Riders de l'Esperit

Pentecosta 2023

(Ac 2,1-11; Sl 103,1.24.2930.31.34; 1Co 12,3b-7.12-13; Jn 14,15-16.23b-26)

Conec una persona que, en el moment actual de la seva vida, busca l’equilibri existencial, anhela la pau interior, construeix un sentit a la vida i s'autoexplica un motiu per fer cada cosa. Ho fa amb la intenció que tot quadri i sigui el menys dolorós possible. Aquest és un procés que passa en el seu «jo intern», diem. En altres paraules, és una persona que està en mode «recerca».

Perquè la recerca sigui vàlida, al mateix temps que fa tot això, la nostra protagonista manté totes les «antenes» desplegades per no deixar passar cap indici, ni el més mínim, de les possibles aportacions que l’ajudin en aquest procés. I una de les seves antenes ha captat un senyal interessant o, si més no, un senyal que val la pena investigar. I s’ha posat a investigar. Què us sembla? A mi, personalment, em sembla que persones com aquesta, avui en dia, n’hi ha moltes, i en coneixem tots. Evidentment que no coneixem tots a la mateixa persona, però sí que coneixem el mateix anhel. Vet aquí! Un anhel de sentit a la vida. I nosaltres, com a persones cristianes, creients, tenim la finezza de descobrir per aquests varals, en aquestes circumstàncies i enmig d’aquestes persones, la presència de l’Esperit.

Ep! No acabo d’explicar res de nou: Aquestes persones formen part d’un grup molt nombrós que hi ha a la nostra societat: és el grup de la gent, especialment la gent jove, que s’està ubicant a la vida. I avui, Pentecosta, el dia de l’Esperit, voldria que reflexionéssim sobre nois, noies, joves, joves grans i algun adult prematur que es troba en aquest moment, i penséssim en la importància que pot tenir, en aquest àmbit del «més enllà de mi», fer aquest procés guiat per l’Esperit.

I nosaltres, com a cristianes i cristians, sabem que després de la reflexió ve la Missió. Un cop descobrim aquesta realitat en una persona, no podem fer res més que posar-nos al seu servei per fer una feina, senzilla, poc cridanera i que passa desapercebuda: Hem de procurar que els seus anhels i l’Esperit Sant es trobin en la vida real. Hem de passar de ser «portadors» de l’Esperit de Déu, a ser «riders» de l’Esperit Sant. I aquesta feina, la sabem fer. Forma part del nostre ADN creient, del genoma de la Fe.

Però és difícil! En un món extern, de pantalles i de superfície, com ho és el nostre, intentar explicar l’Esperit és la principal tasca que tenim en l’àmbit de la transmissió. I no és fàcil perquè l’espiritualitat és l’antítesi de la superfície (on tot és líquid i fugisser), de les pantalles (un vídeo al YouTube no supera mai la contemplació de la Creació ni la veu germana de l’Esperit) i de l’externalitat (aquest procés només funciona en el cor). L’Esperit és la profunditat i l’experiència interna.

Acabo. Vivim la lluïssor externa on ens han ensenyat que es guanyen els punts, la felicitat i la fama. Per fer-ho, ens allunyem de les capes internes. I avui, que celebrem la festa de l’Esperit Sant, hem de fer reflexió personal sobre el punt en el qual cadascú de nosaltres es troba en aquest camí que porta de dins a fora i de fora a dins. I pensar, com a creients, a quines persones del nostre costat podem ajudar a transitar per aquest camí. Perquè aquest camí marca tota la vida. Per això hem de ser «riders» de l’Esperit per a qui necessita trobar espais per a passar de la capa exterior, de les llums, les lluentors i les superfícies a les capes interiors i mirar cap a dins.

Quina és la contrasenya?

L'Ascensió del Senyor (A)

(Ac 1,1-11; Sl 46,2-3.6-9; Ef 1,17-23; Mt 28,16-20)

Us heu adonat d’una cosa? Avui, que l’Església celebra la solemnitat de l’Ascensió, l’evangeli que hem escoltat no en parla, de l’Ascensió. Almenys a mi no m’ho ha semblat, tot i que ho he trobat estrany. Per això us proposo que hi pensem una mica entre tots. 

I si resulta que el text sí que ens ha parlat de l’Ascensió de Jesús al cel, però el que passa és que no ho hem acabat d’entendre? Recordeu? Diumenge passat ens vam preparar per al comiat i ens vam preguntar com devia haver estat el comiat de Jesús, aquell «anar al Pare per tornar». Aquest diumenge ja toca acomiadar-se. Però, a la llum de l’evangeli llegit, encara ens balla pel cap la mateixa pregunta: Ho entenc tot això? I penso que val la pena seguir el camí de la reflexió: ¿Pot ser que el text, com tants d’altres que recullen les paraules del Senyor, només doni pistes amagades i hàgim de ser nosaltres qui descobrim l’accés a la «Veritat que ens fa lliures»? (cf. Jn 89,32). Necessitem una contrasenya per entendre-ho tot plegat? Quina és la contrasenya?

