Amor de fusió

Diumenge XXX (A)

(Ex 22,20-26; Sl 17,2-4.47.51; 1Te 1,5c-10; Mt 22,34-40)

Totes les experiències d'amor, siguin les que siguin i ens arribin en el moment que sigui de la nostra vida, neixen d'una experiència. I aquesta experiència no ha de ser necessàriament compartida. M’explico millor: perquè jo estimi, no és necessari que allò que jo estimo sigui part activa i també m’estimi: puc estimar la natura, una persona que ni conec, una idea o fins i tot una ciutat o un país; també puc enamorar-me d’una persona que no ho sap o experimentar passió per un col·lectiu que no sap de la meva existència. I passa el mateix amb les experiències d'odi, d'indiferència, de rebuig.

Ara bé, sempre és necessari que existeixi l’objecte del meu amor, de la meva experiència personal d’amor. I és que fins i tot en això, la soledat de sentir-se aïllat, al marge de la vida, de les persones i de la Creació (paraula que prefereixo a Natura), crea angoixa. I a l’angoixa es respon sempre malament. Quants cops hem experimentat estar al costat de persones malhumorades, difícils de tractar o perverses només perquè experimenten la corrosió de la soledat? I és que la soledat d’avui és més angoixant perquè és multitudinària, és «soledat de ramat». Hem vençut en poc temps aquella idea que a la vida no estem mai sols. Deia Hermann Hesse: «la majoria de persones, el ramat, no ha experimentat mai la soledat. Deixen els pares, però gategen cap a una esposa per sucumbir als nous vincles. Mai estan sols, però mai es comuniquen entre ells. I quan un home solitari es creua en el seu camí els fa por, el temen i l’odien com si fos una plaga, l’apedreguen fins que és ben lluny».

Per tot això, al món hi ha manca d’amor del bo. L’ésser humà es refugia en el ramat per superar l’angoixa de la soledat, però no hi troba res. L’ésser humà s’abraça a un treball o a un oci artificials i rutinaris. Allí tampoc hi troba res. La solució està en el fet que aquest amor del qual parlem, sigui una unió interpersonal. Unió? Potser millor seria parlar de fusió. Amor de fusió. Això sí. I és que només l’amor madur, seriós, real i gratuït capacita a l’ésser humà per guanyar la partida a l’angoixa de la soledat. I vet aquí que aquest és el tema d’aquest diumenge.

Jesús fa dues propostes. Primera: A Déu no se l’estima complint una llei, sinó que se l’estima amb tot el que s’és. I aquesta adhesió a Déu no es pot entendre com una obligació, perquè el més important és l’amor de fusió amb l’altre. Segona: Als altres se’ls estima perquè és la conseqüència real de l'amor a Déu, és a dir, ja no es tracta de fer coses manades, sinó d’estimar Déu estimant les persones. Així el segon manament garanteix el primer. Dit en altres paraules: l’únic certificat que diu que estimem Déu és estimant a qui és com nosaltres, sense excloure, sinó fusionant.

Acabaré fent servir una idea d’Erich Fromm: L’amor és preocupació real per la vida de qui estimem, és fer que l’altra persona creixi i es desenvolupi per ella mateixa, és, finalment, coneixement íntim i profund de l’altra persona. I així és com es coneix i s’estima a Déu.

Al Cèsar o a Déu?

Diumenge XIX (A)

(Is 45,1.4-69; Sl 95,1.3-5.7-9; 1Te 1,1-5; Mt 22,15-21)

Hem llegit un fragment del text més antic del nou testament: La primera carta de Pau als cristians de Tessalònica, la que fou la seva primera comunitat. És una carta escrita no més enllà de quinze anys després de la mort de Jesús, una carta optimista, encoratjadora, simpàtica, agradable. Pau està content dels canvis en la forma de viure en les comunitats que s’han obrat gràcies a la predicació de la paraula i a impregnar-se de l’Esperit de la Bona Nova. Eren els principis, eren bonics. Es convertien els jueus, però també els pagans. És a dir, l’Evangeli donava fruit i s’anaven formant comunitats noves a redós de la iniciativa amorosa de Déu. S’expandia el missatge de Jesús. I Pau parla de l’eficàcia de la paraula, que és l’evangeli.

