Matisos de la vida

Diumenge XXX (C)

(Sir 35,12-14.16-18; Sl 33,2-3.16,18-19,23; 2Tm 4,6-8.16-18; Lc 18,9-14)

Si la bona gent portés un vestit blanc i la mala gent el portés negre, tu, ¿de quin color el portaries? Aquesta pregunta acostuma a tenir una resposta majoritària: el meu vestit seria gris. I sembla, certament, que és una resposta assenyada perquè tothom té, a la seva vida, a la seva personalitat o al seu caràcter, uns matisos que suposen una barreja entre bondat i maldat. També és bastant lògic pensar que la majoria aniria amb un vestit gris claret, ja que la tendència natural és acostar-nos a la bondat. Però, tot i això, també hi hauria vestits molt propers al negre absolut i també al blanc radiant. Finalment, jo m’atreveixo a dir que també hi hauria vestits a ratlles, blanques i negres. Seria el de la gent que exerceix la maldat i la bondat indiferentment del que passa i que pensa només en el seu benestar. Per aconseguir aquest benestar vaig canviant de vestit.

Ara, tornem a fer-nos la pregunta: de quin color és el meu vestit? Però abans de respondre, us proposo tornar a llegir l’evangeli que hem sentit avui, i respondre des de les actituds de pregària que ens proposa el text de Lluc. Quan ho fem, ens trobarem amb una primera i important dificultat: el que em sembla veure en les altres persones, diu més de mi que d’elles, perquè de forma inconscient tendeixo a projectar cap a enfora el que hi ha en el meu interior. Per això, aquell fariseu veu en el publicà allò que ell mateix amaga dins seu. Perquè qui acusa els altres d’injustos, lladres o impurs, desconeix que dins seu també hi habita un petit lladre, injust i impur, encara que no s’arribi a manifestar mai. No ens n’adonem perquè ens identifiquem amb un fals «jo», que és un mecanisme de defensa i justificació de com soc. Ho diré d’una altra manera: Ens construïm un «jo» ideal amb el qual volem rebre reconeixement, destacar socialment i ser persones ben vistes. Però això té un preu molt alt, el preu de renunciar a part de la veritat i viure en l’aparença que, ja ho vam dir fa uns diumenges, és purament artificial i ens devora com a persones.

Quina manera de pregar tan curiosa: «Gràcies, Senyor, perquè no soc com aquell altre». I ho diu —i ho diem— des de l’aparença notòria del que no és, és a dir, instal·lant-nos en la mentida, perquè per molt que ho neguem, la meva vida no és la dels altres. No em compararé amb ningú perquè aleshores tindré un pensament i una mirada realista, no m’enganyaré, per poca cosa que em sembli que faig, per dèbil que em descobreixi o per lluny que estigui del que m’havia proposat. Pensem-hi.

Encara una darrera cosa. La Missió cristiana és la de portar la Justícia de Déu a tot arreu, prop o lluny. I ja vam dir la setmana passada que la Justícia de Déu no és imparcial, sinó que sempre es decanta en favor de qui és feble, explotat o menystingut. Déu no és imparcial, la seva Misericòrdia fa que sentenciï a favor dels pobres. Esdevinguem missioners de la Justícia de Déu cada dia.

Set de justícia

Diumenge XXIX (C)

(Ex 17,8-13; Sl 120,1-8; 2Tm 2,14-4,2; Lc 18,1-8)

L’evangeli d’avui ens presenta a reflexió un tema profund, difícil i molt actual: la «set de justícia» i, per extensió, una lectura cristiana del que és «justícia».

Quatre vegades hem sentit l’expressió «fer justícia» en aquest relat, que protagonitza una dona, i que és un exemple de la lluita individual en una societat corrupta que abusa de la gent més dèbil i que no té miraments en afavorir aquests abusos, amb l’esperança de beneficiar-se’n. M’estic referint a la societat del temps de Jesús. Jutges que ni temen Déu ni els importen les persones que viuen atropellades per gent poderosa, que no es preocupen per les persones declarades «impures» per una llei antiga, obsoleta i opressora. Sí, encara que no us ho sembli, segueixo parlant del temps de Jesús. I vet aquí que la pregunta final de Jesús és si Déu trobarà fe a la terra! Justícia i fe! Avui l’evangeli ens proposa reflexionar sobre un problema: Les situacions injustes desafien la fe i la forma d’actuar de les persones cristianes.