Us la dic directament. Són les 12 últimes paraules de l’evangeli d’avui. Preneu nota: «Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món» (Mt 28,20b), que són, també, les últimes paraules de l’evangeli de Mateu. Però és que, a més de ser la contrasenya per entendre l’Ascensió, aquestes paraules són una perla preciosa per a la nostra fe. El convenciment profund que Jesús està al costat nostre cada dia fins a la fi del món, ha animat durant dos mil·lennis les nostres comunitats cristianes. I ho ha fet a partir de la idea creient que no estem sols, perduts en el món, aïllats en la història, abandonats cadascú a les seves pròpies forces i possibilitats o a mercè dels nostres pecats. Sí, Jesús, el Senyor, el Crist, està amb nosaltres. I ho està sempre, fins i tot en els moments en el que ens envaeix el pecat del desànim. Hem oblidat que Ell està amb nosaltres, que no estem sols? Hem oblidat la contrasenya per pujar al cel? Us la recordo: «Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món». Mireu, la contrasenya no seria bona si Jesús no fos el Fill de Déu, si Jesús no hagués fet ja el camí. I encara més: és que la contrasenya l’ha creada Jesús. 

Una darrera idea: Si fem una lectura ingènua dels relats de l’Ascensió, si ens quedem bocabadats mirant cap al cel, ens costaria poc sentir-nos persones soles al món, abandonades per Jesús. I aleshores la contrasenya seria errònia. No! No estem abandonats, molt al contrari, gràcies a l’Ascensió i a la contrasenya creiem en la presència real del Senyor amb nosaltres. Aquí hauríem de parlar del que anomenen «teologia de la presència de Crist en l’Església» i repassar la preocupació del Concili Vaticà II perquè la defensa de la presència de Jesús en l’Eucaristia no portés, de forma inconscient, a oblidar la presència viva i real del Senyor en el cor de tota la comunitat cristiana. Per la gent de l’Ascensió, la presència de Jesús entre ells, tot i haver mort, era real i animava, acompanyava i omplia la comunitat del seu Esperit. «On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom» Jesús es feia present enmig (cf. Mt 18,20). I més encara, i ara acabo, quan ens trobem amb una persona que ens necessita, enmig una marginació, davant una situació d’abús o de violència, davant una situació de pobresa, Ell és en la persona necessitada. Per això, no hi ha cap lloc millor per trobar-nos amb Jesús viu i real que quan atenem les necessitats: «allò que fèieu a un d’aquests germans meus, m’ho fèieu a mi» (cf. Mt 25,40b). 

Ja ho veieu, si en dona d’accés a coses la contrasenya que avui hem descobert: Jesús és present i viu a l’Eucaristia, en la Comunitat i en les persones necessitades. Jesús ha pujat al Cel, però no ha marxat.

Hem d'acomiadar-nos

Diumenge VI de Pasqua (A)

(Ac 8,5-8,14-17; Sl 65,1-7.16,20; 1Pe 3,15-18; Jn 14,15-21)

Estimades i estimats. Us prepararé per al que ha de venir els dies vinents, els pròxims diumenges. Hi haurà canvis en les nostres relacions i en la part de les nostres vides que han coincidit en el temps d’aquest món. Hi haurà canvis perquè me’n vaig. Per això, perquè sabem que tots els comiats són difícils, cal que ens preparem. M’he de preparar jo, i també vosaltres, amigues i amics, gent que m’heu seguit durant tant de temps. Una cosa és certa, l’experiència de la nostra coneixença ha estat ben rica i diversa. Siguin amics, coneguts o saludats, en el moment del comiat es barregen una mica els sentiments perquè a tothom he estimat. Amb cadascú de vosaltres hi ha hagut una relació diferent, cert, com passa sempre amb les relacions humanes personals. Hi ha amb qui només he compartit paraules o escrits. Hi ha qui m’ha acompanyat temporalment, hi ha també persones amb les quals he tingut un encontre molt intens però fugisser. A la fi, també hi ha amb qui hem gaudit de lligams profunds d’estimació creixent. I encara, hi ha hagut gent amb qui no m’he entès des del primer moment i d’altra amb la qual ens hem anat allunyant; fins i tot alguns heu acabat declarant-vos contraris, enemics o fins i tot insultant-me o calumniant-me. No passa res, que perquè la vida sigui plena hi ha d’haver de tot.

És, en definitiva, com el grup que hem anat formant al llarg del temps. Vam començar una poca gent, us hi vau anar afegint, en vau anar sortint, sempre segons el vostre criteri, com ha de ser també. Si algú s’adhereix a un grup, a una idea, a una forma de ser, s’hi adhereix perquè vol, no perquè l’obliguin ni, molt menys, perquè la pertinença a aquell grup sigui garantia de res. Hem estat junts perquè hem volgut. Ja ho sabeu prou. Perquè també, junts, hem sofert el dolor de l’atac de qui volia una altra cosa, de qui ens volia utilitzar, de qui no entenia la nostra amistat.

