Tan lluny, tan a prop

Diumenge II de Pasqua C

(Ac 5,12-16; Sl 117,1-4.22-27; Ap 1,9-13.17-19; Jn 20,19-31)

Sovint fem servir expressions com «tan lluny com està i tan a prop com la sento», en referir-nos a una persona per expressar la proximitat malgrat que es trobi lluny o no hi hagi cap possibilitat de veure-la i parlar o interactuar amb ella. Una cosa semblant passa amb esdeveniments, llocs o circumstàncies amb les quals ens sentim units molt estretament, malgrat que no hi participem. Poso per exemple el funeral del papa Francesc, que tanta gent ha seguit per la televisió o la ràdio i que s’hi ha sentit molt propera.

La Pasqua que aquest diumenge, últim dia de l’octava, estem celebrant, m’ha portat a pensar en el fet que l’experiència que tenim de la presència del Senyor ressuscitat a prop nostre és, ben bé, aquesta vivència espiritual que ens mou a un sentiment de tanta proximitat que el sabem entre nosaltres. Això ho sabem fer i viure. Sabem notar en el nostre cor aquesta experiència de qui està amb nosaltres malgrat que estigui lluny. Em sento proper, en comunió, amb qui està lluny, perquè l’amor tot ho relliga i perfecciona. I encara posaré un altre exemple per aproximar-nos a la meva reflexió d’aquest dia: Ho faig amb una pregunta: No hi ha una proximitat especial amb qui hem estimat profundament a la nostra vida i que ja ha mort? Són, totes les que he dit, constatacions de la nostra capacitat de comunió espiritual amb la Creació, els altres i amb Déu. Tenim la capacitat de sentir amor malgrat la distància.

Penso que això és l’experiència pasqual. Aquesta és una experiència de Vida, no de mort, ni de llunyania, ni de separació.

Segurament ens plantejarem i ens plantejaran dubtes. Sempre al voltant de les persones que diuen que han vist al Senyor, calen proves, perquè una cosa tan extraordinària no pot creure's així com així… Sentir-se a prop del Crist, parlar amb ell, viure en comunió amb Déu és cosa de la fe que prové de la lectura de la seva paraula, de la interiorització del seu missatge i del testimoni dels seus seguidors i les seves seguidores.

L’evangeli d’avui ens presenta Tomàs, que necessita veure Jesús, parlar amb ell i veure’l personalment per fer-li confiança. Així som a vegades nosaltres. Clar. Si Jesús vingués a casa meva, truqués a la porta i es presentés, em mostrés les mans i el costat i fes uns quants miracles per solucionar-me la vida, ja no em caldria res més. Ja sabem que això no funciona així. Jo, que tinc la capacitat d’estimar, experimento al Senyor des de la meva capacitat de comunió espiritual i, l’experiència i la fe em fa afirmar que Ell és aquí amb mi. Com aquella persona de l’exemple del començament que és lluny, però que soc capaç de sentir, tocar i viure com si m'estigués parlant i acompanyant.

Acabo amb una altra de les frases de l’evangeli d’avui: «No tingueu por!». No tinguem por de dir que el Senyor és amb vosaltres. No com un fantasma, sinó realment. Ens ha deixat el seu esperit, Ell és amb nosaltres i ens envia.

Esvaïnt foscors

Pasqua 2025

(Ac 10,34 a.37-43; Sl 117,1-2.16-17.22-23; 1C 5,6b-8; Jn 20,1-9)

Esvair foscors. Vet aquí una de les missions més importants, i alhora més gratificants, de la nostra vida. De la vida de cadascú. Recordem l’anunci d’aquesta nit?: «Que la terra s’ompli d’alegria, il·luminada i radiant de la claror que ve de la llum del Regne etern; perquè avui la foscor ja s’ha esvaït». Quin bon desig de pasqua, quin bon desig per a tots els dies de l’any!

Que aquesta sigui la nostra felicitació pasqual d’aquest any!

