La sogra de Pere

Diumenge V (B)

(Jb 7,1-4.6-7; Sl 146,1-6; 1Co 9,16-19.22-23; Mc 1,29-39)

En els relats de la Bíblia, tant a l’Antic Testament com en el Nou Testament, hi podem trobar una llarga llista de personatges. Una primera relació la formen aquelles persones que en són protagonistes, ja que hi apareixen amb nom, dinastia i ubicació, feina i relat. Les seves aparicions són diverses i, en alguns casos relliguen les històries. Són 1.794 persones diferents, tot i que es repeteixen noms. En segon lloc, hi trobem d’altres personatges que apareixen com a gent anònima, però amb un cert paper. Vindrien a ser els actors i actrius secundàries. Són 443 personatges més. I finalment, d’alguns dels personatges no en sabem ni el nom, ni la ubicació ni les famílies, ni l’entorn. Serien els extres, i en sumen quasi mil més, 996. Total, 3.233 personatges. I resulta, amigues i amics, que darrere cadascuna de les persones que apareixen en el relat sagrat sempre, repeteixo, sempre hi podem trobar una aportació de llum i un motiu per a la reflexió.

Ja sabeu, després de tants anys compartint homilies i reflexions setmanals, que tinc tendència a destacar aspectes poc vistosos o poc presents en les homilies habituals. En aquesta línia, avui hi ha una figura, important també: la sogra de Simó (Pere). És un dels personatges als qui no es dona massa importància i a qui s’ha prestat poca atenció, tot i ser la sogra de Pere, el pescador, qui és fonament de l’Església. Però fixem-nos en el text: Jesús s’hi apropa, li dona la mà, l’aixeca, la guareix i, aleshores, ella es posa a servir Jesús i la resta de gent amiga que va aparèixer per casa seva. La sogra de Pere apareix duent a terme un servei a la comunitat després d’haver estat «guarida» per Jesús. I ho fa en una casa, jueva, que s’havia obert a aquelles ànsies de conversió d’aquells incipients grups de seguidors del mestre. Aquella situació ja fa olor de les noves comunitats creades a les cases després de la mort i resurrecció del Senyor. Torna a sortir la figura d’una dona que acull i serveix Jesús a casa seva, una casa que esdevé lloc de comunitat, d’àpat i de compartició.

Sí, ja sé. Algú s’ha fixat en el fet que si Pere tenia sogra és que era casat! Clar, com la majoria dels deixebles i dels apòstols que seguien Jesús. Aquest relat mostra Pere com deixeble itinerant i a la sogra com un model més institucional que el gendre. Potser caldrà aprofundir en aquest text –i en d’altres– per trobar llum pels grans desafiaments del ministeri ordenat que es presenten en la vida eclesial actual.

Acabo. Perquè el relat segueix: «Tota la ciutat s’havia aplegat davant la porta de la casa i en va curar molts». Jesús no es queda tancat a casa esperant que la gent hi vagi. I, encara més. No només guareix i acompanya als amics. Jesús surt al carrer, no es reserva pels “bons seguidors”, s’acosta a la gent. I el seu missatge es fa universal. I en aquest context les cases s’obren i la sogra de Pere, ja deixeble de Jesús, es converteix també en model de les dones que obren les seves cases, acullen i organitzen comunitats. I ja està. Tot seguit Pere (encara Simó) i els altres companys, marxen amb Jesús a «d’altres llocs i també hi predicaré, que aquesta és la meva missió». Ja estan constituïts com a grups de Missió. I s’escampen i creixen. Les comunitats, l’Església, comença a néixer amb Jesús encara viu. I avui encara aquesta és la missió de les nostres llars: ser Església domèstica.