Camí del Regne

Crist Rei (A)

(Ez 34,11-12.15-17; Sl 22,1-3.5-6; 1Co 15,20-26.28; Mt 25,31-46).

Avui és Crist Rei. I us he de confessar que cada any, quan arriba aquest dia, em costa molt posar-me a escriure una homilia. No hauria de ser, però és així. Perquè això de la reialesa, avui, és un tema i un títol associat a massa coses i cap d’elles és espiritual. I sempre he d’acabar rebuscant comparances, apel·lant al final de l’any litúrgic que, recordeu, ja fa setmanes que ens avisa: «vigileu, que no sabeu el dia ni l’hora». Hi ha massa contradiccions en les formulacions i en els textos bíblics i en la història de l'Església. Ens omplim la boca dient que Crist destituirà tota mena de sobirania, d’autoritat i de poder, però cridem «Visca Crist Rei!». En definitiva, li dèiem el «Bon Pastor» i el cridem «Rei de l’Univers». Parlem d’un pastor i, tot d’una, parlem d’un rei. A aquesta cultura hi hem afegit, també, la de parlar de la ciutadania del Cel, del llibre dels elegits, de judicis i de separació entre bons i dolents. Tot em resulta massa complicat.

I aquest diàleg és difícil. Crist és Rei? M’és igual. Crist és Jesús, és el Fill de Déu i jo, per la seva vida, el seu missatge i, especialment, per la seva mort estic convençut d’haver adquirit la ciutadania del Cel on hi ha les germanes i els germans a qui el món ha expulsat dels seus límits.

Feta aquesta introducció, repassem, a tall de reflexió, el missatge de les lectures d’avui, una festa que, d'ençà del Concili Vaticà II, s’ha de situar en un context lluny del poder, els privilegis i de la grandiositat eclesials, com el mateix papa Francesc es fa un tip de denunciar. Avui, la solemnitat amb què acabem l’any litúrgic, és sinònim per un cantó, de servei, ajuda i acolliment de qui és l’altra. I, per l’altra cantó és sinònim de salvació universal. Ja no som les persones cristianes les que tenim l’exclusiva de la salvació. La Salvació és Universal, tal com Jesús és el Rei de l’Univers. 

Per això, ens cal tenir consciència clara que hem de saber transportar a la nostra personal relació amb Déu, totes aquelles relacions que tenim amb les persones que ens envolten, i amb les que ens sentim acollits, estimats, ben tractats; amb les persones que ens fan bé, amb les persones que caminen amb nosaltres pel camí del Regne. Amb aquesta gent, hem de treballar per construir i per cercar, per senyalitzar i per corregir, per arreglar falses dreceres i reconduir falses persones. Aquest és el Regne anunciat avui. I recordem que l’anunci del Regne per part de Jesús tenia dues reaccions: l’entusiasme del poble senzill i l’odi i rebuig brutal i cruel de les classes dirigents. Avui, hem de saber que la cosa no ha variat tant. Allò que enutja el poder (de qualsevol classe), és allò que va en sintonia amb el Regne. Allò que enrabia algunes persones és comprovar que el Regne no és de lluir ni de figurar ni de presidir, sinó que està a servir plorar, acompanyar i abraçar sincerament.

Diumenge vinent comença l’Advent. Benvingut un camí cap al Nadal que sigui un camí cap al Regne.

A punt per l'examen?

Diumenge XXXII (A)

(Sa 6,12-16; Sl 62,2-8; 1Te 4,13-15; Mt 25,1-13)

Ens apropem al final d’un nou any litúrgic, que acabarà l’últim diumenge d’aquest mes. I, talment com si ens apropéssim al final de curs, les lectures d'aquests darrers diumenges ens comencen a preparar per a una mena d'examen final. Tothom sap que per a l’examen cal preparar-se a fons des del primer dia i no estudiant al darrer moment, perquè no servirà de res. Per a l'examen final cal preparació, previsió i prevenció.

La preparació per aquesta mena d’examen de final d’any litúrgic, ens vindrà de la mà de tres textos evangèlics, de tres paràboles: la d’aquest diumenge, que ens parla de les noies prudents i les desassenyades; la del diumenge vinent ens parlarà sobre els talents de cadascú i com utilitzar-los, i el darrer, el diumenge de Crist Rei, que ens presentarà aquell episodi del judici final. Aquestes tres paràboles, que són pròpies de l’evangeli de Mateu, tenen un mateix objectiu. L’objectiu que hauríem de tenir qualsevol de nosaltres si ens haguéssim de preparar per a un examen final: preparar-nos de forma adequada, amb temps i amb garanties. Com la preparació per a unes oposicions, vaja!

I quin és el missatge? Doncs que cal prendre’s les coses de forma seriosa, preparar-se amb temps i no fer el ruc confiant a resoldre-ho tot al darrer moment. La paraula clau és la sensatesa. La gent especialista a improvisar no és la idònia per aquests afers.

