Em fas nosa

Diumenge III de durant l'any C

(Ne 8,1-6.8-10; Sl 18,8-10.15; 1Co 12,12-30; Lc 1,1-4.4,14-21)

Déu no és neutral: Déu està a favor de les persones pobres i oprimides. Atenció!! No perquè siguin millors que les altres persones, sinó perquè pateixen injustament a causa de les altres. Si nosaltres entenem el que diu Jesús, hem d’estar i anar al costat d’aquesta gent tractada injustament, no perquè siguin millors, sinó precisament a causa del seu sofriment. I, evidentment, no hem de ser mai del grup de les persones maltractadores. No se m’acut res més pervers i maligne que una persona que s’anomena cristiana maltractant a les persones. No em puc imaginar com això entristeix Déu, ni puc deixar de solidaritzar-me amb les persones que, cada dia, són maltractades en qualsevol lloc i en qualsevol context, sobretot les que ho són en nom i en el context de l’església.

El que dic, té molt a veure tant amb l’esperit de l’evangeli d’avui, quan situa Jesús com a Messies com també amb una frase de la segona lectura que m’agradaria sotmetre a la vostra reflexió: «No em fas cap falta». Sant Pau ho diu en el context de la resposta a diverses qüestions plantejades per la comunitat de Corint, al voltant del paper de cada persona en la vida de la comunitat.

Que una persona pugui créixer com a filla de Déu té molt a veure amb aquestes dues coses amb les quals he començat: No equivocar-se a l’hora de triar amb qui camines, respectar cada persona, i entendre que, un cop en el camí, ningú és més que tu. Ni menys, clar. Amb això vull dir que, en contra de la dita popular, cadascun de nosaltres és imprescindible en el projecte de Déu, també per al dia d’avui. Perquè el projecte de Déu és etern i permanent. I voldria encara afegir-hi una nova cosa: Vet aquí que darrere el «no em fas cap falta» s’hi amaga quelcom de més terrible: «em fas nosa». És més terrible perquè aquest pensament posa en marxa tota la violència i perversitat que va posar fi a la vida de Jesús i que acaba amb la il·lusió i l’esperança de massa gent.

En una sola frase, Pau explica com és d'important cada persona, el que fa i el que pensa, i ens diu que l'intercanvi i la diversitat humana uneixen i enriqueixen. Cap ésser humà pot dir a un altre: «No em fas cap falta». Però massa sovint passa que no es respecten les persones.

Hauré d’anar acabant. A vegades costa enfrontar-te cada dia a l’avui de Déu, el Déu de Jesús i el nostre. El projecte de Déu, encarnat en Jesús de Natzaret, és la raó de l’existència de l’Església, de la comunitat que formem les persones creients. I l’instrument de garantia és la Paraula, el mateix Jesús. «Avui» també s’acompleix allò que Jesús va llegir a la sinagoga: Ell és la Paraula, el Messies. I està entre nosaltres. Per això hem de ser una comunitat que s’allunya de tota mala intenció i que malda per evangelitzar adequadament enmig un món que no vol cap any de gràcia, que no vol posar a zero el comptador i que discrimina i maltracta amb una facilitat que fa por.

Anem de casament

Diumenge II de durant l'any C

(Is 62,1-5; Sl 95,1-3.7-10c; 1Co 12,5-11; Jn 2,1-12)

El casament, encara avui, és una de les festes socialment més celebrades. Certament que ha canviat la tipologia de la celebració, ha canviat el model de família, han canviat les connotacions socials i, evidentment, la religiositat de l’acte; però em refereixo al fet que, encara avui, les persones celebren la decisió d’iniciar una vida compartida o, cosa que és el mateix, un projecte d’amor que vol ser durador. Les que som cristianes, aquest pas el fem davant Déu.

Avui parlo de casaments perquè en aquest primer diumenge «normal» de durant l’any litúrgic llegim l’evangeli de les bodes de Canà, bàsicament perquè allí va començar tot. Ja ho sabem prou: Començà a Canà la vida pública de Jesús de Natzaret i ho feu en un casament. Vet aquí el missatge que podem reflexionar avui: L’alegria. I és que l’alegria cal compartir-la i repartir-la. Compartir i repartir. Hem de compartir l’alegria per vèncer l’aïllament, per créixer, per aprofitar el que de bo té cadascú, per arrelar. I l’hem de compartir tant en l’àmbit privat com en el comunitari. Però l’alegria de la vida també hem de repartir-la, perquè el fet de compartir que deia abans sigui el més ampli possible. Compartir i repartir alegria per escampar-la i perquè en gaudeixin els altres. I el moment culminant és quan veus que l’alegria dels altres neix en part de la teva felicitat. Encara que no t’ho reconeguin mai.

Les bodes de Canà són una metàfora, una imatge del nostre món. Allí hi faltava vi, com a nosaltres, que a vegades ens falta la «xispa» de compartir i repartir. Fins i tot fem festes tristes. O, crec que encara pitjor, organitzem festes de postureig, festes d’alegria falsa, festes organitzades pel malvat o festes d’intencions fosques. És el triomf del somriure del mal, a qui diverteix precisament fer el mal: «He, he, he, com em diverteix fer el mal!» va pensant el malvat.

Repeteixo: Canà és metàfora del món: No hi ha vi, i a nosaltres (els éssers humans) ens falta esperit, ens falta alegria i a vegades ens sobra maldat. Quan l’Evangelista Joan (que se la sabia molt llarga) escriu el relat d’aquelles noces, ja feia quasi setanta anys que Jesús havia mort i la comunitat cristiana no ho tenia fàcil perquè estava enfrontada amb el judaisme. I Joan s’ho va fer venir bé per colar el missatge: La vida està cridada a ser una experiència de goig i no un calvari de normes i manaments; Déu és qui et fa la vida preciosa i t’allibera de les necessitats; l’estat d’alegria, d'agraïment i de celebració és l’estat original de l’ésser humà segons Déu. Per tot això, la missió de Jesús és la de retornar l’esperança d’aquest estat inicial, que és la que hom troba en el Regne, el que se’ns ha reservat per a l’eternitat.

I ens ha de fer pensar el fet que la primera intervenció pública de Jesús, Fill de Déu, no tingués res de religiosa, ni passés al temple o en una cerimònia litúrgica… sinó en una celebració festiva i alegre. El gest de Jesús de transformar l’aigua en vi és un signe i un resum de tota la seva vida: mentre dirigents religiosos i mestres de la llei es preocupen pels preceptes, les normes, la pràctica religiosa pura, l’acompliment de la llei… Jesús es dedica a fer més humana i alegre la vida de la gent. Perquè el Déu a qui ell anomena Pare vol la salvació de les persones, de la natura i de tota la Creació, no l’acompliment de mil rúbriques humanes que angoixen i distreuen de la proximitat de Déu.

Un sol Baptisme

Baptisme del Senyor (C)

(Is 40,1-5.9-11; Sl 103,1-4.24-25.27-30; Tit 2,11-14.3,4-7; Lc 3,15-16.21-22)

La gent anava al riu Jordà a fer-se batejar. En el grup hi havia tota mena de persones i, certament, devien formar un col·lectiu ben curiós, allà al mig de Betània. Aquella situació responia al fet que algú havia “despertat” en tota aquella gent congregada, un gran desig de conversió, i clar, no havia estat Jesús. Precisament, i curiosament, Jesús apareix en públic en aquell moment en el qual hi havia en el poble aquella necessitat o aquell “desig de conversió” que Joan significava amb el bateig. Joan, el Baptista, no va ser l’inventor dels banys sagrats ni del rentat santificador, però sí que n’utilitzava el significat purificador.

Com he dit, hi havia tota classe de persones en aquella cua. Però no hi havia sacerdots, ni escribes, ni intel·lectuals, ni homes de llei. Sempre passa el mateix: els homes religiosos i dirigents són els únics que tenen reserves i no els agraden els moviments del poble en cerca de conversió, de canvi. Sí. Malauradament, els que més amics haurien de ser de l’esperit, són els qui li oposen més resistència. Avui també.

Aquesta és l’escena del Jordà. Tota aquella gent necessitava purificar-se. Ho sentia dins seu. I és que tothom ho necessita, no? Amb el pas del temps ens anem omplint de traumes, d’ombres i de dubtes. I arriba un moment en què necessitem fer un “reset”, esborrar-ho tot i tornar a començar. Perquè l’alternativa és funesta: el mal s’enquista dins el nostre cor i ens passa a dominar la vida sense que ens n’adonem. Prou exemples hi ha en la nostra vida de cada dia! Més val renovar-se que deixar-se engolir pel mal.

I aquell moment que ens descriu el bateig de Jesús al Jordà, sempre m’ha cridat l’atenció i m’ha fet reflexionar (us convido a fer-ho també vosaltres), sobre el que devia passar pel cap del bon Joan, quan Jesús se li posà al davant i s’inclinà per rebre el baptisme. Tenir davant a qui has estat anunciant, veure com s’inclina davant teu qui és el teu mestre! Joan intenta de totes que Jesús no ho faci. Li diu que no n’és digne, que és l’Anyell de Déu... Però no és una qüestió de mèrits o de jerarquia. A qualsevol persona que tingui la consciència ben formada i el cor al seu lloc li ha d’imposar que algú s’inclini o s’agenolli davant seu. Ningú ha nascut per ser posat per sota dels altres. I malgrat això hi ha qui gaudeix humiliant, aixafant o abusant. Són les conseqüències de l’existència del mal, de la que n’hem parlat moltes vegades. Ho he dit abans.

