Diumenge XXVII (C)
(Ha 1,2-3.2,2-4; Sl 94,1-2.6-9; 2Tm 2,6-8,13-14; Lc 17,5-10)
Quan algú ens diu “creu-me”, ens està proposant un repte extraordinari: fer-li confiança. I quan, t’explica qualsevol cosa, està establint amb tu una relació de confiança. Et farà raonaments o t’explicarà una cosa. Ho farà amb més o menys gràcia, però, en definitiva el que et demanarà, sense dir-ho, és que et creguis el que t’explica. Per què? Senzillament: perquè és ella qui t’ho explica i no menteix. Tu, per la teva banda, hauràs de posar en pràctica també la teva capacitat de confiança. T’ho creuràs perquè te’n fies d’ella. Hi confies totalment perquè saps que no t’enganyarà. Dit d’altra manera, la confiança neix com a una suma de la veritat de qui parla i de la fe de qui escolta. I aquest procés, és, òbviament bidireccional. Així, la confiança se situa com una de les bases de relacions amables, enriquidores i perdurables.
El diccionari diu que “confiança” és la seguretat que una persona té amb la capacitat, la bona fe, la discreció d’algú. I la confiança es té, es guanya, es perd i fins i tot es mesura. Quants cops no hem dit: Aix! He perdut la confiança en determinada persona perquè ha mentit, o no me’n fio d’aquesta o d’aquell, perquè fa trampes, abusa o enganya.
Tenir fe és això. Tenir fe és practicar la confiança. Augmentar la fe és augmentar la confiança.
La confiança és, des del nostre àmbit cristià, una exigència de la fe. O potser més: És l’essència de la mateixa fe. Per això, quan els deixebles li diuen a Jesús «Doneu-nos més fe», ell els instrueix en la força i el valor de la confiança en Déu. I és que si ja és difícil confiar en les persones amb què convivim, imagina’t el que és confiar en Déu, l’intangible, el transcendent. Per això el Senyor diu que un gra d’aquesta fe seria capaç de moure muntanyes.
I ara us pregunto, com jo m’he preguntat: Com aneu de fe? També ens sentim aclaparats pel mestre i li hem de demanar que sigui Ell qui ens augmenti la fe perquè que nosaltres no ens n’acabem de sortir? Ens adonem que necessiten confiar més en Déu i assemblar-nos més al mestre? La seva resposta és que amb una mica de fe autèntica n'hi ha prou per fer meravelles. La fe en Déu és un do, un regal. Però és un do que s’ha d’acaronar, cuidar, practicar... Ara em tiraré de la moto i, agosaradament, diré que penso que una bona mesura de la fe és la confiança en les persones. Si jo digués que tinc tota la fe en Déu, però no confiés en ningú, malament. Alguna cosa es torçaria en la meva vida. Pensem-hi.
Quina satisfacció personal suposa poder dir que confies plenament en algú! I dir-ho de veritat! Una relació de confiança plena. El benestar de parlar amb algú amb qui confies és un exemple de com ha de ser la relació de confiança plena en Déu. Per això us proposo, com a reflexió d’aquesta setmana, d’aprofundir en què significa això de tenir fe en relació amb les persones de confiança total que hi ha a les nostres vides. I només hi ha una resposta: La fe és un do de Déu que cal viure per apropar-nos a Ell. La fe és un do de Déu que ens mou a ser col·laboradors del seu projecte. La fe és un do de Déu que ens fa treballar pel Regne. La fe és un do de Déu que necessita la nostra predisposició. I, finalment, la fe en Déu s’experimenta en la confiança en les persones. Ja sabeu que Déu, per transcendir ens va apropar a nosaltres fent-se com nosaltres. Per això hi ha aquesta íntima relació entre la confiança a les persones i la fe.
Ah! I no siguem il·lusos. La fe, com la confiança, és una cosa que s’experimenta dins nostre i produeix efectes fantàstics sobre la nostra salut espiritual. Us ho prometo. Jo ho experimento.
