Més llum que mai?

Diumenge I d'Advent (A)

(Is 2,1-5, 14-16; Sl 121, 1-2.4-9; Rm 13,11-14a; Mt 24, 37-44)

Més llum que mai als carrers però més buidor que mai als cors. Aquesta és la sensació que tinc després de llegir, a tots els mitjans, titulars que parlen de les "fabuloses" enceses de llums que abans-d'ahir es van dur a terme per tot arreu. L’omnipresent i omnipotent Black friday s’ho ha menjat tot: el divendres negre, quina contradicció, ha estat entronitzat per la llum! I tothom, ple del goig de tenir les butxaques plenes, tot i que no sé ben bé de què, s’ha llençat a comprar els regals de Nadal, o ves a saber quina andròmina! Hem arribat al punt en el qual sembla que la llum dels carrers s'encén per tapar les misèries de la societat. O dit d’una altra manera: tanta llum, festa i xerinola no fan res més que anestesiar-nos de les restriccions d’aigua, de la crisi energètica, dels preus malèvolament inflats d’alguns supermercats, de l’energia a preu indecents per glòria d’unes poques persones... ah! I de les amenaces cada cop menys dissimulades que ens diuen, constantment, que si no retallem, anirem malament. Però clar, la societat de consum sempre prefereix retallar més d’allò que és útil i necessari per a la majoria, que no pas retallar del que és inútil, consumista i innecessari, però que omple les butxaques del poder i de la riquesa i satisfà els capricis d’una minoria i. Visca el Black friday!

Però la campanya és aquesta: gasteu! Hem d’estalviar energia que tenim un hivern difícil: Baixeu el termòstat! No recordem la crisi del 2007-2008? Com la vam arreglar? Doncs incrementant el llindar de la pobresa, amb els pobres més pobres i els rics més rics... i diuen els entesos que tampoc va anar tan malament que es va superar la crisi... però es va cronificar la pobresa; però l’economia i les xifres que surten als telenotícies no les fan els pobres.

Avui comencem l’Advent, ens dirigim cap a Nadal, quan la gent es torna més bona persona. Encara ens ho creiem? Qui porta la bondat en el cor, qui viu la Missió de Jesús, qui se sent filla o fill de Déu, qui escolta la crida a treballar per una Creació millor, ho fa tot l’any. Li sortirà més o menys bé, però ho durà a terme tot l’any perquè ho du en el cor. La resta, són falsedats organitzades i odis disfressats de felicitacions. No caiguem al parany ni gastem ingenuïtat: No ens pensem que s’il·lumina tot per celebrar la llum de Déu que ve al món, que s’ha fet humà com nosaltres. Però si Nadal és cada cop menys humà, tot i que la festa és la celebració de la humanització de Déu! I què fer? Sucumbir? No. Serem quatre gats, potser, però siguem coherents. Jo no he comprat res pel Black friday. És que, ara, no necessito res.

I acabo. Sentirem: «Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes». I ens preguntarem: Hi ha glòria a dalt del cel i pau a la terra? Ho respondré pensant en el text de la primera lectura d’avui, la d’Isaïes: «Cap nació no empunyarà l’espasa contra una altra, ni s’entrenaran mai més a fer la guerra». Quina tristor quan comprovem la realitat. Les nacions, i les persones, s'entrenen per a les guerres, les col·lectives i les individuals.

A aquestes realitats, les persones creients ens hi hem d’apropar també, però amb la confiança i l’esperança pròpies d’aquest temps d’Advent. Les brases de la celebració del naixement de Jesús escalfen els nostres cors i amb aquest escalf hem de plantar cara a tots els nostres divendres foscos, o als dilluns foscos, els dies foscos de veritat. I ajudar als germans i germanes en els seus dimecres foscos. Com a creients en el Déu de Jesús, i per sobre de tanta llum encegadora, podem dir una paraula humana i plena d’humanitat per recordar que, si no ho pot celebrar tothom junt, no és el Nadal de Déu. Un bon Advent!

No és un regne

Diumenge XXXIV (C) Crist Rei

(2Sa 5,1-3; Sl 121, 1-2.4-5; Col 1,12-20; Lc 23,35-43)

Això s’acaba, salva’t! Com que ja no hi ha un demà, deixa de pensar en els altres i procura’t el màxim de benestar, assegura’t la bona vida. Crist no regna al món, quina bajanada! El que regna al món i al cor dels anomenats humans, està duent les coses a una situació tan extrema que posa en risc la mateixa civilització. Ull! No dic que posi en risc l’existència del planeta, posa en risc la civilització, el planeta resistirà i s’adaptarà com ha fet durant milers de milions d’anys. 