A la carta, Pau destaca els tres pilars de la comunitat, de l’Església que estava a les beceroles en aquell moment, de l’Església que sembla estar avui a les beceroles existencials i de l’Església que sempre ha de pouar en la seva història per no encrostar-se. Quins pilars són? Diu Pau: «la vostra fe activa, el vostre amor incansable i la vostra esperança constant en el Senyor Jesucrist». Vet aquí, doncs, que fe, esperança i caritat ja eren el principi bàsic de la vida cristiana en aquell temps, i eren tret distintiu d’aquella comunitat que les comunitats veïnes lloaven i imitaven. I de fer això, i de ser així, se’n senten tots responsables davant Déu. Les tres virtuts —que tot i que hi ha qui les titlla de coses antigues— són avui també el fonament de la vida cristiana, fonament de l’escolta de la Paraula i fonament de l’explicació del que és la fe, la nostra fe.

Practicar la fe, l’esperança i la caritat és «donar a Déu el que és de Déu» com deia el mateix Jesús al fragment evangèlic d’avui. Però resulta que avui la gent mira poc cap a Déu o, potser millor, ni es planteja el fet de l’existència de Déu, aleshores només té valor la primera part de la frase de Jesús? «Donar al Cèsar el que és del Cèsar». Ves quin remei! Hem de donar al Cèsar el que és del Cèsar… perquè resulta que el Cèsar ens exigeix, per mor de la política tributària, la corresponsabilitat ciutadana i el sosteniment de la cosa pública, que li donem el que és seu. Ah! Però donar a Déu el que és de Déu, això ja és una altra cosa. No m’ho exigeix ningú, cap norma. I a més, què és de Déu? Què li he de donar? Es pot viure d’esquena a Déu, certament, i es pot fer de moltes maneres, des de la indiferència fins al combat. I si al Cèsar mirem de defraudar-lo, encara que sigui per tres euros de diner negre, què no farem amb Déu!

Doncs resulta que avui, Jesús ens ha recordat que hem de donar a Déu el que és de Déu. Avui mateix. I no donar a Déu allò que és de Déu, significa viure sense aprofundir en el que vol dir fe, esperança i caritat, és viure rutinàriament unes obligacions posades pels homes que no ens serveixen per aprofundir i entrar en el cor de Déu on neix i creix la fe, l’esperança i la caritat. Si només li dono la teoria d’unes fórmules orals i no li dono allò de concret que he de fer en nom seu, amb el treball de les meves mans —que és el que va fer Jesús— no li dono allò que és seu. Si concreto la meva fe, la meva esperança i la meva caritat treballant amb les persones en nom de Déu, aleshores li torno el que és de Déu.

Outfit adequat

Diumenge XXVIII (A)

(Is 25,6-9; Sl 22,1-6; Fl 4,12-14.19-20; Mt 22,1-14)

Ja fa uns quants diumenges que l’evangeli va donant voltes a la idea de la «crida» de Déu. I nosaltres, amb les nostres reflexions, hem anat constatant que és cert, que hi ha una «crida», que Déu ens crida contínuament: ara ens crida a treballar a la vinya, ara ens convida a un casament, ara ens demana posar-nos del costat dels pobres… i així podríem seguir. Jesús ens ho va reiterant amb les seves paràboles: Déu crida —concretament a cada persona— al seu Regne. I davant la crida, jo tinc sempre la capacitat lliure de respondre o no. I, encara més, tinc la llibertat de respondre amb un sí o amb un no, és a dir, puc posar excuses i puc fer veure que soc bondadós, que ja hi aniré més endavant, que tinc feina ajudant als altres… En definitiva, puc triar anar al banquet o no. 

La paràbola d’aquest diumenge ens afegeix un nou escenari, una nova variant en la nostra resposta lliure a la crida: Si dic que no, Déu en cridarà a d’altres. És la constatació de la realitat: la constant crida de Déu i la reiterada negativa humana, tot i que Déu insisteix convidant a aquells que pensa que hi respondran. Com passa a la vida, a la família o a la feina. Cridem a l’amistat aquella gent amb qui sintonitzem i que ens agrada tenir a prop, amb qui podem fer camí. Però, prou que ho sabeu, a vegades aquells que pensem que respondran a la nostra invitació, resulta que s’ho pensen, ho consideren poc o s’aparten de nosaltres. Renuncien a l’amistat perquè volen més o els sembla poc. Són persones que no estan acostumades a rebre invitacions perquè el seu estatus és el de l’ego. Però, a diferència del que fem els éssers humans, Déu crida tothom, i porta fent-ho des de sempre. I Déu espera resposta. No té pressa, però espera la resposta a la invitació. No calla i es tanca al despatx, amb la cara tibada i remugant o planificant una revenja per a qui no accepta… això ho fa l’ésser humà.

