Hem d'acomiadar-nos

Diumenge VI de Pasqua (A)

(Ac 8,5-8,14-17; Sl 65,1-7.16,20; 1Pe 3,15-18; Jn 14,15-21)

Estimades i estimats. Us prepararé per al que ha de venir els dies vinents, els pròxims diumenges. Hi haurà canvis en les nostres relacions i en la part de les nostres vides que han coincidit en el temps d’aquest món. Hi haurà canvis perquè me’n vaig. Per això, perquè sabem que tots els comiats són difícils, cal que ens preparem. M’he de preparar jo, i també vosaltres, amigues i amics, gent que m’heu seguit durant tant de temps. Una cosa és certa, l’experiència de la nostra coneixença ha estat ben rica i diversa. Siguin amics, coneguts o saludats, en el moment del comiat es barregen una mica els sentiments perquè a tothom he estimat. Amb cadascú de vosaltres hi ha hagut una relació diferent, cert, com passa sempre amb les relacions humanes personals. Hi ha amb qui només he compartit paraules o escrits. Hi ha qui m’ha acompanyat temporalment, hi ha també persones amb les quals he tingut un encontre molt intens però fugisser. A la fi, també hi ha amb qui hem gaudit de lligams profunds d’estimació creixent. I encara, hi ha hagut gent amb qui no m’he entès des del primer moment i d’altra amb la qual ens hem anat allunyant; fins i tot alguns heu acabat declarant-vos contraris, enemics o fins i tot insultant-me o calumniant-me. No passa res, que perquè la vida sigui plena hi ha d’haver de tot.

És, en definitiva, com el grup que hem anat formant al llarg del temps. Vam començar una poca gent, us hi vau anar afegint, en vau anar sortint, sempre segons el vostre criteri, com ha de ser també. Si algú s’adhereix a un grup, a una idea, a una forma de ser, s’hi adhereix perquè vol, no perquè l’obliguin ni, molt menys, perquè la pertinença a aquell grup sigui garantia de res. Hem estat junts perquè hem volgut. Ja ho sabeu prou. Perquè també, junts, hem sofert el dolor de l’atac de qui volia una altra cosa, de qui ens volia utilitzar, de qui no entenia la nostra amistat.

Per la meva part, us puc garantir que hi he posat el millor de mi i el millor de l’educació que he rebut. Hi he posat tot el que el meu cor em deia, tot el que algú feia sortir de dins meu. I us ho he regalat. I per part vostra, hi heu posat el mateix i, a més, hi he posat la confiança, la més gran de les mostres d’estimació. Us dec l'agraïment més gran perquè heu escoltat la meva veu, l’heu guardada als vostres cors, n’heu tret el fruit que us abellia per les vostres vides. Em sembla preciós.

Ara me’n vaig, com he dit al començament. On vaig? Doncs allà on totes aquestes etapes, queden en un segon terme, si és que realment compten. Allà espero trobar-nos novament. Quina alegria quan ens retrobem!

I, per acabar, us he de demanar encara una cosa. No us preocupeu gens ni mica, perquè ara us explicaré com podrem fer per estar ben units per sempre en el record i l’experiència. Si voleu em podreu tenir ben present, tant, que estaré realment amb vosaltres… Com? Doncs d’aquesta manera: «D’aquí a poc el món ja no em veurà, però vosaltres sí que em veureu, perquè jo visc i vosaltres també viureu. Quan marxi sabreu que jo estic en el meu Déu i vosaltres, per la vostra amistat, esteu en mi i jo en vosaltres. Déu l’estimarà i jo també, i em reconeixerà clarament».

Ho heu entès tot això?