La resurrecció del Senyor és la llum definitiva que il·lumina el món, el temps i la Creació. I és la mateixa llum que ens permet il·luminar les nostres vides. Però encara és més: és la proposta que Déu ens fa, individualment a cada persona, perquè siguem missioneres de la Llum. La Missió?: Esvair les foscors, clar!!! I convindreu amb mi que de foscors, malauradament, n’hi ha en les nostres vides i en el món que ens envolta. A poc a poc hem d’anar descobrint la Llum del Ressuscitat. Sí! I com fer-ho? Repassant el que Jesús ens va dir i va fer. L’Evangeli és això, la Bona Nova que ens dona les instruccions per a esvair les foscors i portar la llum del Senyor Ressuscitat. I aquestes instruccions van des de desemmascarar el mal i als seus actors, fins a acollir les necessitats, estimar els enemics, pregar al Pare i acollir el seu perdó i la seva abraçada.

Aquesta passada nit hem vist, un cop més, que darrere la porta que semblava tancada hi havia una gran llum. Només calia obrir la porta i Déu és qui ens l’ha oberta tot ressuscitant la humanitat que Jesús ha salvat. Al·leluia! Gràcies!

Acollim aquest matí amb un gran somriure, com el que tenim després d’un bon descans, com el que reflectim quan tastem la felicitat, com el que ens surt quan ens sentim estimats, com el que tastem quan les coses ens van bé. La foscor i el mal ens intentarà fer caure, però res no podrà amb la força de la Llum.

Tenim un món empantanegat, mal endreçat i brut, però hem descobert una llum que invita a arreglar-ho i posar-hi ordre. I no només convida, sinó que és una llum necessària per fer bé el que hem de fer. Déu ens ressuscita per a treballar pel seu Regne! Al·leluia!

Amigues i amics, estimats i estimades: Bona Pasqua! De cor i per a tothom. Perquè la Pasqua és penyora d’eternitat, per això va bé que hi hagi una llum sempre encesa, sempre radiant, encara que a vegades no ho recordem. Sempre hi ha la llum de la resurrecció que ens acompanya en la vida.

La Pasqua de cada dia

Diumenge de Rams (c)

(Is 50,4-7; Sl 21,8-9.17-20.23-24; Fl 2,6-11; Lc 22,14-23,56)

Hem començat ja la Setmana Santa. En el fons, el que farem és passar-nos tota una setmana presentant la fi del Senyor, els darrers dies de Jesús. Repassarem allò que el portà a la mort i la seva reacció davant aquesta circumstància fatal, a la qual, com a ésser humà, es va haver d’enfrontar. I Jesús es va enfrontar a la mort exactament igual que ho haurem de fer nosaltres un dia. Tothom, clar. Per això, us proposo una reflexió tardorenca, en aquest vespre de múltiples Via Crucis a les nostres comunitats. Ho podem fer des de la disbauxa que suposa el Diumenge de Rams, una de les poques ocasions en les quals les esglésies lluen fictíciament una aglomeració de persones. I podem fer-nos moltes preguntes tot suggerint-vos una mirada des de la fe de cadascú. Perquè en definitiva, creure en un Déu Totpoderós ens fa més difícil el problema de la mort i del mal, perquè ens fem aquelles preguntes reiterades: «Per què Déu no ajuda?», «Per què permet les desgràcies?». Penso que aquest plantejament de dubte que sorgeix una vegada i una altra, entre creients, no-creients, gnòstics i ateus, fa minvar el misteri de Déu i va reduint-lo a quelcom irracional i, per tant, no admissible.

Però l’Evangeli, ho sabem, fa miques la idea d’un Déu omnipotent i amb superpoders. Des del naixement fins a la mort, Déu viu la més crua i nua experiència humana. Per això, el fet d’un Déu vivint la total humanitat, trenca amb la creença d’un Déu que resol problemes. Jesús els va sofrir els problemes. Vet aquí l’immens valor del gest del Senyor que s’ajup a rentar els peus de la gent que anava amb ell. Una cosa inadmissible, perquè la seva i la nostra humanitat es resisteix a admetre una cosa així.

I, encara, un pas més. Si podem acostar-nos una mica a entendre la divinitat d’aquesta manera, entendrem que, de la mateixa manera com per Nadal diem que hem d’arribar a veure un Nadal a cada moment, ara que ens trobem a les portes de la conclusió de Nadal, també haurem d'estar en disposició de veure una Pasqua a cada moment.

