Diumenge III Quaresma (B)
(Ex 20,1-17; Sl 18,8-11; 1Co 1,22-25; Jn 2,13-25)
¿Quants cops no ens ha succeït d’anar a pregar, d’anar a l’eucaristia dominical, d’anar a un casament, un bateig i fins i tot un funeral i aclaparar-nos el soroll, el brogit o les converses? I quants cops no hem anat a un santuari, a un lloc de pietat popular, a una trobada, un aplec o una romeria i l'aldarull dels grups no ens han permès capir el sentit espiritual i profund d’allò que estem fent. Estic ben segur que tots en tenim experiències. I això és un problema perquè la imatge i el missatge que se’n desprèn és que Déu és secundari i, com a molt, rep la nostra atenció amb una pregària ràpida, dita de memòria i a correcuita perquè la llarga cua ens apressa o perquè l’entorn ens eixorda. En aquest entorn no ens atenim a saber què és el que Déu ens demana. Potser millor ens quedem al racó més obscur de les nostres cases i allí establirem comunicació amb Déu (Mt 6,6).
I és que l’exemple de l’evangeli d’aquesta tercera setmana de Quaresma té un doble vessant. El primer: vas al Temple a pregar, però necessites tantes coses per fer «bé» la teva pregària, que hauràs de posar-te en mans de qui et «solucionarà» la necessitat. Com en aquells temps: necessitaven sacrificis, monedes, animals… i la mateixa organització del Temple ja t’ho oferia. No podies anar a Déu sense aquelles coses prescrites. I avui, no podem apropar-nos al temple de Déu sense una creueta, una llàntia, unes monedes…
I el segon vessant: no podem anar al temple a comprar la nostra bondat. No podem apropar-nos a Déu, malgrat que complim tots els requisits legals de les ofrenes, els donatius, les pregàries manades, i després trepitjar la justícia. No podem adreçar una cosa mal feta amb un parenostre. Les coses mal fetes s’arreglen fent-les bé.
És com si féssim cas a les mil cadenes de pregària que les xarxes ens posen davant els ulls una vegada i una altra: resa deu Parenostres, durant deu dies seguits, demana tres desitjos, digues en veu alta el nom d’una persona i, després publica a les xarxes això. Es complirà tot el que has demanat. No és mercadeig, a banda de significar no entendre res de Déu? Això ve a ser com demanar que Sant Blai que ens guareixi del mal de gola tot menjant-nos un blaiet beneït i no anar al metge perquè ens recepti un medicament per a la infecció de les angines.
I Jesús, a l’evangeli d’aquest diumenge, demana a crits que desemmascarem les hipocresies que s’amaguen darrere moltes actituds presumptament religioses. Les nostres hipocresies particulars i les del nostre entorn. Per això s'indigna, perquè al temple no hi ha lloc per a Déu, no hi ha clima per a la pregària. Jesús s'indigna, en definitiva, perquè l'ésser humà ha apartat Déu i l'ha posat al seu servei, segons les seves necessitats. I ho hem substituït pel soroll.
Soroll que ens allibera del nostre diàleg interior amb Déu. Soroll perquè que no ens deixa pregar de cor amb les germanes i germans que tenim al costat. Hem d’alliberar-nos del soroll, senzillament, perquè és la manera de fer bé les coses de Déu. Per això Jesús ens demana una cosa molt senzilla, i amb això acabo: no ens demana ser perfectes, ens demana sinceritat en la nostra relació amb Déu. I per això hem de fer fora els mercadejos de tota mena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada