Por als canvis

Diumenge XII (A)

(Jr 20,10-13; Sl 68,8-10.14.17.33-35; Rm 5,12-15; Mt 10,26-33)

He fet una prova: he buscat a l’aplicació de la BCI (Bíblia Catalana Interconfessional) quants cops surt la paraula «por» lligada a les expressions «no tinguis o no tingueu por». Crec que ja ho he dit en altres ocasions a les meves homilies: l’expressió surt 116 vegades. Va, analitzem-ho!

Us proposo començar per preguntar-nos per què a la Bíblia hi ha tant d’interès a dir-nos que no tinguem por. De què ens vol avisar la Paraula de Déu? Penso que la resposta és senzilla i important. La Paraula de Déu ens avisa: la por és mala cosa, és mala companya de vida i és la causant invisible de grans desastres.

Hi ha pors viscerals, pors de reacció fisiològica, pors psicològiques… però, en tots els casos, el que passa és el mateix: quedem en mans de la por, que passa a dominar el nostre cos, les nostres reaccions i, malauradament, els nostres pensaments i les nostres accions. I quina és la pitjor de les pors? Segons l’evangeli i les lectures d’avui, una de les més perverses pors és la por a la conversió, la por als canvis, la por que les coses siguin diferents, la por a perdre el control de la situació. Sí. Por que les coses siguin diferents de com jo vull que siguin o por a deixar de controlar jo la situació. Aquí hi ha el desllorigador: por a perdre el poder…

Ai amics. La por ha arruïnat tantes vides!

He trobat una dita escaient: «Temps de canvis, temps de pors». Doncs no! Si per qualsevol circumstància jo decideixo que ha arribat l’hora de fer un canvi a la meva vida, o si se’m demana un canvi, una conversió, des de fora, és a dir, sense que jo hi tingui a veure, en els dos casos la millor actitud és la decisió, la valentia i l’entesa amb el canvi. Negar-se un canvi personal que jo mateix he decidit és estúpid. Negar-se a un canvi que em ve de fora és signe d’inadaptació i egoisme. Adaptar-se a un canvi és cansat, a no ser, evidentment, que guanyi la por, rebutgis el canvi i t’allunyis. Perquè, això passa, a vegades les nostres vides queden a les mans de la por. Solucions? Plegar, allunyar-se i rendir-se o col·laborar amb eficàcia al canvi, sabent que és un canvi que jo he decidit pel meu bé, o que algú ha decidit que serà necessari per millorar una situació col·lectiva en la qual jo participo. Repeteixo: Em trobo en la situació de decidir si plego o hi col·laboro. Ho exposo a l’inrevés. Si em rebel·lo contra un canvi és que tinc por, i si tinc por, el primer que toca fer és analitzar el canvi i analitzar-me a mi mateix, les meves fortaleses, les meves debilitats i la meva zona de confort en la que m’he instal·lat.

Una darrera reflexió. Quan analitzo les meves pors, tinc presents els germans i les germanes, penso en la comunitat i el col·lectiu? Sí, els he de tenir en compte, perquè si penso només en mi, tornaré a aquell egoisme que he esmentat abans i em pensaré que el món s’ha d’adaptar a mi. Per això la demanda de no tenir por és Paraula de Déu, perquè el mateix Jesús va ser testimoni que la por és la mare de la crueltat i refugi de covardies. Si jo, creient, o tu, creient, sentim Jesús que diu un cop i un altre «no tinguis por», ho hem d’escoltar com a persones privilegiades a les quals va destinat un convit de Déu, precisament destinat a enfrontar-nos a les nostres pors i no passar a engrandir les vanitats. Jesús no parla per fer-nos por, diu que no tinguem por de nosaltres mateixos, malgrat haver de viure temps de canvis.

Necessitem col·laboració!

Diumenge XI (A)

(Ex 19,2-6a; Sl 99,2.3.5; Rm 5,6-11; Mt 9,36-10,8)

Un cop han passat els dies de Quaresma, Setmana Santa, Pasqua, Pentecosta, Trinitat i Corpus ens retrobem amb els diumenges «normals», els que anomenem de «durant l’any». I, per aquest nou temps, ens trobem amb un fet que no és nou, però que sempre és inquietant: Falta col·laboració. Falta gent! Ha estat molt bonic, molt participat i molt conegut tot el que hem passat fins ara, però, caram!, ara ens retrobem amb la realitat del que és normal. I per retornar-nos a la realitat, les lectures d’aquest diumenge ens ho recorden. Necessitem col·laboració per continuar endavant. Us ho explico.