Crist no regna al món, regnen els diners, la gasiveria, les ciències deshumanitzadores, l’explotació de recursos i persones. En definitiva, els valors i actituds que ens fan humans pràcticament han desaparegut de l’horitzó desitjable de com ha de ser la societat. I no parlo a escala global, referint-me a la societat. Parlo de persones, d’éssers humans concrets que treballen al nostre costat, que formen part del nostre mini univers vital on convivim amb la insolidaritat, l’ànsia de control i poder, les males persones o l’egoisme. I podeu dir: Això no és veritat, no sempre és així. És cert, potser, però el que mana al món, el que regna al món és aquesta situació, i el que regna al món ens està duent al límit perquè, com deia, està en joc la civilització. Ja no cal mirar al futur. Hi ha gent que mor de gana o per falta de medicaments i nosaltres, amb tota la poca vergonya del món, llancem el 27% dels aliments i assistim impassibles a l’explotació i la humiliació. Al nostre costat permetem que persones aparentment normals facin servir la maldat per reivindicar-se, adquirir poder i dominar. A les nostres escales de veïns, a la feina i també a les famílies hi regnen actituds prepotents, calumniadores, agressives i maltractadores. A vegades disfressades de corderes, però porten l’antiregne dins.

En el dia de Crist Rei, hem de dir ben alt que necessitem que regnin uns altres valors, i sobretot altres actituds personals. Perquè, amigues i amics, ho hem de saber, la maldat no està dins un banc, ni en un govern, ni en un departament o delegació empresarial. El mal està en les persones. Únicament. No hi ha un sistema malvat, hi ha una persona malvada que instaura un sistema malvat. No hi ha una meteorologia malvada, hi ha unes persones que exploten la natura i provoquen un canvi climàtic... i així podríem continuar.

Necessitem reconciliar-nos amb la vida. Aleshores potser podrem comprendre que el Regne és de Déu, és aquell que demanem al Pare Nostre. I Jesús fou fidel complidor de la voluntat de Déu, desitjant que s’instauri el Regne de Déu. Ell no n’és de rei, en aquest sentit. Però la instauració del Regne de Déu no serà màgia, ni un atzar de la natura, ni succeirà per la força de l’Esperit Sant, no. No passarà així. Passarà quan hi hagi persones que ho facin, moltes persones que treballin pel Regne de Déu. Així ho va fer Jesús, identificant-se tant amb el Regne de Déu, que es pensaven que el rei era ell. I què li va passar a Jesús? Doncs el que passa ara, les situacions de bondat són bressol de burla i menyspreu o, en el millor dels casos, d’aprofitament mesquí. També com Jesús, mofa de qui el volia fer rei i mofa de qui no acceptava cap rei. Vet aquí la reialesa. I és que en la societat d'avui, no crec que hi hagi massa persones catòliques que s’apuntin a dir que la solució als problemes del món és Crist Rei. El que sí que hem d’estar disposats és a defensar el valor suprem del Regne de Déu, el que va tastar Jesús: despullat de tot, se centrà en l’ésser humà, especialment el més necessitat. Hem d’aprendre a venerar Jesús, no a la creu, sinó en la persona víctima innocent de la maldat de les altres persones.

Un any menys

Diumenge XXXIII (C)

(Ml 3,19-20a; Sl 97,5-7.9; 2Te 3,7-12; Lc 21,5-19)

Ja fa un parell de setmanes que anem escoltant, a cada lectura i a cada homilia, parlar de la fi dels temps, del més enllà, de futur, de la mort, de la nova vinguda de Crist o de resurrecció. Avui parlem del judici final. I ho fem cada any abans de la solemnitat de Crist Rei, el dia en què repassem el significat de tot plegat, el resum de què significa el Regne de Déu. Resum: Els darrers missatges abans de l’Advent són d’acabament, de preparació pel moment final i d’esperança.

Per això, mireu, avui us proposo una cosa: Busqueu a les agendes, a la memòria, al whatsapp, als documents... o pregunteu a les persones que teniu a prop, sobretot a la família, a les vostres parelles o amics de camí i de vida què fèieu l’any passat tal dia com avui. I amb tota la informació, descriviu on éreu, com us trobàveu, quines eren les vostres angoixes, les vostres alegries, les vostres perspectives. Què us sembla? Què en penseu?

Us ho dic? Una cosa tenim certa: hem gastat un any més de la nostra vida. Què? No us ho heu plantejat així, no? Perquè en les nostres reflexions aquesta variable rarament hi apareix. Sabeu què penso? Doncs que és saludable actuar sabent que aquesta vida s’acaba, plantejar-nos seriosament que hem gastat un any de vida... però també pensar que hem guanyat un any d’eternitat, que ens hem apropat un any a l’eternitat. Al cap i a la fi és el que plantegen de fons tots els textos que hem escoltat. Un any menys, un any més. Mireu-vos-ho com vulgueu. Podem veure el got mig ple o mig buit.

I quina actitud podem adoptar? Ens l’ha plantejada l’Evangeli: No perdeu la paciència! Vet aquí! La valoració d’aquest any perdut o guanyat es mesura amb la paciència. Lluc planteja la resposta de Jesús a les tribulacions de la vida, especialment les persecucions, destacant especialment la necessitat d’afrontar les crisis amb la paciència. Sí, paciència; aquella actitud que quasi ha desaparegut dels nostres dies. Ep! Però parlo d’una paciència activa, no resignada! I una paciència activa vol dir fermesa davant la dificultat, perseverança i enteresa. Una actitud serena pròpia de qui creu en un Déu pacient que encoratja i condueix la història de les nostres vides, fins i tot de forma incomprensible. Si és així, es contempla la vida amb respecte i, fins i tot, es veu el pas dels anys amb simpatia sense voler, a cada moment, anticipar el judici de Déu, convertint-se en el «ull que tot ho veu».

