Anem de casament

Diumenge II de durant l'any C

(Is 62,1-5; Sl 95,1-3.7-10c; 1Co 12,5-11; Jn 2,1-12)

El casament, encara avui, és una de les festes socialment més celebrades. Certament que ha canviat la tipologia de la celebració, ha canviat el model de família, han canviat les connotacions socials i, evidentment, la religiositat de l’acte; però em refereixo al fet que, encara avui, les persones celebren la decisió d’iniciar una vida compartida o, cosa que és el mateix, un projecte d’amor que vol ser durador. Les que som cristianes, aquest pas el fem davant Déu.

Avui parlo de casaments perquè en aquest primer diumenge «normal» de durant l’any litúrgic llegim l’evangeli de les bodes de Canà, bàsicament perquè allí va començar tot. Ja ho sabem prou: Començà a Canà la vida pública de Jesús de Natzaret i ho feu en un casament. Vet aquí el missatge que podem reflexionar avui: L’alegria. I és que l’alegria cal compartir-la i repartir-la. Compartir i repartir. Hem de compartir l’alegria per vèncer l’aïllament, per créixer, per aprofitar el que de bo té cadascú, per arrelar. I l’hem de compartir tant en l’àmbit privat com en el comunitari. Però l’alegria de la vida també hem de repartir-la, perquè el fet de compartir que deia abans sigui el més ampli possible. Compartir i repartir alegria per escampar-la i perquè en gaudeixin els altres. I el moment culminant és quan veus que l’alegria dels altres neix en part de la teva felicitat. Encara que no t’ho reconeguin mai.

Les bodes de Canà són una metàfora, una imatge del nostre món. Allí hi faltava vi, com a nosaltres, que a vegades ens falta la «xispa» de compartir i repartir. Fins i tot fem festes tristes. O, crec que encara pitjor, organitzem festes de postureig, festes d’alegria falsa, festes organitzades pel malvat o festes d’intencions fosques. És el triomf del somriure del mal, a qui diverteix precisament fer el mal: «He, he, he, com em diverteix fer el mal!» va pensant el malvat.

Repeteixo: Canà és metàfora del món: No hi ha vi, i a nosaltres (els éssers humans) ens falta esperit, ens falta alegria i a vegades ens sobra maldat. Quan l’Evangelista Joan (que se la sabia molt llarga) escriu el relat d’aquelles noces, ja feia quasi setanta anys que Jesús havia mort i la comunitat cristiana no ho tenia fàcil perquè estava enfrontada amb el judaisme. I Joan s’ho va fer venir bé per colar el missatge: La vida està cridada a ser una experiència de goig i no un calvari de normes i manaments; Déu és qui et fa la vida preciosa i t’allibera de les necessitats; l’estat d’alegria, d'agraïment i de celebració és l’estat original de l’ésser humà segons Déu. Per tot això, la missió de Jesús és la de retornar l’esperança d’aquest estat inicial, que és la que hom troba en el Regne, el que se’ns ha reservat per a l’eternitat.

I ens ha de fer pensar el fet que la primera intervenció pública de Jesús, Fill de Déu, no tingués res de religiosa, ni passés al temple o en una cerimònia litúrgica… sinó en una celebració festiva i alegre. El gest de Jesús de transformar l’aigua en vi és un signe i un resum de tota la seva vida: mentre dirigents religiosos i mestres de la llei es preocupen pels preceptes, les normes, la pràctica religiosa pura, l’acompliment de la llei… Jesús es dedica a fer més humana i alegre la vida de la gent. Perquè el Déu a qui ell anomena Pare vol la salvació de les persones, de la natura i de tota la Creació, no l’acompliment de mil rúbriques humanes que angoixen i distreuen de la proximitat de Déu.