Més que ressuscitar, viure

Pasqua 2024

(Ac 10,34 a.37-43; Sl 117,1-2.16-17.22-23; Col 3,1-4; Jo 20,1-9)

El canvi d’hora i el tard que vam acabar ahir la Vetlla, han provocat que avui vagi una mica endarrerit i també, ho reconec, una mica adormit i espès. A banda de les causes merament físiques i humanes, l’experiència pasqual ens acumula massa emocions espirituals a copsar i a viure concentrades en una sola nit i en un sol dia. A més, com que la celebració pasqual és aquella vivència que tenim present tot l’any, tota la vida de fe, s’acumulen coses ja dites i desitjos ja formulats a allò que és sempre nou. Us proposo fer-ne, des del dia d’avui, una revisió pausada.

Aquesta passada nit vam posar al centre de la nostra celebració el foc i l’aigua, els elements indispensables per a la vida física, biològica. El foc és calor i llum; i l’aigua és fonamental i necessària per a formar un ésser viu de qualsevol espècie. Per això, durant tota la celebració nocturna el baptisme va estar planejant per sobre l’assemblea pasqual. Mirem-nos-ho així: Recordar el baptisme és la primera clau per descobrir de quina Vida hem estat parlant. I el foc i l’aigua simbolitzen la nova Vida de Jesús. Ho vam viure especialment en el moment en què vam posar el ciri pasqual encès dins l’aigua. «Que davalli, Senyor, pel vostre Fill, fins al fons d’aquesta aigua la força de l’Esperit Sant, perquè, els qui hauran estat morts i sepultats amb Crist pel baptisme, ressuscitin amb ell a la vida». Evidentment que no parlem de cap altra vida que de la transcendent (l'espiritual); ni la física, ni la biològica, ni la psíquica. Tot està al servei de l’accés a la Vida de Déu.

Per Pasqua celebrem que Jesús ha arribat a la Vida de Déu, que ha assolit la Vida definitiva, que és la de Déu. Potser semblarà una bestiesa, però és molt més que ressuscitar! No és superar la vida física, biològica o psíquica que és com ho veiem nosaltres. El que de Déu hi ha en Jesús no pertany al món, ni ens és accessible per la raó. És accessible per la fe. Únicament per la fe. Com els apòstols, com la gent que hi va creure fa dos mil anys: Des del convenciment que Déu, a través de Jesús, ens dona Vida, descobrim que Jesús està viu.

Creure en la resurrecció des d’aquesta perspectiva que he intentat explicar, s’ha de notar en la vida de cada dia. De fet, estareu d’acord amb mi que es nota. I com es nota? Estimant. «Ets un Amor», i per això m’estimes. I jo, conseqüentment, no puc fer res més que viure aquesta experiència d’amor des del meu interior de fe, a través del convenciment que Jesús ens està donant la Vida.

Bona Pasqua!

Viure un infern

Diumenge de Rams. (Any B)

(Is 50,4-7; Sl 21,8-9.17-20.23-24; Fl 2,6-11; Mc 14,1-15,47)

Hi ha persones que viuen a l’infern. I no hi estan a disgust perquè, o ho han triat, o quan s’hi han vist abocades no les hi desagrada. En tot cas, ho han triat. D’altra banda, hi ha persones, més nombroses, que sense desitjar-ho, viuen un infern a les seves vides; aspiren al cel, però es troben amb un infern. ¿Per què parlo d’infern avui, el diumenge de l’aclamació joiosa de Jesús, el Diumenge de Rams? Avui, els infants, i els grans també, amb joia i alegria fan bellugar els rams i les palmes, es vesteixen de festa, van amb els avis, mengen llaminadures… però no entenen gaire cosa més del que passa. Per la seva part, la gent cristiana més compromesa, que malda per utilitzar aquestes concentracions tradicionals per evangelitzar, encara que sigui una mica, parlen de Jesús, del ruc amb el qual entrava a Jerusalem i de la festa, de la vida del mestre, del que deia i de per què l'aclamaven. Però la majoria es queda a les portes i amb relat de l’entrada a Jerusalem. La gent que «entra» a l’Eucaristia sap (o potser es troba) amb què avui llegim el relat de la Passió, vet aquí. I aquest relat, ja ho sabem, queda aturat en el moment de la mort. I la mort és sinònim de moment de rendició final. 