Busqueu moments pasquals en les vostres vides. Ara mateix, fent un petit esforç: Quin esdeveniment, quina situació, quina persona ha estat Pasqua a les vostres vides? Ho heu viscut com una veritable Pasqua? O us heu resistit a veure els signes pasquals en coses tan mundanes? Us heu sentit ressuscitats i ressuscitades per Déu en aquests esdeveniments, en aquestes situacions o per aquestes persones? Tastar això és entendre aquesta forma tan peculiar de Déu de fer-se com nosaltres, per ser com nosaltres i permetre, així, que nosaltres puguem tenir accés a Ell. Aquesta serà la nostra Pasqua definitiva, cert. Però Déu ens va presentant pasqües al llarg de les nostres vides.

No te n'adones?

Diumenge V Quaresma. Any C

(Is 43,16-21; Sl 125,1-6; Fl 3,8-14; Jn 8,1-11)

Us sembla si comencem per rellegir una de les frases de la lectura del profeta Isaïes? Ha estat la primera lectura d’aquest cinquè diumenge de Quaresma: «No recordeu més els fets passats, no penseu més en coses antigues. Faré una cosa nova que ja comença a despuntar. No us n’adoneu?». Aturem-nos aquí. Repetim la part final: «No us n’adoneu?». Sabeu quants anys fa que es va escriure aquesta frase del Senyor, del Déu d’Abraham d’Isaac i de Jacob, de Jesús i Maria, dels nostres pares i nostre? Doncs 2.585 anys! Vet aquí! Fa dos mil cinc-cents vuitanta-cinc anys que ressona aquesta frase i aquesta idea. I, ja que estem posats en mirar l’abast de la història, també dir que ara fa 3.825 anys de la vida d’Abraham, és a dir, de l’inici del qual anomenem Història de la Salvació.

Però, clar, la presència de Déu no s’esgota en cap de les nostres realitzacions històriques, és a dir, res del que hem fet i que creiem definitiu i immòbil ho és. El Déu de les promeses és superior a tot el que nosaltres, espècie humana, hem fet. O encara dit d’altra forma: Déu no ha fet una cosa i s’ha retirat a descansar. I aquest és un bon moment i un bon argument per recordar que l’essència de la Història de la Salvació que, com deia, començà en Abraham —en plena edat del bronze i dura fins avui aquí a la nostra comunitat parroquial el 6 d’abril de 2025—, és el futur, i aquest futur és regal de Déu.

També és cert que Israel es va fer un fart de mirar enrere… Ah! Tant de bo no haguéssim sortit de la nostra terra!… tant de bo que ens haguéssim quedat a Egipte!… tant de bo poguéssim refer el temple i tornar a fer el que fèiem!… tant de bo que arribés el Messies!… tant de bo tornés l’època reial!… I nosaltres també ens hem fet un fart de mirar enrere… Ah!, tant de bo tornés Jesús i el poguéssim tocar, aleshores creuríem… tant de bo tornéssim a l’inici!… tant de bo tornessin les processons i els grans oficis i s’omplissin els seminaris… tant de bo la gent tornés a les esglésies…

Reflexionem-hi una mica en perspectiva quaresmal. La persona creient és, per definició, una persona oberta al futur. Oberta des del seu passat, cert, però que sempre mira al futur. I el futur és la Salvació promesa, anunciada, tastada i revelada. A la persona creient res l'espanta del futur que Déu té preparat. A més, hi ha un esdeveniment definitiu: Des del moment de la creu la fe ha de ser experimentada com una nova creació. Res no ens ha d’espantar. No hem de mirar més enrere.

Tinguem-ho com a cert. Déu està fent constantment una cosa nova que comença a despuntar. No ens n’adonem? Si no ens n’adonem, i no ens ho creiem i no ens hi posem a fer quelcom, aquesta cosa nova que Déu està fent no succeirà mai. Déu no farà la nostra feina, no ho farà sense nosaltres, perquè el futur que Déu ens proposa sempre exigeix la col·laboració humana.

Per això hem de llegir, des de l’esperança, el futur que Déu vol per nosaltres. I se’ns comença a acabar el temps i se’ns complica el futur i ens adonem que mirar enrere fa cada dia més basarda i dolor. Doncs, què hi fem aquí sense fer res i mirant enrere? Anem-hi pensant, que caldrà prendre decisions ben aviat perquè potser el futur que Déu té preparat no l’entenem i ens hi posem d’esquena.