I per aquí apareix l’Esperit. Vet aquí! L’Esperit de Déu a qui no veiem quan necessitem purificar-nos, se’ns revela clar quan ens hem purificat i convertit. És precisament aquesta experiència del mateix Esperit la que ens iguala en el Baptisme. Totes les persones batejades hem rebut el mateix baptisme. Ningú és més important, a ningú el bategen de forma diferent. Aquesta igualtat ens fa germanes i germans de Jesús i entre nosaltres i, a més, ens dona igualtat d’oportunitats i de possibilitats. Malgrat que la història i les circumstàncies ho hagin alterat i hagin atorgat beneficis o prebendes a determinades persones; pel fet de ser homes, pel fet de ser clergues, pel fet de ser poderosos o pel que sigui. Un sol Senyor, un sol baptisme, un sol Déu i Pare. Que tossut que és l’ésser humà!

Acabo. Avui, encara que no ho sembli, acaben les festes de Nadal. Sí, avui. No el dia de la tornada a escola, ni el dia de l’arribada dels reis, ni el dia que s’apaguen les llums. Per nosaltres acaba avui, precisament amb la celebració del Baptisme de Jesús, per significar clarament que és la culminació de la vinguda de Déu a la creació: Tothom pot participar de la Vida de l’Esperit de Déu.

Ingenuïtat

Diumenge II de Nadal

(Sir 24,1-2.8-12; Sl 147,12-15.19-20; Ef 1,3-6.15-18; Jn 1,1-18)

Quants regals, quantes felicitacions, quants desitjos de bondat hem rebut aquests dies… La majoria, fets amb sinceritat i estimació, però no oblideu que d’altres són de rutina i mancats de sentiment; d’altres han estat creats per preocupants algoritmes de la intel·ligència artificial i, també, n’hi ha de perversos. Són missatges de part del diable, del mal. Sí. No pequem d’ingenuïtat, no abaixem la guàrdia ni anem amb el lliri a la mà, si us plau. Perquè aleshores fem el joc al mal. Siguem bones persones, no innocents i ingènues ànimes. «Mireu, jo us envio com ovelles enmig de llops: sigueu astuts» (Mt 10,16). El mal i la gent que treballa pel mal també ens felicita i ens desitja bondat i amor. I creieu-me si us dic que no hi ha hagut cap miracle nadalenc de pel·lícula de llagrimeta fàcil i aquella persona que treballa pel diable s’ha tornat bona persona. Ho hem dit moltes vegades. El mal, personificat pel Satanàs dels pastorets, actua en el món a través de persones, de persones que fins i tot et desitgen felicitat, amor i pau! Saber això també forma part de la nostra condició de persones de fe.

I en aquest primer diumenge de l’any (tot i que, litúrgicament, du el no de «segon diumenge després de Nadal»), abans de tancar el cercle nadalenc amb la festa de l’Epifania hem de reflexionar sobre el que us acabo de dir: No siguem ingenus. Fem cas de la pregària de Pau que hem escoltat a la segona lectura i fiem-nos de Déu que ens ha omplert de dons. I fiant-nos de Déu, el mal no vencerà mai, encara que a vegades ho sembli. Déu il·lumina la mirada interior del nostre cor perquè així tindrem el coneixement de tot allò que hem heretat de Déu.

Per fer aquesta reflexió i per prendre aquesta determinació se’ns regala l’impressionant pròleg de Joan i les seves dues principals imatges: les tenebres que van apropant-se a la llum (un dia tot serà llum i ja no hi haurà mal) i Déu que ve a viure amb nosaltres (cosa que ens serveix amb fidelitat el coneixement del Déu que mai ningú no ha vist a través de Jesús).

Acabo. Encara en aquest context de «no deixar-nos endur», voldria deixar-vos una darrera idea que em sorgeix de les celebracions de la nit de Cap d'Any i va una mica lligat amb el tema del mal i de la ingenuïtat. Em sembla, precisament, ingenu pensar que tota la frivolitat que hem vist per les televisions, per les xarxes socials i altres modes de comunicació en referir-se al que és Nadal, sigui una cosa sorprenent. Ni l'omissió cada cop més comuna dels pessebres, ni l’obstinació per eliminar el nom de Nadal, ni la burla dels signes religiosos cristians ni el menyspreu sistemàtic per les celebracions religioses ens sorprenen. És així. No seguim encara amb la ingenuïtat. Fer escarni i burla de la religió sota el pretext de la diversitat és costum en els referents culturals públics i privats que abanderen el progressisme. És trist que l’escarni sigui carta de presentació de la nostra fe. I encara més trist que cada cop hi hagi menys seriositat, rigor i pluralitat. Universalitzar allò que és bast o ordinari és símptoma d’allò que està passant i del deteriorament ètic. I l’ésser humà es mereix caminar cap a una humanitat plena.

I la saviesa està cridada a viure enmig del poble.