Pregunto: Rendir-se, no és en certa manera, entrar en un infern? O, potser, conseqüència de viure un infern? A mi, personalment, parlar d’infern en el context de la Setmana Santa em fa pensar en l’afirmació de fe del Credo: «davallà als inferns». ¿Per què, associat a la mort i com a preludi de la resurrecció, hi ha la baixada a l’infern (la mort)? Jesús davalla als inferns i després ressuscita perquè, si no fes experiència de l’infern, com el podria vèncer? Aquest és el gran misteri de la salvació, de la redempció de Déu; del Déu que ens tasta des de dins fent-se humà en Jesús. Això vol dir tastar-nos també des de la mort i des dels nostres inferns. 

Aquesta reflexió que hem fet, em serveix d’excusa per tractar el tema de l’infern des de l’experiència nostra de cada dia, així ens servirà també de reflexió personal per aquests primers dies de la Setmana Santa. En el nostre llenguatge col·loquial, viure un infern o viure en un infern és la descripció de les situacions humanes més difícils o més devastadores. És l’equivalent al «ja no puc més». Sabem que Jesús també va arribar a aquesta situació, va arribar a dir a Déu: «per què m’has abandonat?». Fins va arribar a dubtar de Déu! I és que ja no podia més. Si Jesús hi va passar, imagina’t com nosaltres, que hem après a amagar les nostres misèries, podrem salvar-nos dels inferns que ens planteja la vida, siguin naturals o provocats per la nostra mateixa humanitat. I és que nosaltres també experimentem les situacions del «ja no puc més», que són com el crit d’auxili de Jesús. Aleshores, com Jesús, cal actuar immediatament confiant-nos incondicionalment a Déu. Déu sap perquè ens arriben les coses i ens planteja, quan no ho volem veure, la urgència de prendre una decisió que ens acosti a la Pasqua, que és aquella situació definitiva a la qual estem tots cridats com a creatures de Déu. Estem destinades a fer el bé, però no en sabem prou. De fet, el Bé és Déu. Jesús va dir: «Per què em dius bo? De bo només n’hi ha un, que és Déu» (Mc 10,18). 

El cristianisme integra el mal i l’infern per anar al cel. La resta de religions t’ofereixen l’accés al cel el més ràpid possible, però Jesús sofreix i mor. L’accés al cel passa per la mort. Per al cristianisme, és Déu qui fa aquest recorregut per vèncer també la mort. No n’hi ha prou amb encarnar-se i ser una persona humana; per tastar i assumir tot el que és humà, ha de morir per poder ressuscitar. No es pot ressuscitar des de la vida.

Desviure's

Diumenge V Quaresma (B)

(Jr 31,31-34; Sl 50,3-4.12-15; He 5,7-9; Jn 12,20-33)

No es pot planificar fer coses pels altres sense renunciar a alguna cosa pròpia. Dit d’altra manera: no es pot donar vida sense «desviure’s». ¿Com podem dir a algú «ets la meva vida», sense que això signifiqui acceptar que també aquest algú necessita que li donem part de la nostra pròpia vida? Per això ens desvivim per qui estimem: perquè l’amor es basa en un intercanvi de vida. I aquest intercanvi de vida Jesús el du a l’extrem: Es desviu del tot per nosaltres. 

En aquestes preguntes i en aquest plantejament de les coses hi rau una més de les dificultats que trobem a l’hora de donar-nos als altres. I és que em fa l’efecte que cada cop estem menys disposats a posar una part de nosaltres per ajudar a construir els altres. No ens desvivim ni una mica pels altres, perquè l’obsessió és acumular vida i exercir allò de salvar-se a costa dels altres perquè no totes les vides importen el mateix. 

