Quina és la contrasenya?

L'Ascensió del Senyor (A)

(Ac 1,1-11; Sl 46,2-3.6-9; Ef 1,17-23; Mt 28,16-20)

Us heu adonat d’una cosa? Avui, que l’Església celebra la solemnitat de l’Ascensió, l’evangeli que hem escoltat no en parla, de l’Ascensió. Almenys a mi no m’ho ha semblat, tot i que ho he trobat estrany. Per això us proposo que hi pensem una mica entre tots. 

I si resulta que el text sí que ens ha parlat de l’Ascensió de Jesús al cel, però el que passa és que no ho hem acabat d’entendre? Recordeu? Diumenge passat ens vam preparar per al comiat i ens vam preguntar com devia haver estat el comiat de Jesús, aquell «anar al Pare per tornar». Aquest diumenge ja toca acomiadar-se. Però, a la llum de l’evangeli llegit, encara ens balla pel cap la mateixa pregunta: Ho entenc tot això? I penso que val la pena seguir el camí de la reflexió: ¿Pot ser que el text, com tants d’altres que recullen les paraules del Senyor, només doni pistes amagades i hàgim de ser nosaltres qui descobrim l’accés a la «Veritat que ens fa lliures»? (cf. Jn 89,32). Necessitem una contrasenya per entendre-ho tot plegat? Quina és la contrasenya?

Us la dic directament. Són les 12 últimes paraules de l’evangeli d’avui. Preneu nota: «Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món» (Mt 28,20b), que són, també, les últimes paraules de l’evangeli de Mateu. Però és que, a més de ser la contrasenya per entendre l’Ascensió, aquestes paraules són una perla preciosa per a la nostra fe. El convenciment profund que Jesús està al costat nostre cada dia fins a la fi del món, ha animat durant dos mil·lennis les nostres comunitats cristianes. I ho ha fet a partir de la idea creient que no estem sols, perduts en el món, aïllats en la història, abandonats cadascú a les seves pròpies forces i possibilitats o a mercè dels nostres pecats. Sí, Jesús, el Senyor, el Crist, està amb nosaltres. I ho està sempre, fins i tot en els moments en el que ens envaeix el pecat del desànim. Hem oblidat que Ell està amb nosaltres, que no estem sols? Hem oblidat la contrasenya per pujar al cel? Us la recordo: «Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món». Mireu, la contrasenya no seria bona si Jesús no fos el Fill de Déu, si Jesús no hagués fet ja el camí. I encara més: és que la contrasenya l’ha creada Jesús. 

Una darrera idea: Si fem una lectura ingènua dels relats de l’Ascensió, si ens quedem bocabadats mirant cap al cel, ens costaria poc sentir-nos persones soles al món, abandonades per Jesús. I aleshores la contrasenya seria errònia. No! No estem abandonats, molt al contrari, gràcies a l’Ascensió i a la contrasenya creiem en la presència real del Senyor amb nosaltres. Aquí hauríem de parlar del que anomenen «teologia de la presència de Crist en l’Església» i repassar la preocupació del Concili Vaticà II perquè la defensa de la presència de Jesús en l’Eucaristia no portés, de forma inconscient, a oblidar la presència viva i real del Senyor en el cor de tota la comunitat cristiana. Per la gent de l’Ascensió, la presència de Jesús entre ells, tot i haver mort, era real i animava, acompanyava i omplia la comunitat del seu Esperit. «On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom» Jesús es feia present enmig (cf. Mt 18,20). I més encara, i ara acabo, quan ens trobem amb una persona que ens necessita, enmig una marginació, davant una situació d’abús o de violència, davant una situació de pobresa, Ell és en la persona necessitada. Per això, no hi ha cap lloc millor per trobar-nos amb Jesús viu i real que quan atenem les necessitats: «allò que fèieu a un d’aquests germans meus, m’ho fèieu a mi» (cf. Mt 25,40b). 

Ja ho veieu, si en dona d’accés a coses la contrasenya que avui hem descobert: Jesús és present i viu a l’Eucaristia, en la Comunitat i en les persones necessitades. Jesús ha pujat al Cel, però no ha marxat.