Descobrint la comunitat

Diumenge V de Pasqua (A)

(Ac 6,1-7; Sl 32,1-2.4-5.18-19; 1Pe 2,4-9; Jn 14,1-12)

Us heu posat a pensar mai en com devien viure la seva fe les dues primeres generacions de persones cristianes? Aquelles comunitats en les quals una bona part de persones havien conegut Jesús directament o, si més no, sí que l’havien conegut els seus pares o avis i ho explicaven? Cap d’elles es pensava, ni de bon tros, que el que feien en aquells moments suposava el naixement d’una religió, la cristiana, que dos mil anys després seria professada per 2.400 milions de persones. Tots els passatges que estem llegint dels Fets dels Apòstols, dels altres textos del Nou Testament i, fins i tot, en textos (apòcrifs o no) dels primers temps, ens presenten com eren les primeres comunitats i com es feien les coses.

Algunes de les comunitats i dels grups s’anomenaven entre ells «esglésies». En altres llocs s’anomenaven «camí», tot seguint les idees del mateix Jesús, camí, veritat i vida. No sabien ben bé ni com anomenar-se com a grup. Sigui com sigui, res més lluny del fet de tenir consciència de «religió», perquè el que els seduïa i cridava l’atenció, el que era la seva força d'atracció era la comunitat i l’ajuda mútua. Estaven descobrint com imitar Jesús.

Mireu. Voldria compartir amb vosaltres la descoberta d’una germana en la fe, una persona de nacionalitat xinesa, cristiana evangèlica que, bíblia en mà, em digué «jo també soc cristiana». Ella, natural de la Xina, a milers de quilòmetres de distància; tots dos a milers d’anys de la vida de Jesús i de les primeres comunitats. Que gran és tot això! Amb dos camins concrets, aliens. No hi té res a veure, l’origen, la raça o la confessió, si s’és progressista, conservador… La qüestió és una altra: Sabem organitzar la nostra fe al voltant de Jesús. I celebrar la fe amb la comunitat, la nostra, la que ens identifica, la que ens cohesiona… sempre al voltant de Jesús, sempre apostant per acollir, per incloure, per descobrir, per compartir. Compartir el memorial de Jesús. Amb les diferències que siguin, que n’hi ha, però compartir la memòria de Jesús.

En aquest diumenge també se’ns parla de l’increment progressiu i imparable de la gent cristiana en aquell temps. En certa manera, aquesta sensació l’he experimentada en descobrir una germana cristiana de tan lluny. I les lectures exposen com superaren els entrebancs sobre qui podia ser cristià o no, les dificultats amb la religió d’origen de Jesús i la seva gent o la incorporació de persones paganes, soldats romans, sacerdots jueus i tota mena de gent de procedència diversa. I, encara, a mesura que s’anava escampant aquesta nova religió, nascuda com a escissió del judaisme, les comunitats havien de prendre decisions en funció d’aquesta progressió. Però ho feien en comunitat. I ara, a dos mil anys, hem de revisar aquesta «consciència de comunitat» per saber caminar endavant.

I acabo. Ja entendreu que havia de fer una darrera reflexió al voltant de la primera lectura, text que es considera com el naixement apostòlic del diaconat. Tenim clara quina és la missió dels diaques? Què aporten? És un ministeri, encara per descobrir realment, vinculat a la Paraula i a la Caritat, amb molta “base laical” i amb un rol ministerial molt proper a les comunitats de les quals han sorgit.