En la mesura que a la vida de cada dia hi ha més «set de justícia», podem concloure que la vida és menys justa i hi minva la fe. Perquè quan una persona viu, en pròpia carn o en el seu entorn, una situació injusta, la seva confiança minva, la seva fe trontolla. I no per la situació per ella mateixa —ja coneixem l’existència del mal—, sinó pel que ens afecta veure que la solució premia la injustícia. I per què es produeix això? Per la feblesa de qui imparteix justícia, per la indecència de qui té el poder, per la corrupció de qui s’aprofita de les entranyes de pecat i per la insensibilitat que s’exhibeix envers les persones i a la societat. I quina és la llei de tota aquesta gent, llops amb pell de xai com els anomenava Jesús? La base de la seva actuació és la duresa, l’abús i el despotisme que practiquen amb qui és dèbil i, alhora, la submissió davant qui és més poderós, més abusador i més dèspota que ells. Aquesta situació, en més o menys escala, es passeja per les nostres vides. Ho veiem, ho patim i posa a prova la fe, fa minvar l’esperança i fa trontollar l’amor. S’actua injustament, maliciosament i es creu que

I és aleshores quan tenim «set de justícia». Quan el mateix Jesús a les benaurances ens diu que «feliços els qui tenen set de ser justos», aquest tenir set de justícia es converteix en set de ser justos, és a dir, de practicar la justícia. Assistim a una mostra del fracàs social de la justícia i a la irrupció de la justícia de Déu. Però, insisteixo, hi ha «set de justícia». Hi ha set d’aquest tipus de justícia que va més enllà de la llei. Segons el Mestre, no es pot complir la llei eficaçment i al mateix temps oprimir les vulnerabilitats. I per això diu que primer cal buscar el Regne i no preocupar-se per la resta, que Déu ja en té cura.

És propi de la gent cristiana tenir set de justícia, perquè mai la justícia humana s’assemblarà a la justícia de Déu. Però aquesta llunyania no equival a desentendre’s de les injustícies humanes.

Quants cops has dit gràcies, avui?

Diumenge XXVIII (C)

(2Re 5, 14-17; Sl 97,1-4; 2Tm 2,8-13; Lc 17,11-19)

L’evangeli d’aquest diumenge demana una reflexió sobre què significa i què implica ser persones agraïdes. Persones agraïdes de cor. Parlo de l’agraïment que surt del cor perquè forma part de la manera de ser i dels valors en els quals es creu, uns valors que es cultiven i practiquen. Parlo del sentiment de gratitud, de l’actitud que ens fa ser amables amb les persones, que ens fa restar atents als altres, que ens ajuda a valorar en justa manera allò que ens ha estat donat, que ens fa somriure, sentir-nos plens i estimats. Penso que una persona és agraïda quan sap, abans que res, que allò que ha rebut ha estat un regal, una joia per a la seva vida i un gest inesperat i no demanat. A aquest raonament hi hem d’incloure també un matís important, que és el matís de la fe. És un matís que sorgeix de les paraules de Jesús a l’evangeli. Ell no parla d’agraïment, el que destaca per sobre de tot és que, aquella persona agraïda, ha tornat per «glorificar Déu». Perquè donar glòria a Déu va més enllà del fet de donar gràcies.

I això és una mica el contrari del que ens trobem habitualment. Perquè penso que avui, tothom té cada cop la pell més fina, és a dir, ens escandalitzem amb molta facilitat, ens sentim qüestionats per tot i per tothom i ens enfadem cada dos per tres... Tot ens molesta, tot ho posem sota sospita de frau o de mala intenció, tothom sembla esperar alguna mala jugada... Ja no confiem en ningú. L’evolució humana ens ha dut a pensar que tothom és, en potència, una mala persona, i per això ens escandalitzem fàcilment, com a persones i com a col·lectiu. Aquesta actitud ens iguala perillosament a aquella gent del temps de Jesús que s’escandalitza per l’incompliment de les lleis i no pensa en el fet més elemental: aquella gent que titllen d’impura són persones.

I ja sabem que Jesús posa primer les persones. Vet aquí el que ens relata l’evangeli: que la gran majoria d’aquells deu guarits, el primer que fan és anar a què els validessin la seva puresa. Però un se’n torna sense complir la llei. Se’n torna a donar gràcies pensant que era més important donar les gràcies a Jesús que complir la Llei. En definitiva, fa el mateix que Jesús: trenca la llei per posar primer les persones. Jesús va mostrar compassió i comprensió amb els deu i un sol va tornar a donar-li’n gràcies. I no ens equivoquem, Jesús va donar als deu el mateix. No és que el que va tornar hagués rebut més... però potser aquella persona que va tornar tenia més que els altres dins seu. Tenia agraïment profund.

La gratitud, com l’amor, com l’alegria, no depèn del que passa, no depèn dels esdeveniments. La gratitud humana viu amb nosaltres i s’expressa a cada cosa. La veritable gratitud no té tant a veure amb el que passa com amb la forma com jo rebo allò que em passa. La gratitud va amb la meva vida. La gratitud, un cop feta nostre, ja no és un valor, una actitud, la gratitud ha passat a ser part fonamental del que som. I aleshores, fins i tot en la desgràcia sempre hi ha alguna cosa per agrair.

En sabem tant de demanar, i tan poc d’agrair! No es tracta de ser gent ben educada i de fer les coses que estan estipulades... ser una persona agraïda és molt més. Sabeu que és? Jo avui us ho preguntaré d’una altra manera: Quantes vegades has dit, avui, gràcies?

Senyor, augmenta'm la confiança!

Diumenge XXVII (C)

(Ha 1,2-3.2,2-4; Sl 94,1-2.6-9; 2Tm 2,6-8,13-14; Lc 17,5-10)

Quan algú ens diu “creu-me”, ens està proposant un repte extraordinari: fer-li confiança. I quan, t’explica qualsevol cosa, està establint amb tu una relació de confiança. Et farà raonaments o t’explicarà una cosa. Ho farà amb més o menys gràcia, però, en definitiva el que et demanarà, sense dir-ho, és que et creguis el que t’explica. Per què? Senzillament: perquè és ella qui t’ho explica i no menteix. Tu, per la teva banda, hauràs de posar en pràctica també la teva capacitat de confiança. T’ho creuràs perquè te’n fies d’ella. Hi confies totalment perquè saps que no t’enganyarà. Dit d’altra manera, la confiança neix com a una suma de la veritat de qui parla i de la fe de qui escolta. I aquest procés, és, òbviament bidireccional. Així, la confiança se situa com una de les bases de relacions amables, enriquidores i perdurables.

El diccionari diu que “confiança” és la seguretat que una persona té amb la capacitat, la bona fe, la discreció d’algú. I la confiança es té, es guanya, es perd i fins i tot es mesura. Quants cops no hem dit: Aix! He perdut la confiança en determinada persona perquè ha mentit, o no me’n fio d’aquesta o d’aquell, perquè fa trampes, abusa o enganya.

Tenir fe és això. Tenir fe és practicar la confiança. Augmentar la fe és augmentar la confiança.

La confiança és, des del nostre àmbit cristià, una exigència de la fe. O potser més: És l’essència de la mateixa fe. Per això, quan els deixebles li diuen a Jesús «Doneu-nos més fe», ell els instrueix en la força i el valor de la confiança en Déu. I és que si ja és difícil confiar en les persones amb què convivim, imagina’t el que és confiar en Déu, l’intangible, el transcendent. Per això el Senyor diu que un gra d’aquesta fe seria capaç de moure muntanyes.

I ara us pregunto, com jo m’he preguntat: Com aneu de fe? També ens sentim aclaparats pel mestre i li hem de demanar que sigui Ell qui ens augmenti la fe perquè que nosaltres no ens n’acabem de sortir? Ens adonem que necessiten confiar més en Déu i assemblar-nos més al mestre? La seva resposta és que amb una mica de fe autèntica n'hi ha prou per fer meravelles. La fe en Déu és un do, un regal. Però és un do que s’ha d’acaronar, cuidar, practicar... Ara em tiraré de la moto i, agosaradament, diré que penso que una bona mesura de la fe és la confiança en les persones. Si jo digués que tinc tota la fe en Déu, però no confiés en ningú, malament. Alguna cosa es torçaria en la meva vida. Pensem-hi.

Quina satisfacció personal suposa poder dir que confies plenament en algú! I dir-ho de veritat! Una relació de confiança plena. El benestar de parlar amb algú amb qui confies és un exemple de com ha de ser la relació de confiança plena en Déu. Per això us proposo, com a reflexió d’aquesta setmana, d’aprofundir en què significa això de tenir fe en relació amb les persones de confiança total que hi ha a les nostres vides. I només hi ha una resposta: La fe és un do de Déu que cal viure per apropar-nos a Ell. La fe és un do de Déu que ens mou a ser col·laboradors del seu projecte. La fe és un do de Déu que ens fa treballar pel Regne. La fe és un do de Déu que necessita la nostra predisposició. I, finalment, la fe en Déu s’experimenta en la confiança en les persones. Ja sabeu que Déu, per transcendir ens va apropar a nosaltres fent-se com nosaltres. Per això hi ha aquesta íntima relació entre la confiança a les persones i la fe.

Ah! I no siguem il·lusos. La fe, com la confiança, és una cosa que s’experimenta dins nostre i produeix efectes fantàstics sobre la nostra salut espiritual. Us ho prometo. Jo ho experimento.