Ja fa un parell de setmanes que anem escoltant, a cada lectura i a cada homilia, parlar de la fi dels temps, del més enllà, de futur, de la mort, de la nova vinguda de Crist o de resurrecció. Avui parlem del judici final. I ho fem cada any abans de la solemnitat de Crist Rei, el dia en què repassem el significat de tot plegat, el resum de què significa el Regne de Déu. Resum: Els darrers missatges abans de l’Advent són d’acabament, de preparació pel moment final i d’esperança.
Per això, mireu, avui us proposo una cosa: Busqueu a les agendes, a la memòria, al whatsapp, als documents... o pregunteu a les persones que teniu a prop, sobretot a la família, a les vostres parelles o amics de camí i de vida què fèieu l’any passat tal dia com avui. I amb tota la informació, descriviu on éreu, com us trobàveu, quines eren les vostres angoixes, les vostres alegries, les vostres perspectives. Què us sembla? Què en penseu?
Us ho dic? Una cosa tenim certa: hem gastat un any més de la nostra vida. Què? No us ho heu plantejat així, no? Perquè en les nostres reflexions aquesta variable rarament hi apareix. Sabeu què penso? Doncs que és saludable actuar sabent que aquesta vida s’acaba, plantejar-nos seriosament que hem gastat un any de vida... però també pensar que hem guanyat un any d’eternitat, que ens hem apropat un any a l’eternitat. Al cap i a la fi és el que plantegen de fons tots els textos que hem escoltat. Un any menys, un any més. Mireu-vos-ho com vulgueu. Podem veure el got mig ple o mig buit.
I quina actitud podem adoptar? Ens l’ha plantejada l’Evangeli: No perdeu la paciència! Vet aquí! La valoració d’aquest any perdut o guanyat es mesura amb la paciència. Lluc planteja la resposta de Jesús a les tribulacions de la vida, especialment les persecucions, destacant especialment la necessitat d’afrontar les crisis amb la paciència. Sí, paciència; aquella actitud que quasi ha desaparegut dels nostres dies. Ep! Però parlo d’una paciència activa, no resignada! I una paciència activa vol dir fermesa davant la dificultat, perseverança i enteresa. Una actitud serena pròpia de qui creu en un Déu pacient que encoratja i condueix la història de les nostres vides, fins i tot de forma incomprensible. Si és així, es contempla la vida amb respecte i, fins i tot, es veu el pas dels anys amb simpatia sense voler, a cada moment, anticipar el judici de Déu, convertint-se en el «ull que tot ho veu».
Les angoixes, les persones o les circumstàncies que ens han estat aclaparant durant un any, han ocupat els dies? Doncs hauríem de fer cas a Jesús: «Deixeu-los estar; no hi aneu, amb ells». És cert. És vital per la nostra salut mental i emocional, per la nostra pau i per poder entendre el pas d’un any, mantenir-nos lluny de certes persones i ambients que anomenem tòxics, que ens consumeixen emocionalment i afecten l'esperança en el futur.
Amigues i amics, Déu mai no ens abandona, per molt difícil que sigui d’acceptar aquesta realitat en temps foscos. Se m’acut acabar amb una idea. Quan ens pregunten com va tot, acostumem a respondre amb un: «bé, gràcies a Déu!». Què me'n diríeu de contestar, en temps foscos: «malament, gràcies a Déu!»?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada