Viure un infern

Diumenge de Rams. (Any B)

(Is 50,4-7; Sl 21,8-9.17-20.23-24; Fl 2,6-11; Mc 14,1-15,47)

Hi ha persones que viuen a l’infern. I no hi estan a disgust perquè, o ho han triat, o quan s’hi han vist abocades no les hi desagrada. En tot cas, ho han triat. D’altra banda, hi ha persones, més nombroses, que sense desitjar-ho, viuen un infern a les seves vides; aspiren al cel, però es troben amb un infern. ¿Per què parlo d’infern avui, el diumenge de l’aclamació joiosa de Jesús, el Diumenge de Rams? Avui, els infants, i els grans també, amb joia i alegria fan bellugar els rams i les palmes, es vesteixen de festa, van amb els avis, mengen llaminadures… però no entenen gaire cosa més del que passa. Per la seva part, la gent cristiana més compromesa, que malda per utilitzar aquestes concentracions tradicionals per evangelitzar, encara que sigui una mica, parlen de Jesús, del ruc amb el qual entrava a Jerusalem i de la festa, de la vida del mestre, del que deia i de per què l'aclamaven. Però la majoria es queda a les portes i amb relat de l’entrada a Jerusalem. La gent que «entra» a l’Eucaristia sap (o potser es troba) amb què avui llegim el relat de la Passió, vet aquí. I aquest relat, ja ho sabem, queda aturat en el moment de la mort. I la mort és sinònim de moment de rendició final. 

Pregunto: Rendir-se, no és en certa manera, entrar en un infern? O, potser, conseqüència de viure un infern? A mi, personalment, parlar d’infern en el context de la Setmana Santa em fa pensar en l’afirmació de fe del Credo: «davallà als inferns». ¿Per què, associat a la mort i com a preludi de la resurrecció, hi ha la baixada a l’infern (la mort)? Jesús davalla als inferns i després ressuscita perquè, si no fes experiència de l’infern, com el podria vèncer? Aquest és el gran misteri de la salvació, de la redempció de Déu; del Déu que ens tasta des de dins fent-se humà en Jesús. Això vol dir tastar-nos també des de la mort i des dels nostres inferns. 

Aquesta reflexió que hem fet, em serveix d’excusa per tractar el tema de l’infern des de l’experiència nostra de cada dia, així ens servirà també de reflexió personal per aquests primers dies de la Setmana Santa. En el nostre llenguatge col·loquial, viure un infern o viure en un infern és la descripció de les situacions humanes més difícils o més devastadores. És l’equivalent al «ja no puc més». Sabem que Jesús també va arribar a aquesta situació, va arribar a dir a Déu: «per què m’has abandonat?». Fins va arribar a dubtar de Déu! I és que ja no podia més. Si Jesús hi va passar, imagina’t com nosaltres, que hem après a amagar les nostres misèries, podrem salvar-nos dels inferns que ens planteja la vida, siguin naturals o provocats per la nostra mateixa humanitat. I és que nosaltres també experimentem les situacions del «ja no puc més», que són com el crit d’auxili de Jesús. Aleshores, com Jesús, cal actuar immediatament confiant-nos incondicionalment a Déu. Déu sap perquè ens arriben les coses i ens planteja, quan no ho volem veure, la urgència de prendre una decisió que ens acosti a la Pasqua, que és aquella situació definitiva a la qual estem tots cridats com a creatures de Déu. Estem destinades a fer el bé, però no en sabem prou. De fet, el Bé és Déu. Jesús va dir: «Per què em dius bo? De bo només n’hi ha un, que és Déu» (Mc 10,18). 

El cristianisme integra el mal i l’infern per anar al cel. La resta de religions t’ofereixen l’accés al cel el més ràpid possible, però Jesús sofreix i mor. L’accés al cel passa per la mort. Per al cristianisme, és Déu qui fa aquest recorregut per vèncer també la mort. No n’hi ha prou amb encarnar-se i ser una persona humana; per tastar i assumir tot el que és humà, ha de morir per poder ressuscitar. No es pot ressuscitar des de la vida.