Aquí teniu una bona lectura de la frase de l’evangeli d’avui: «si el gra de blat, quan cau a terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dona molt de fruit». És la proposta de la fraternitat que es construeix «desvivint-se» els uns pels altres i acceptant que a voltes perdre és guanyar. Us convido a reflexionar-hi perquè, en el fons, és una frase força provocativa que respon al pensament de Jesús: No es pot donar vida sense perdre la pròpia vida, perquè la vida és fruit de l’amor i brolla només en la mesura que donem vida. I sí, és cert que podríem tancar els ulls i no veure què és el que els altres necessiten de mi, fer-me el cec i sord a les necessitats. Però això tindria un preu massa alt: deixar d’estimar. Ja ho he dit abans, una cosa va íntimament lligada amb l’altra. 

Estem ja al darrer diumenge de Quaresma i la setmana que ve ja serà Rams. En parlar de «donar la vida» ja ens situem a l'òrbita de la Setmana Santa i ja sabem que la Setmana Santa va ser la conseqüència de la vida de Jesús; més que de la vida, del «desviure’s» de Jesús. El que passarà és conseqüència del «com» va viure, és a dir, d’estar disposat a lliurar-se per amor des del convenciment i la confiança en la fecunditat amagada en la pròpia vida humana. Viure d’aquesta manera té dificultats, i moltes, però també obre la porta a omplir-se de l’alegria pasqual. No oblidem la Pasqua!

Més enllà de convertir-se

Diumenge IV Quaresma (B)

(2Cr 36,14-16.19-23; Sl 136,1-6; Ef 2,4-10; Jn 3,14-21)

Ens passem totes les Quaresmes de la vida predicant i reflexionant sobre la conversió. Parlem d’un Baptisme de conversió. «Converteix-te i creu en l’Evangeli», escoltem a cau d’orella mentre ens imposen la cendra. Fem recessos de conversió i xerrades sobre la conversió quaresmal. I és que la Quaresma és temps de conversió, de penediment, de pregària i d’almoina. I aquest diumenge, quan aquest temps quaresmal ja va arribant al final, resulta que la cosa va més enllà. No es tracta de convertir-se sinó que es tracta de néixer de nou. I la pregunta sorgeix espontània. No n’hi ha prou amb convertir-se? És que ara, hem de tornar a començar?

En la seva conversa amb Nicodem, de la que aquest diumenge llegim la darrera part a l’evangeli, però que us recomano repassar sencera (Jn 3,1-21), Jesús declara que és necessari néixer de nou per a poder veure el Regne de Déu. No es tracta ja d’un canvi personal —o una conversió—, sinó que es tracta de fer quelcom de nou. Totalment nou. No de manera biològica, humana, sinó que es tracta de deixar pas a l’actor principal d’aquest fet: l’Esperit, que ens fa «néixer de dalt». Certament, és l’Esperit Sant l’agent principal d’aquest nou naixement que s’acosta més a aquell primer versicle del llibre del Gènesi que no pas a una reparació, a un canvi o a una conseqüència final. Cal que sigui tot nou, nosaltres també, per arribar al Regne.

Avui celebrem el diumenge de l’Alegria. El diumenge «laetare». Enmig la Quaresma, que ens apunta insistentment al pecat i al càstig, a la redempció, a l’abstinència, al silenci i, fins i tot a la tristor, se’ns planteja l’alegria. La Litúrgia, sàvia, ens recorda que la nostra fe es basa en una Bona Notícia, definitiva, alegre i universal, que és l’Amor de Déu. I per això nosaltres, que som hereus de la gent cristiana d’Efes, i de Corint i de Tessalònica ens hem de fer nostres les paraules de Pau, que potser va dir també a la nostra terra, i reconèixer que tot és do de Déu i no mèrit de la nostra mundanitat.

I enmig la Quaresma, en el diumenge de l’alegria, us proposo respondre a una pregunta: Us imagineu com Déu estima? Déu estima tot allò que existeix. I ho fa de forma total i gratuïta. Per això hem de saber anar més enllà d’una conversió, per molt profunda que sigui. Hem de saber anar fins a trobar-nos fins amb l’Amor de Déu. Aquest és veritable camí quaresmal i, en definitiva, el camí de la vida cristiana. No tinguem por d'anar més enllà de la conversió. Atrevim-nos a anar cap al Déu-Amor, aquell que sant Pau ens ha dit que «estima tant el món que ha donat el seu Fill únic».