Ho dic d’una altra manera. Podem declinar la invitació de forma educada o maldestre. Ho podem fer per antipatia, per desinterès o perquè no ens en fiem o no coneixem a qui convida, però el convit de Déu no exigeix l’assistència, només convida i demana resposta.

I per acabar, no vull passar per sobre de la part difícil del relat, aquell afegit final de Mateu que parla del convidat que no du vestit adequat, tot i que ha anat a la festa a darrera hora, convidat d’entre els que anaven pels camins. El primer que ens porta aquest diàleg estrany és la solidaritat amb aquella persona rebutjada. Com podia portar vestit de festa? Doncs resulta que en el convit de Déu només hi ha una restricció, cal portar el «vestit» adequat. I quin és el vestit adequat? Aquell que cada matí descartem del nostre armari quan ens vestim i, per això, no el duem posat quan Déu ens fa arribar el convit a exercir la nostra filiació. Potser al cap del dia ens ho ha demanat diverses vegades… i no portàvem el vestit adequat! Encara no hem respost. Quin és el vestit adequat? El vestit de la caritat, de l’amor, la gratuïtat, l’amistat, el perdó i de l’acceptació del que Déu ens demana: apuntar-nos al dur tothora l’outfit de Déu.

Ens han ocupat la casa!

Diumenge XXVII (A)

(Is 5,1-7; Sl 79,9.12-16.19-20; Fl 4,6-9; Mt 21,33-43)

Vigileu, hi ha ocupes a casa. Però no són uns ocupes diguem-ne, «normals», no. Són ocupes que es creuen que, perquè hi són, allò és seu. I ho fonamenten, i ho raonen i fins i tot esgrimeixen les lleis per corroborar-ho. I perquè us n'acabeu de fer una idea exacta del que passa, us manca encara una informació important: els ocupes hi són perquè han utilitzat enganys i trampes, és a dir, sense rebentar cap porta ni saltar cap tanca. No. Han enganyat a la propietat i s’hi han colat. I, a partir d’aquí, han iniciat un procés, pervers en ell mateix, per aconseguir la propietat.

Si ens situem ara en el context evangèlic d’aquells treballadors que es volen quedar la propietat, en poques paraules podríem dir que aquelles persones a qui s’ha deixat entrar, no han respost a les expectatives dipositades en fer-los-hi aquell encàrrec, ni han fet el seu treball, ni han acomplert la missió encarregada. Van entrar per a una missió concreta i han ocupat el lloc i usurpat la propietat.

I és que tota propietat és estimada. Ho veiem a la paràbola, que ens assenyala que el vinyater té una gran estima per la seva possessió. I ho veiem també a la vida nostra de cada dia, on les persones professem una gran estima per allò que tenim. I la propietat es defensa, es vigila i se'n té cura.

I encara una altra cosa. Si algú de vosaltres ha sofert una ocupació o l’ha viscuda de prop, sabreu que la situació generada per una ocupació, fins i tot si només queda en un intent, va acompanyada de molta tensió, surten a lluir estereotips, hi intervé la força, l’engany, i a voltes la violència. És una situació dura. Per això, la paràbola que ens presenta Jesús és també, penso, la més dura de totes. Però vet aquí que, precisament perquè és molt dura i va dirigida essencialment als dirigents polítics i, sobretot, als líders religiosos del moment, nosaltres posem en dubte que tingui alguna cosa a veure amb avui i amb les nostres comunitats o les nostres vides de fe. La gosadia d’aquells lladres i la gosadia dels ocupes, no tenen res a veure amb nosaltres, que som espectadors externs. Per això, pensem també que l’amenaça val per a aquella gent però no per a nosaltres, que tenim a Jesús ressuscitat que estarà per sempre amb nosaltres. Quin error!

Perquè sí que hi té a veure! Per això Jesús ho compara amb el Regne: la vinya és el Regne. I el principal missatge és aquest: al Regne no hi ha lloc per als ocupes que no reconeixen ni la propietat, ni a l’amo, ni als seus enviats. I encara més, se’ns diu que aquests perversos ocupes hauran de ser llençats fora i substituïts per aquella gent que sí que dona fruits. La paràbola està parlant de nosaltres i la mateixa duresa és per a nosaltres. Déu no té per què beneir ni identificar-se amb les nostres incoherències, desviacions i poca fidelitat. També avui, Déu vol que la gent indigna que ha ocupat la seva vinya, sigui substituïda per un poble que doni fruits dignes.