El missatge de l’evangeli d’avui sembla clar: vetlleu i estigueu alerta perquè no sabeu quan passaran les coses. Però, si analitzem acuradament el relat, tampoc ho veiem tan clar: totes les deu noies –tant les prudents com les desassenyades– s’han quedat adormides, és a dir de vetllar i estar pendents, res. Aleshores, ens haurem de fixar en una altra virtut, que és la prudència, l’enteniment i la sensatesa. O dit d’altra manera, anar preparats per la vida. Preparació. Vet aquí la qüestió. El que importa és la preparació per a les coses i, en el cas de la paràbola el que es tracta és tenir oli de reserva.

Transportem aquesta actitud a la vida d’avui. No penseu que prudència, preparació, enteniment i sensatesa són actituds que ens van molt bé en els dies que estem vivint? No penseu que s’està vivint despreocupadament, adormits en el benestar propi i les penúries dels altres ens preocupen poc? Quan algú ens necessiti haurem d’anar a comprar oli, és a dir, haurem d’endarrerir la nostra participació en el benestar dels altres?

I encara una darrera reflexió en aquest diumenge. Mateu va escriure aquest evangeli en moments crítics per als seguidors de Jesús perquè esperaven que Jesús tornaria ben aviat i passaven els anys i no tornava. Això feia que la fe anava minvant, o si més no, relaxant-se i calia revertir la situació revifant la fe. Com ara també. Que sembla que totes les premisses de la fe es desmunten. Cal entendre la vida sencera com la preparació per a l’examen, però no es tracta d’anar tirant, fent la viu-viu, es tracta de comprometre’s.

Maleïda incoherència

Diumenge XXXI (A)

(Ml 1,14-2,2.8-10; Sl 130,1-3; 1Te 29,7b-9,13; Mt 23,1-12).

Avui és d’aquells diumenges en què, quan rellegeixes els textos i prepares l’homilia, et bull el cap d’idees perquè el missatge de la Paraula de Déu ens evoca moltes possibilitats de reflexió, tant, que fins i tot he remirat homilies de diumenges d'anys anteriors en els quals s’han llegit els mateixos textos. I ara voldria compartir dues idees i reflexionar amb vosaltres, en aquest temps en què ens estem apropant al final de l’any litúrgic. Som-hi!

Primera reflexió: Jo parlo amb més o menys gràcia, mantinc un discurs i uns principis concrets, confesso una fe, expresso unes opinions… I també penso que és bo que, a més de tot això, també em pregunti a mi mateix, ara, davant vostre: Faig en la meva vida de cada dia, el que predico a les homilies, el que expresso en les opinions i el que explico en les trobades? Actuo segons el que dic que crec? La pregunta, en definitiva seria: soc coherent? Aquesta pregunta, que ens hauríem de fer cada dia en la nostra pregària del vespre, ens presenten el postulat d'un dels més grans pecats: la incoherència.

Prometre és molt fàcil, xerrar brillantment tot contant coses, pot ser fins i tot una gràcia; però acomplir el que hem promès i mostrar coherència entre el que diem i el que fem, és molt més difícil que xerrar brillantment sense parar. D’anar fent la «viu-viu» i practicar la incoherència com a mètode d’engany se’n diu «viure amb l’esquena dreta», o «viure del cuento». I l’evangeli d’avui ens presenta diverses formes d’aquest «viure del cuento», com la dels fariseus a qui agradava imposar càrregues, guarnir-se amb indumentàries ben llustroses, presumir de les seves virtuts i esventar l’exercici del poder, sense fer, en realitat, res del que presumien. Jesús, al contrari, instruïa a la seva gent per ser mestres des del servei. I vet aquí que, avui, els nostres líders a l'església, al poble, a la societat o a la política carreguen amb un terrible llast: haver de parlar del que després no poden fer i viure pendents de la imatge, cosa que equival a quedar bé davant els altres i deixar al marge la coherència. Els agraden les reverències pel carrer i seure a primera fila i sempre argumenten que és el lloc que els toca. Em pregunto: Hi ha alguna cosa més ridícula que algú que segueix el Crist, que buscar la reverència? I és que la crítica de Jesús arriba al clericalisme d’avui.

Segona cosa: El treball agradable a Déu es fa des de la humilitat i des de l’obediència, que no és mai submissió. Perquè també ens parlen les lectures d’avui de la «multitud dels deixebles» a qui es reclama l’actitud que agrada a Déu. Resulta massa fàcil que se’ns enganxin les actituds i conductes que critiquem. Aleshores, de què em servirà fer les coses bé i la meva bona feina, de què em servirà el meu prestigi professional si després vull que tot aquest coneixement serveixi, exclusivament, per a escalar, tenir nomenaments i passar-me al «cantó fosc» de la vida, aquell cantó que sempre és dèbil amb els forts i fort amb els dèbils.

La nostra societat, també l’Església, i potser avui més que mai, necessita dones i homes de vides i exemples convincents que han begut en l’essencialitat de l’Evangeli.