Per la meva part, us puc garantir que hi he posat el millor de mi i el millor de l’educació que he rebut. Hi he posat tot el que el meu cor em deia, tot el que algú feia sortir de dins meu. I us ho he regalat. I per part vostra, hi heu posat el mateix i, a més, hi he posat la confiança, la més gran de les mostres d’estimació. Us dec l'agraïment més gran perquè heu escoltat la meva veu, l’heu guardada als vostres cors, n’heu tret el fruit que us abellia per les vostres vides. Em sembla preciós.

Ara me’n vaig, com he dit al començament. On vaig? Doncs allà on totes aquestes etapes, queden en un segon terme, si és que realment compten. Allà espero trobar-nos novament. Quina alegria quan ens retrobem!

I, per acabar, us he de demanar encara una cosa. No us preocupeu gens ni mica, perquè ara us explicaré com podrem fer per estar ben units per sempre en el record i l’experiència. Si voleu em podreu tenir ben present, tant, que estaré realment amb vosaltres… Com? Doncs d’aquesta manera: «D’aquí a poc el món ja no em veurà, però vosaltres sí que em veureu, perquè jo visc i vosaltres també viureu. Quan marxi sabreu que jo estic en el meu Déu i vosaltres, per la vostra amistat, esteu en mi i jo en vosaltres. Déu l’estimarà i jo també, i em reconeixerà clarament».

Ho heu entès tot això?

Descobrint la comunitat

Diumenge V de Pasqua (A)

(Ac 6,1-7; Sl 32,1-2.4-5.18-19; 1Pe 2,4-9; Jn 14,1-12)

Us heu posat a pensar mai en com devien viure la seva fe les dues primeres generacions de persones cristianes? Aquelles comunitats en les quals una bona part de persones havien conegut Jesús directament o, si més no, sí que l’havien conegut els seus pares o avis i ho explicaven? Cap d’elles es pensava, ni de bon tros, que el que feien en aquells moments suposava el naixement d’una religió, la cristiana, que dos mil anys després seria professada per 2.400 milions de persones. Tots els passatges que estem llegint dels Fets dels Apòstols, dels altres textos del Nou Testament i, fins i tot, en textos (apòcrifs o no) dels primers temps, ens presenten com eren les primeres comunitats i com es feien les coses.

Algunes de les comunitats i dels grups s’anomenaven entre ells «esglésies». En altres llocs s’anomenaven «camí», tot seguint les idees del mateix Jesús, camí, veritat i vida. No sabien ben bé ni com anomenar-se com a grup. Sigui com sigui, res més lluny del fet de tenir consciència de «religió», perquè el que els seduïa i cridava l’atenció, el que era la seva força d'atracció era la comunitat i l’ajuda mútua. Estaven descobrint com imitar Jesús.

Mireu. Voldria compartir amb vosaltres la descoberta d’una germana en la fe, una persona de nacionalitat xinesa, cristiana evangèlica que, bíblia en mà, em digué «jo també soc cristiana». Ella, natural de la Xina, a milers de quilòmetres de distància; tots dos a milers d’anys de la vida de Jesús i de les primeres comunitats. Que gran és tot això! Amb dos camins concrets, aliens. No hi té res a veure, l’origen, la raça o la confessió, si s’és progressista, conservador… La qüestió és una altra: Sabem organitzar la nostra fe al voltant de Jesús. I celebrar la fe amb la comunitat, la nostra, la que ens identifica, la que ens cohesiona… sempre al voltant de Jesús, sempre apostant per acollir, per incloure, per descobrir, per compartir. Compartir el memorial de Jesús. Amb les diferències que siguin, que n’hi ha, però compartir la memòria de Jesús.

En aquest diumenge també se’ns parla de l’increment progressiu i imparable de la gent cristiana en aquell temps. En certa manera, aquesta sensació l’he experimentada en descobrir una germana cristiana de tan lluny. I les lectures exposen com superaren els entrebancs sobre qui podia ser cristià o no, les dificultats amb la religió d’origen de Jesús i la seva gent o la incorporació de persones paganes, soldats romans, sacerdots jueus i tota mena de gent de procedència diversa. I, encara, a mesura que s’anava escampant aquesta nova religió, nascuda com a escissió del judaisme, les comunitats havien de prendre decisions en funció d’aquesta progressió. Però ho feien en comunitat. I ara, a dos mil anys, hem de revisar aquesta «consciència de comunitat» per saber caminar endavant.

I acabo. Ja entendreu que havia de fer una darrera reflexió al voltant de la primera lectura, text que es considera com el naixement apostòlic del diaconat. Tenim clara quina és la missió dels diaques? Què aporten? És un ministeri, encara per descobrir realment, vinculat a la Paraula i a la Caritat, amb molta “base laical” i amb un rol ministerial molt proper a les comunitats de les quals han sorgit.