Bon any 2025 !

Sagrada Família/Cap d'Any

No. Aquest títol i aquest desig no és un joc de màrqueting, ni un error gràfic, ni un parany… i menys encara un engany. No és ni una equivocació. Aquest desig que expressa el títol d’aquesta «última i primera» homilia, té a veure amb la reflexió que us voldria proposar per aquesta doble festa d’enguany (dies 31 i 1). Diumenge de la Sagrada Família i dia de Santa Maria o Cap d'Any. I la proposta té a veure amb la reiterada idea anual de fer propòsits per a l’any que comença. No es pot amagar que moltes persones, encara que sigui en la intimitat del cor, formulem (sí, jo també) desitjos per a l’any que comença. Aquests desitjos els fem sabent que, en el millor dels casos ens serà molt difícil arribar al dia de reis, o potser fins i tot arribar al dia dos de gener, sense haver-los trencat, posposat o, gairebé sempre, havent rebaixat les pretensions i les expectatives. La reiteració no ens impedeix formular desitjos, bons, per a intentar llimar les coses de les nostres vides que no ens agraden.

Reflexionem-hi al llarg dels anys i de l’anàlisi de la nostra societat humana i dels nostres propis propòsits. És notòria i comú la idea que cada cop és més cara la convivència humana. La global i la reduïda, és a dir, la dels pobles i la de les persones la de lluny i la de casa nostra. I en aquesta dificultat hi podem posar la mateixa convivència comunitària dels cristians i les cristianes. Per això he desitjat un bon 2025, perquè és una manera de dir que tenim molta feina al davant per posar les nostres vides al servei d’allò que Jesús va venir a dir-nos. Haurem d’esmerçar tot el 24 perquè després puguem fer-nos algun bon propòsit pel següent any. La pau al món, la convivència familiar, l’amor entre creients, la comunitat ben avinguda… tots tenim la pell molt fina i l’exclusivitat als llavis. Marededeu, Senyor! Si això no és possible ni el dia primer ni l’últim de l’any!

La dificultat de vestir un món millor que pugui acollir Jesús que ha nascut a Betlem és cada cop més difícil i tots hi participem. Ara que hi penso, la raça humana fa segles que fem el mateix. I podem preguntar-nos: Per què ens desitgem un bon any? Si, en el fons, sabem que tenir un bon any estarà a l’abast de poca gent. A més, si al meu entorn aparegués alguna persona que ens digués que ha tingut un bon any, que les coses li han anat bé, que no s’ha barallat, que ha ajudat, que ha participat de l’amor de Déu, d’entrada, potser no ens la creuríem. I no ens la creuríem perquè no admetem que a algú que no sigui jo, les coses li vagin bé. I l’ego humà ens porta a pensar que l’única persona que té el dret a ser la primera agraciada per la mà de Déu soc jo i després ja vindran els altres, sobretot començant pels amics i familiars.

Mireu, tal com van les coses al món, em fa l’efecte que ni amb tot el 2024 tindrem prou temps per vestir un futur prometedor. I que aquest futur arribi el 2025, potser tampoc serà. És una manera de dir que no sembla que, com a societat, estem fent massa avenços per a la bona convivència, l’acolliment, la bondat, la cura… El planeta, el repartiment de la riquesa, el treball pel bé comú, l’ajuda a les necessitats…

Acabo. En aquest dia, proposem-nos d’adreçar pregàries a la Humanitat malalta. No adrecem pregàries a Déu, per dir-li que falta pau entre nosaltres! Creieu que és Déu qui ha de reaccionar? No. Nosaltres hem d'eliminar obstacles, nosaltres hem d’estimular el nostre desig de treball en favor de la pau, nosaltres hem de tenir més capacitat de perdó, nosaltres hem de deixar de creure’ns el centre del món… Aquesta és la base de la pau.

Per Nadal, pas de pardal

Diumenge IV d’Advent (B)

(2Sa 7,1-5.8b-11.16; Sl 88,2-5.27.29; Rm 16,25-27; Lc 1,26-38)

Aquests dies al voltant del solstici d’hivern, vivim els dies més curts de l’any. Concretament, abans-d'ahir, ahir i avui el dia dura 9 hores i 12 minuts (cosa que vol dir que la nit dura unes llargues 14 hores i 48 minuts). Els dies més curts de l’any. Però demà, vigília de Nadal, el dia ja en durarà 9 hores i 13 minuts. Per Cap d'Any, 9 hores i 15 minuts i, per Reis, ja s’arribarà a 9 hores i 20 minuts. Vet aquí la multitud de refranys que fan referència a l’allargament del dia des del solstici d’hivern: «per Nadal pas de pardal, per Sant Esteve pas de llebre, per Any Nou pas de bou i per Reis pas de vells».

Aquest any les celebracions ens vindran seguides. Diumenge, dilluns i dimarts. IV d’Advent, Nadal i Sant Esteve. Estem a les portes de la irrupció de l’eternitat en la temporalitat i, sense adonar-nos-en, celebrarem la Mare de Déu (maternitat), l’infantament (naixement), la comunitat (missió). I com que de maternitat només en pot parlar qui ha estat mare, voldria que avui-demà reflexionéssim, sabent que el dia ja creix, precisament del creixement de la nostra pràctica nadalenca durant tot l’any. Convindreu amb mi que, aquest, és un tema que ens abelleix força de parlar. Frases com «que sigui Nadal tot l’any» han vestit no poques homilies, felicitacions cristianes i desitjos comunitaris i d’Església.

Però ens perdem massa sovint pels camins de la terra i de l’any malviscut. Malgrat que el temps va creixent a poc a poc i de forma regular, deixant espai a la pausa i a fer les coses ben fetes, resulta que no en sabem massa i volem passar de Nadal a Sant Joan sense fer res. Ah! Sí. Sovint fem bons desitjos i prou.

I sembla que encara no hem celebrat Nadal i ja esperem Jesús en la versió 2024. Però resulta que ja va néixer! I no voldria passar per il·lús en fer aquesta proposta de marcar-nos un Nadal que duri un any i, potser, una vida. Perquè sabem que les coses no són fàcils i patim i carreguem amb jous a vegades difícils de portar i sovint en silenci. I potser ens és més fàcil rebentar el sac de la ira i de la impietat, però Maria, Jesús i Esteve (maternitat, naixement i missió) ens demanen precisament el contrari, fer créixer Nadal en els calvaris i rancors de la vida. Carregaré les angoixes i els malestars tot esperant que la Vida de Jesús faci la seva irrupció entre tants errors i sigui realment un fet extraordinari enmig la vida.

Crec que ja ho he dit altres cops, però penso que haurem de veure el Naixement diví des de la cruesa de la normalitat humana. I la normalitat humana és que Jesús no va néixer grassonet, amb el cabell ros i ben pentinat. Ni beneïa amb les seves manetes rosades. I Josep no anava amb una vara florida, amb la barba ben tallada, ulls marrons i ben plantat i ben vestit. Maria tampoc no anava amb la cabellera pentinada ni mantells de color blau cel rodejats d’estels.

El naixement de Jesús, el naixement de Déu, es du a terme de la forma més normal del món, com qualsevol ésser humà ha nascut. I des d’aquesta normalitat vull assumir allò que m’angoixa i fer-ne un Nadal tot l’any. A pas de pardal, potser sí, però fent un llarg Nadal de Vida amb tothom que aporti bondat i s’hi vulgui apuntar a fer-ho plegats. Acabo amb un altre refrany: «Si veniu per bé, no us quedeu al carrer; si veniu per mal, no passeu del portal».

Visca la Pau, i un Bon Nadal!

No soc jo

Diumenge III d’Advent (B)

(Is 61,1-2a.10-11; Lc 1,46-50.53-54; 1Te 5,16-24; Jn 1,6-8.19-28)

Les autoritats polítiques i religioses del temps de Jesús qüestionaven molt sovint tot el que els semblava estrany, si més no, tot allò que sortia, ni que fos un sol mil·límetre, de la Llei i de l’aplicació estricta de la lletra de la Llei. Qui ets? Què fas? Per què ho fas? Què vols dir?, li preguntaven, tot qüestionant el que feia Joan el Baptista. Però, recordeu, que també li van preguntar mil coses i mil vegades al mateix Jesús durant la seva vida: Per què fas això? Per què dius allò? Per què no fas cas de la llei? Qui ets? Per què nosaltres fem dejunis i els teus deixebles, no? I la cosa no quedava reduïda a interrogar Jesús, ja que la gent que seguia Jesús pels camins i pobles de Galilea també era interrogada: Per què vas amb ell? I encara podríem dir més, la gent que van continuar creient en Jesús i formant comunitats després de la seva mort, eren interrogades i fins i tot amb certa amenaça si es trencava el silenci: Per què dius que ha ressuscitat? Tanmateix, durant la història del cristianisme s’ha anat repetint de forma reiterada aquesta situació. I finalment, nosaltres, avui, també ens sentim interpel·lats directament amb preguntes sense sentit, a vegades, però molts cops incòmodes, punyents.

Fet aquest plantejament, voldria apropar-me a reflexionar aquest tema des de dos punts de vista. El primer és fixant-nos en Joan Baptista, que respon a les preguntes que li fan des de la fe i des de la visió espiritual de la seva relació personal amb Déu. Les paraules de Joan diuen que ell no és res i explica que és Jesús el que compta, que és Jesús qui importa i que és Jesús —el Messies— qui és algú que està per sobre de qualsevol altra cosa i persona. Podem dir, amb Joan, que jo no soc ningú al costat del qui realment és el Messies a qui esperem durant el temps d’Advent. «Perquè jo només batejo amb aigua, però Ell bateja amb l’Esperit Sant». Vet aquí la diferència entre Joan i Jesús, la diferència entre jo i el Senyor.

I el segon punt de reflexió que us proposo fer aquest III diumenge d’Advent, el plantejo des de l’aplicació a nosaltres mateixos, de l’actitud de Joan Baptista quan deia «Jo no soc res». Germanes i germans, em pregunto, i us pregunto: quina aplicació podem fer-nos, a nosaltres mateixos, d’aquest «sentir-se» res davant el Senyor? Doncs senzillament hem d’explorar en les profunditats de la fe, viure l’escalfor de l’abraçada de Déu, beure de la fraternitat amb Jesús, alimentar-se de la compartició amb la comunitat… i fer-ho tot des del bon sentiment de no ser res davant Déu.

Per acabar, penso que aquest sentir-se «no-res» davant el Senyor Jesús, és plenament compatible amb la joia de viure l’alegria d’aquest III diumenge d’Advent anomenat «gaudete», que vol dir «de l’alegria». Sentir-se així de «no-res» davant Jesús, és fonament d’alegria perquè significa ser plenament d’Ell.

En canvi, penso que aquesta actitud del «no-res», és plenament incompatible amb l’amargor de no sentir la felicitat que ve de Déu i menys compatible encara amb el fet de fer de la meva pertinença cristiana un focus de tristor, de buidor o de conflicte.

Enginyeria de camins

Diumenge II d’Advent (B)

(Is 40,1-5.9-11; Sl 84,9-14; 2Pe 3,8-14; Mc 1,1-8)

Quan, en aquest segon diumenge del temps d’Advent, se’ns demana d’aplanar els camins al Senyor, en definitiva, el que se’ns està proposant és participar en un treball previ que, penso, esdevé més important del que pot semblar d’entrada. És com quan es projecta i dissenya un camí o una carretera, abans de començar les obres cal preparar el terreny, eliminant obstacles i aplanant la ruta que haurem de seguir. L’objectiu últim d’un camí és que sigui fàcil, que ens faciliti d’anar d’un lloc a un altre, transitar sense cansar-se massa i anar superant les fondalades i sobrepassant els cims. Per això les lectures no ens parlen de «preparar el camí». No. Ens diu de «preparar els camins», així en plural. És a dir, hem de preveure rebaixar els cims i les altiveses i apujar les valls o les humilitats. Ja veieu per on va.

Per això, la nostra reflexió d’aquesta setmana l’hem de centrar en com superar els entrebancs que ens posen l’egoisme, la prepotència, la imposició o les discriminacions. I és que resulta que preparar els camins del Senyor vol dir fer que el camí sigui fàcil per a tothom, que hi pugui transitar tothom.

I el nostre camí d’Advent és com una metàfora de la vida, sempre en marxa, sempre esperant coses noves, sempre esperant gent nova que ens faci feliç la mateixa vida i el camí. A voltes esperem amb tanta il·lusió que la nostra espera comporta una forta càrrega utòpica, però sempre esperem. Una única cosa hi ha incompatible amb l’Advent de l’esperança: desanimar-se, claudicar i no esperar res, pensar que ja ho tenim tot guanyat o fet, pensar que amb la meva arribada a un determinat lloc ja està tot a punt, pensar que jo seré el Messies.

I seguint amb la metàfora del camí d’Advent, us l’imagineu com un camí únicament espiritual? Un camí per «anar cap a Déu»? O, a l’inrevés, us l'imagineu com un camí de Déu que ve cap a nosaltres? Doncs bé, ara us proposo que el penseu com una cosa diferent: Si, resultés, que el camí som nosaltres? O millor, el camí és quelcom que ja som. Ho diré d’una altra forma: I si el camí no és per arribar a un lloc sinó senzillament per saber reconèixer que ja hi som en el camí, i saber el que som, i saber com el fem?

Joan, a més, introdueix un concepte definitiu «Jo us batejo amb aigua, però ell us batejarà amb l’Esperit Sant». Aquí podem veure la relació del fet de preparar els camins i l’acció de Déu. L’Esperit Sant comença a treballar i és el primer a transitar pel camí de cadascú.

Atenció!

Diumenge I d’Advent (B)

(Is 63,16b-17.19b-64,2b-7; Sl 79; 1Co 1,3-9; Mc 13,33-37)

Si parlar d’Advent és parlar de futur, hem de dir que no hi ha cosa més imprecisa i inexacte, ara mateix, que el futur. En tots els camps de l’existència humana. Mires les notícies de la nova edició de la Conferència COP28 i no hi ha gaire optimisme: El planeta està malalt, i la malaltia és humana. Mires cap a l’educació i hi ha dubtes sobre l’aparició de la IA: No sabem qui educarà les persones del futur. Mires cap a la sociologia i cada dia hi ha definicions noves perquè els tipus de relació, dependències i comportaments humans canvien tant que no es poden ni estudiar. Ah! I si parlem d'economia global, drets humans, conflictes o ciència… passa el mateix. I en qüestions de fe també. Tot està enlaire. El dubte és més allargassat que mai perquè, malgrat viure en la total immediatesa, el futur ha passat de ser una esperança.

Dit així, sembla que estic preparant-vos per a una homilia pessimista. Però, no. Admeto que hi ha sempre dubte o imprecisió quan parles del futur, però no hi ha gairebé mai pessimisme. Què és, el futur, sinó un horitzó de sorpreses? Per a què treballes sinó per gaudir d’un futur que et somriurà? Mireu, penso que viure l’Advent va per aquí. I per això voldria avui portar aquest tema a reflexió amb un exemple: Suposem que la nostra empresa, el nostre grup, la nostra associació o equip esportiu, ha decidit fer canvis, ha proposat noves fórmules per implementar nous processos, dinamitzar les accions, treure suc al dinamisme i, d’aquesta manera, aparcar els dubtes i els tics passats. Molt bé. Aquesta aposta per fer coses noves i, les que feies fer-les de manera nova, és una actitud pessimista? No, ben al contrari. Però el que no t’estalviaràs és posar-hi bones dosis d’esperança o d’exercir la fortalesa, perquè no tot anirà sempre bé; caldrà decisió que no trontolli, caldrà, en definitiva, una gran convicció que resisteixi les proves, els obstacles i els intents de fer fracassar-ho tot, que també n’hi haurà. Això és també l’Advent. No només és un temps d’esperança pel naixement del Fill de Déu, és un temps de vigilància de nosaltres mateixos. Hem de prestar atenció per no caure en un record romàntic i ensucrat del naixement de Jesús i celebrar privadament el nostre «petit benestar», sense tenir en compte el benestar global.

Per això, en aquest any litúrgic que encetem, i en el que resseguirem l’evangeli de Marc, el primer diumenge ens suggereix l’actitud de la vigilància. Vigilància de què? Doncs vigilància per descobrir la intervenció de Déu! Que no és poca cosa. Perquè Jesús, si us hi fixeu, ens va dir que no calia esperar res, que el Regne de Déu ja estava dins nostre, sinó que ens va dir que estiguéssim vetllant, desperts a descobrir la intervenció de Déu que s’obra en cadascú de nosaltres mateixos. Ho dic d’una altra manera: l’error està a esperar un Déu que ve de fora, del cel, de lluny… quan Déu està en mi.

Iniciem l’Advent amb els ulls oberts, anant pels carrers sense por i assaborint la vida que camina al nostre costat, sense pensar que, com que hem viscut desenes d’advents, ja no hi ha cap intervenció de Déu que ens sorprengui.