Tot va començar amb dotze individus ben estrafolaris i heterogenis liderats per Jesús. Després en van triar setanta-dos i els van enviar a predicar de dos en dos, més tard encara, s’hi va afegir molta gent. Un cop mort Jesús, aquesta gent, malgrat que hi va haver algunes dimissions i que van ser objectiu de persecucions de diversa índole, es va continuar reunint al voltant d’aquells que van ser testimonis directes de la vida del Mestre. Es reunien per sentir-se grup, per ajudar-se, per escriure i llegir cartes que s’enviaven entre ells i per atendre les necessitats de les persones. S’ajudaven mútuament perquè se sentien com una sola cosa. Sense temples ni jerarquies, es reunien a les cases. Aquesta forma de viure resultà atractiva per la gent del moment. I així van resistir i créixer segle rere segle, any rere any. I al cap dels anys, però, va arribar el poder, i l’ànsia de domini. I els líders dels qui eren perseguits es van convertir en perseguidors. I de ser una comunitat que tria i s’organitza, es va passar a ser un poder que tria i ordena la comunitat. I la figura de Jesús va començar a generar dubtes. I el Déu que era Amor i Pare, va reglamentar-se, cosificar-se i fer-se insígnia i símbol de poder. Però l’Esperit de Jesús ha mantingut segle rere segle una cadena de testimonis per conservar viu el seu record.

I ara estem com estem. Cada cop el compromís és més dur, perquè la condició de cristià, que ha estat tinguda com un privilegi durant segles, ara s’ha d’entendre com un compromís. I això és més difícil. Fins i tot per la gent cristiana, fins i tot pels «de dins». Què vull dir? Que fins i tot treballar a i per l’Església de Jesús és avui possible sense creure en Jesús ni en el Déu que ell ens va revelar. Mal ens pesi, Jesús es pot convertir, només, en tema d’estudi i perdre l’esperit de servei, de perdó, de salvació i de vida. I aquest abatiment va entorpint també la fe, ens retira els estímuls i ens dificulta el manteniment de la cadena de transmissió d’aquell missatge primitiu de comunitat, celebració i ajuda.

D’aquí que el títol que podríem posar a aquesta homilia seria: Necessitem col·laboració! O el que vindria a ser el mateix, dit en clau eclesial: necessitem vocacions, necessitem cristians, necessitem compromís. Necessitem la vocació de cada persona en funció de la Missió que ens és comuna: servir per incrementar el nombre de persones que són objecte del nostre ajut, no per incrementar, tan sols, el nombre de fidels. Per això hem de fer un pacte que ens retorni al naixement, ho repeteixo, aquell moment de comunitat, celebració i ajuda. I per fer-ho ens cal signar el pacte de la gratuïtat. Si és moment de canvi, és moment de col·laboració. No es pot continuar mantenint la idea que el que és important és el poder i que l’Evangeli és dels entesos. Si ens ha estat donat gratuïtament, cal que ho donem gratuïtament.

Intel·ligència natural: Estimar

Corpus (A)

(Dt 8,2-3.14b-16a; Sl 147,12-15.19-20; 1Co 10,16-17; Jn 6,51-58)

La intel·ligència és humana, l’amor no és artificial. Cada cop que sento converses o debats apassionats sobre la intel·ligència artificial, i reconec que no hi puc fer més, em ve un calfred. Un calfred que s’ha anat tornant en dubte i en prevenció. Sí, tots hem fet un somriure quan n’hem fet una prova casolana: «Fes una carta a l’alcalde demanant un carrer nou amb el meu nom», li vam dir al xat aquest GPTPlus que tenia un amic. I caram! Clavat! Una bonica carta, formal, educada, escrita sense faltes… I en vam fer broma i altres exemples. Això va ser abans-d'ahir. I ara, aquest matí, assegut davant l’ordinador preparant aquestes paraules per a una bona homilia del dia de Corpus m’ha vingut al cap: «I si li dic a la intel·ligència artificial aquesta que me la faci?» I d’aquí he passat a pensar. Li he de dir paraules claus: homilia, corpus christi, amor, eucaristia, Jesús, fraternitat… No, no patiu, no ho he fet. Perquè he pensat que «intel·ligència artificial» és un oxímoron. La intel·ligència és estrictament humana i la tecnologia —per molt elevada i sorprenent que sigui— és artificial. No vull aplaudir una màquina ni que remeni la meva consciència, el meu cor o la meva intel·ligència natural. I és la meva intel·ligència humana, natural òbviament, la que aquest diumenge es troba en l’atzucac de tornar a pensar una vegada més amb el gran misteri de l’Eucaristia, que «és la font i el cimal, la culminació de tota la vida de la comunitat cristiana» (Cf. Lumen Gentium 11).

I a reflexió d’aquesta diada de Corpus va, al mateix temps, pel camí de tornar a reiterar quan d’important és l'Eucaristia i de trobar respostes als perquès de la minva en el seu valor com a referència de la fe catòlica. Aquesta minva és una mostra de la crisi que comporta la manca de confiança i credibilitat en els referents transcendents de l'ésser humà. I això no ho suplirà la intel·ligència artificial. El ChatGPTplus diuen que és mostra de l’evolució de l’ésser humà com a espècie. Però també evolucionem en la forma com raonem, com qüestionem, com creiem… I donar raó d'allò en què creiem només pot sortir de l’amor natural. Vaja! Deixeu que faci un pregunta en veu alta, per reflexionar-hi: Se’ns presentarà un dia com a gran descobriment un amor artificial? Seria el complement idoni per a la intel·ligència artificial!

