No tothom està preparat per al bé. Enteneu bé el que vull dir: hi ha persones que no estan preparades per a fer el bé. Són les que rebutgen l’Esperit de Déu.

- Quarta. S’ha de saber situar-se a la defensiva quan les coses van malament. Cal saber defensar l’Esperit Sant dels atacs de mal. Déu actua en el món a través de les nostres mans, també les nostres mans són les que defensen el món del mal.

Me'n vaig, però...

L’Ascensió del Senyor (B)

(Ac 1, 1-11; Sl 46,2-3.6-9; Ef 1,17-23; Mc 16,15-20)

Avui celebrem l’Ascensió. Ja només queda una setmana per acabar la Pasqua. Jesús ja se’n va. Bé, ja se’n va anar, físicament, en morir, com ho fan totes les criatures vives; però ara se'n va fins i tot de forma, diguem-n’hi, espiritual. Marxa cel amunt, marxa «cap al més enllà», se’n va amb Déu. I a partir d’ara ja no serà possible veure’l ressuscitat, apareixent-se a la seva gent i compartint diàlegs i taula.

Els evangelis són poc clars en aquest tema. Joan, res de res sobre l’ascensió. Mateu, tampoc l’esmenta i, més aviat, acaba amb una idea contrària: «Jo soc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món», com si, per Mateu, es quedés? Lluc, per la seva banda, és l'únic que narra l'Ascensió com una cosa que va passar davant de testimonis i ho escriu al llibre dels Fets (recordeu que Lluc no coneix Jesús i es basa en l’evangeli de Marc, l’anomenada font «Q» i altres relats que recull de tradicions orals de gent que havia conegut a algú que havia conegut Jesús). I Marc i el mateix Lluc, però en aquest cas a l’evangeli, inclouen quatre línies molt genèriques sobre l’ascensió i van lligades al fet d’anar a predicar.

El relat elaborat per Lluc, doncs, es contraposa d’alguna manera a la resta d'escrits que fan referència a un sol esdeveniment unitari i connectat que conformen la Resurrecció, les aparicions, l'Ascensió i l'acció de l'Esperit Sant.

Va ser amb el pas dels segles que el relat de Lluc al llibre dels Fets acabà sent el més conegut i, a finals del segle IV, els pares de l'Església el donen per bo amb la seva distribució temporal: Primer la Resurrecció, després les aparicions, l’Ascensió i finalment la Pentecosta. I així s’ha fet al llarg de la Història del cristianisme.

Recordat això, arriba el moment de la reflexió. Jesús se’n va. Obvi i clar. Mor i «desapareix». Com totes les formes vives de la Creació. Neixen, viuen i moren. I més encara, és el que passa en totes les experiències de les persones, incloses nosaltres: Les coses comencen, duren un temps i s’acaben; és a dir, tenen mesures terrenals d’espai i de temps. És cert que els començaments sempre són esperançadors i il·lusionants i que, els finals no són, en general, tan bonics, acceptats o celebrats. El pas del temps acumula experiència, cert, però també acumula errors, interferències, friccions i dimissions.

La reflexió d’aquest diumenge, doncs, és aquesta: Si arribar, fer i marxar és la normalitat, què hi ha, o què hi veiem, d’extraordinari en Jesús? Què hi noteu d’extraordinari? La perdurabilitat del seu missatge? Cert. La transmissió de la seva existència, la seva vida i els seus actes? També cert. Però… un però no esborra la realitat, sempre queda l’experiència real íntima, única i personal en la relació amb Déu. Com quedem? Invenció o experiència? És una experiència. I no una experiència d'espai o de temps, sinó que s'ha d'entendre des de la glorificació de Jesús, una experiència que nia en el cor de dones i homes que donen testimoni des de la fe, perquè no podem adherir-nos a la resurrecció ni anunciar l'ascensió si no és des de la fe.

És una experiència que només podem entendre com un esdeveniment que passa en el secret de Déu, en aquell lloc on hi ha la Resurrecció.

La utopia d'estimar

Diumenge VI de Pasqua (B)

(Ac 10,25-26,34-35,44-48; Sl 97,1-4; 1Jn 4,7-10; Jn 17,11b-19).

Em provoca tristor veure una persona humiliada, amb el cap cot, amb llàgrimes als ulls i ràbia al cor davant una altra persona. No hi puc fer més; no m’agrada. Sempre que ho veig penso en el camí que ens falta per ser realment humans amb una sana relació entre iguals. Ningú s’hauria de sentir obligat a abaixar els ulls davant ningú, i cap llei —escrita o no— hauria d’exigir acatament, submissió o adoració. La narració de la visita de Corneli a casa de Pere que hem escoltat avui, i la reacció d’aquest en veure que es prostrava davant seu és una meravella de declaració de respecte: «Alçat, que soc un home com tu!». Totes les persones són iguals i alhora úniques; tenen els mateixos drets, deures i dignitat i cap ésser humà —ni cap llei— pot humiliar, abusar, menysprear, demanar acatament, adoració… Vet aquí el discurs de Pere després d’aquest episodi: «Déu no fa diferències a favor d’uns o altres».

Una persona pot ser respectada i reconeguda per la seva vàlua, intel·ligència, representació, càrrec, poder o funció, però mai les relacions entre persones s’han de basar en una relació que es fonamenti en les diferències, que se situï per sobre o que menyspreï la ignorància de l’altra. Si una persona és gran, noble i bona, mai et farà sentir petit, ni inútil, ni feble, sinó que t’ajudarà a aixecar-te i a créixer. És una utopia? Segurament. Però no fer res per acostar-nos a la utopia, és pitjor, és un pecat.

Perquè en definitiva són les persones les que fan distincions, les que creen prejudicis, les que es mostren inflexibles amb els altres, mentre modelen el seu ego per subsistir poderosament, les que creuen que tothom que no està d’acord és enemic o les que pensen que tothom va contra la «seva» veritat. Recordem altre cop Pere? Tot això ho fan els éssers humans, «Déu no fa diferències a favor d’uns o d’altres». 

L’Evangeli i la segona lectura han assenyalat el camí i el que cal fer per aconseguir aquesta utopia: Estimar! I les persones cristianes ens hauríem de distingir perquè estimem, sí, però molt més encara, ens hem de distingir perquè estimem bé, perquè estimem mirant d’assemblar-nos a com estima Déu. La carta de Joan ens ha tornat a posar davant els ulls aquesta mena de fixació que l’autor tenia per deixar ben clar d’on provenia tot el que Jesús va dir, fer i transmetre: «Déu és amor».