Les angoixes, les persones o les circumstàncies que ens han estat aclaparant durant un any, han ocupat els dies? Doncs hauríem de fer cas a Jesús: «Deixeu-los estar; no hi aneu, amb ells». És cert. És vital per la nostra salut mental i emocional, per la nostra pau i per poder entendre el pas d’un any, mantenir-nos lluny de certes persones i ambients que anomenem tòxics, que ens consumeixen emocionalment i afecten l'esperança en el futur.

Amigues i amics, Déu mai no ens abandona, per molt difícil que sigui d’acceptar aquesta realitat en temps foscos. Se m’acut acabar amb una idea. Quan ens pregunten com va tot, acostumem a respondre amb un: «bé, gràcies a Déu!». Què me'n diríeu de contestar, en temps foscos: «malament, gràcies a Déu!»?

Mirant més enllà

Diumenge XXXII (C)

(2Ma 7,1-2.9-14; Sl 16,1.5-6.15; 2Te 2,16-3,5; Lc 20,27-38)

Ahir algú em va dir: «De què parlaràs demà a l’homilia?». «No ho sé encara», vaig respondre. I va continuar: «Miquel, que sigui fàcil d’entendre!». Vet aquí. I, ara, en posar-me a rellegir les lectures d’aquest avant-penúltim diumenge de l’any litúrgic, m’adono que toca el tema més difícil: «Déu no és Déu de morts, sinó de vius» (20,38a). I com Jesús explica aquestes paraules, és encara més difícil: «Perquè, gràcies a Ell tots viuen» (20,38b). Vet aquí! Ara resulta que m’he de posar a parlar de vida eterna, del més enllà, la mort, la resurrecció, la vida en Déu... I ho he de fer fàcil? Però si no ens en sortim mai! Ja ho veieu. Serà difícil de fer-ho fàcil.

Pensem-hi. Quan parlem de vida eterna, ens fem un fart d’imaginar com deu ser i ens fiem de les pel·lícules i dels relats, de les imaginacions desbordants d’autors de contes màgics... però sempre amb la idea que serà eterna, sí, però com aquesta. Mira que som persones patètiques, aferrant-nos desesperadament a una vida que s’acabarà i pensant en una vida eterna que serà com aquesta. Oh il·lusió! Si ni ho podem imaginar! Ni ho sabem, ni ho podem saber. I per acabar-ho de complicar, enmig d’aquest pas de vida terrena a vida eterna hi ha la realitat de la mort. Recordeu l’Apocalipsi: «han vençut [...], ja que no van estimar tant la vida que els fes por la mort» (cf. Ap 12,11).

Convindreu amb mi que pensar i parlar de la vida eterna és impossible. Ni fàcil ni difícil, impossible. Ho sento. L’ésser humà no sap explicar res que primer no li hagi entrat pels sentits i quan ho fa, se’n diu imaginació. I quan imaginem, imaginem coses sense sentit. Per això no tenim dades objectives per pensar en el més enllà. Certament que cada ésser humà, individualment, vol ser etern i per això la mort és entesa com el gran mal i l’antítesi de la vida. Un error. Perquè la mort és la cosa més natural del món, l’única certesa, una evidència que pertany a la vida (com deia Heidegger). Ara, podríem fer un recorregut sobre el tema a través de l’evolució de la reflexió sobre la vida eterna que va fer el poble d’Israel, podríem repassar la idea de resurrecció del Nou Testament, el de totes les filosofies i filòsofs, de totes les civilitzacions... però... Vet aquí! La base de la nostra reflexió sobre la vida eterna està en la Resurrecció de Jesús i en l’experiència que, d’aquesta resurrecció, en va tenir la gent que seguia Jesús.

Deixarem per un altre diumenge això de fer-ho fàcil. Ah! Una darrera cosa: El que de veritat ens ha d’importar és la vida d’avui. I això per a la gent cristiana vol dir descobrir que Déu ens salva i ens dona la vida eterna aquí i ara. A cada instant, experimenta que ja és l’eternitat. I em sap greu, però penso que els cristians hem manipulat el missatge de Jesús: ell va posar la plenitud en la donació sense límits pels germans, nosaltres ho hem presentat de tal manera que, ser bones persones, és condició per rebre el premi de la vida eterna. Lleig. Som capaços de donar-nos als altres en funció de si tinc garantit que això acabarà revertint en favor meu amb el premi de l’eternitat. No ens preocupem del que serà de nosaltres després de la mort. Us heu preocupat algun cop de com ereu abans de néixer? Des de la visió de Déu són iguals aquest instant en què intententeu comprendre aquesta homilia "fàcil" que l’instant abans de néixer i el de després de morir. Per què? Ja ens ho ha dit Jesús: «Perquè, gràcies a Ell tots viuen» (20,38b).