Aquest camí quaresmal, doncs, cal que sigui de conversió, cert, però cal que sigui, no una conversió quaresmal sinó una conversió de vida, una conversió a Déu, una conversió a Déu que és Vida i Amor i alhora font i origen de tota Vida i tot Amor.

Massa sorolls

Diumenge III Quaresma (B)

(Ex 20,1-17; Sl 18,8-11; 1Co 1,22-25; Jn 2,13-25)

¿Quants cops no ens ha succeït d’anar a pregar, d’anar a l’eucaristia dominical, d’anar a un casament, un bateig i fins i tot un funeral i aclaparar-nos el soroll, el brogit o les converses? I quants cops no hem anat a un santuari, a un lloc de pietat popular, a una trobada, un aplec o una romeria i l'aldarull dels grups no ens han permès capir el sentit espiritual i profund d’allò que estem fent. Estic ben segur que tots en tenim experiències. I això és un problema perquè la imatge i el missatge que se’n desprèn és que Déu és secundari i, com a molt, rep la nostra atenció amb una pregària ràpida, dita de memòria i a correcuita perquè la llarga cua ens apressa o perquè l’entorn ens eixorda. En aquest entorn no ens atenim a saber què és el que Déu ens demana. Potser millor ens quedem al racó més obscur de les nostres cases i allí establirem comunicació amb Déu (Mt 6,6).

I és que l’exemple de l’evangeli d’aquesta tercera setmana de Quaresma té un doble vessant. El primer: vas al Temple a pregar, però necessites tantes coses per fer «bé» la teva pregària, que hauràs de posar-te en mans de qui et «solucionarà» la necessitat. Com en aquells temps: necessitaven sacrificis, monedes, animals… i la mateixa organització del Temple ja t’ho oferia. No podies anar a Déu sense aquelles coses prescrites. I avui, no podem apropar-nos al temple de Déu sense una creueta, una llàntia, unes monedes…

I el segon vessant: no podem anar al temple a comprar la nostra bondat. No podem apropar-nos a Déu, malgrat que complim tots els requisits legals de les ofrenes, els donatius, les pregàries manades, i després trepitjar la justícia. No podem adreçar una cosa mal feta amb un parenostre. Les coses mal fetes s’arreglen fent-les bé.

És com si féssim cas a les mil cadenes de pregària que les xarxes ens posen davant els ulls una vegada i una altra: resa deu Parenostres, durant deu dies seguits, demana tres desitjos, digues en veu alta el nom d’una persona i, després publica a les xarxes això. Es complirà tot el que has demanat. No és mercadeig, a banda de significar no entendre res de Déu? Això ve a ser com demanar que Sant Blai que ens guareixi del mal de gola tot menjant-nos un blaiet beneït i no anar al metge perquè ens recepti un medicament per a la infecció de les angines.

I Jesús, a l’evangeli d’aquest diumenge, demana a crits que desemmascarem les hipocresies que s’amaguen darrere moltes actituds presumptament religioses. Les nostres hipocresies particulars i les del nostre entorn. Per això s'indigna, perquè al temple no hi ha lloc per a Déu, no hi ha clima per a la pregària. Jesús s'indigna, en definitiva, perquè l'ésser humà ha apartat Déu i l'ha posat al seu servei, segons les seves necessitats. I ho hem substituït pel soroll.

Soroll que ens allibera del nostre diàleg interior amb Déu. Soroll perquè que no ens deixa pregar de cor amb les germanes i germans que tenim al costat. Hem d’alliberar-nos del soroll, senzillament, perquè és la manera de fer bé les coses de Déu. Per això Jesús ens demana una cosa molt senzilla, i amb això acabo: no ens demana ser perfectes, ens demana sinceritat en la nostra relació amb Déu. I per això hem de fer fora els mercadejos de tota mena.