I avui, precisament, celebrem el Corpus, el dia de l’Amor. Natural, real, definitiu i diví. És l’Amor que neix de Déu, que se’ns dona a través de Déu i que retorna a Déu per l’eternitat. A mi, fins aquest moment, no em convenç la intel·ligència artificial. I és que Déu no podrà ser mai artificial, perquè el seu Amor no té altre lloc on viure que en la naturalesa de la Creació, en nosaltres. Potser algú, algun dia, s’inventarà un Déu artificial, que solucionarà per algoritmes tots els dubtes de la fe, que formularà per recull de dades totes les litúrgies necessàries, que recopilarà pecats que, per anàlisi digital, rectificarà lleis. Potser.

Però la grandesa mistèrica del que celebrem per Corpus (és a dir, que Jesús, Déu, és present de forma real en el pa i el vi de l’Eucaristia) no es viurà mai al marge del cor de les persones creients. Sempre ens farà viure lliurement i de veritat la necessitat interior de recordar Jesús i fer d'aquest memorial el començament, la base, l'origen de la nostra transformació i de tota la nostra experiència religiosa.

Perquè la intel·ligència natural està a estimar.

Experiència que unifica

Santíssima Trinitat (A)

(Ex 34,4b-6.8-9; Dn 3,52-56; 2Co 13,11-13; Jn 3,16-18)

Totes les religions parlen de Déu, però a la vegada, totes les religions coincideixen en el fet que el llenguatge humà és limitat i acaba fracassant a l’hora de presentar la veritat sobre Déu. Resulta certament inevitable fracassar en l’intent de donar una explicació sobre Déu que tothom entengui, que sigui universal i definitiva. I és que, repeteixo, volem dir la veritat sobre Déu amb un llenguatge que és limitat. Davant aquesta situació, em pregunto: Si és impossible, per què no ho plantegem d’una altra manera i deixem de parlar-ne? No us poseu les mans al cap! No vull arraconar Déu! Però, i si decidim passar de «parlar» o de «pensar» la veritat sobre Déu a «experimentar» la veritat sobre Déu? Avui celebrem la Santíssima Trinitat i la reflexió que us proposo és una mica més profunda de l’habitual.

Tota la nostra vida és, en general, una recerca constant de la veritat. A cada instant cerquem la veritat de la vida, del que ens rodeja i, encara, volem que la vida col·lectiva respongui a la veritat. I com cerquem la veritat? Doncs o bé intentant dominar-la, o bé obviant-la i mirant cap a un altre cantó o, finalment, intentant relacionar-nos amb ella. Vet aquí!

En la recerca de la veritat sobre Déu no podem actuar com en la recerca de la veritat sobre una ciència. Tampoc podem fer la recerca des de la prepotència de creure que la veritat de Déu serà com nosaltres la volem (penseu en la primera lectura i el vedell d’or que volia suplantar Déu). I encara menys, penso, podem fer veure que no hi ha cap veritat…

La recerca de la veritat sobre Déu l’hem d’afrontar des de la relació amb Déu, des de l'«experimentar» Déu amb la nostra capacitat individual, amb el nostre cor. Aquesta és la manera com podem descobrir, a poc a poc, la Veritat de Déu (i ara ho he escrit en Majúscula). L’experiència de Déu unifica el llenguatge, els sentiments, les emocions i els pensaments, perquè l’experiència de Déu és el tot que unifica i supera les parts.

I aquí entra el misteri de la Trinitat. Tota l’existència de Jesús va consistir en la seva experiència de l’amor de Déu i en el seu testimoniar aquesta experiència perquè tothom la conegués i l’experimentés com ell. Perquè, en Jesús, Déu es va encarnar i va anar alliberant-nos dels obstacles per entendre la Veritat. I aquesta Veritat s’estableix des de la base del manament nou i definitiu, el d’estimar. Jesús ens presenta Déu com una comunitat d’amor. Vet aquí el passatge de l’Evangeli de Joan: «Qui m'estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell». I així us presento la Trinitat, una experiència que unifica i que mai substitueix, ni suplanta, ni s’imposa. Seria un absurd que Déu es fes estimar per la força!

Per explicar Déu, haurem de fer com Jesús, que no va escriure res, ni va fer cap conferència sobre l'essència de Déu, ni va estudiar teologia. Només va transmetre la seva experiència de Déu com a Pare que estima enviant-nos l’Esperit dins nostre i dins la Creació sencera.

Acabo. Tenint en compte la força trinitària de Déu em pregunto: Soc conscient del valor de les paraules amb què ho iniciem tot? En el nom del Pare, i del Fill i de l’Espert Sant!