El meu tresor

Diumenge XVII (A)

(1Re 3,5.7-12; Sl 118,57.72.76-77.127-130; Rm 8,28-30; Mt 13,44-52)

A la famosa trilogia del Senyor dels anells, la història gira entorn el poder i, sobretot, sobre la font d’aquest poder absolut. I és que el «poder» ja sabem prou què és. Per això el que interessa als protagonistes és trobar la font del poder, quin camí dona accés al poder, què necessito per tenir poder i, d’aquesta manera poder tenir «jo» el poder i que no el tinguin els altres. Vet aquí! Si sé on hi ha aquest tresor tan preuat, és a dir, si sé on hi ha aquell objecte, aquell coneixement, aquella porta, aquell permís… que em donarà el poder, què no faré per aconseguir-lo? Disposar de la font del poder és aquell tresor que garanteix la meva superioritat i la meva felicitat. O no?

Seguint encara amb la trilogia de Tolkien, podríem pensar ara sobre un aspecte concret: Tot això del poder, la recerca de l’anell que m’hi donarà accés, les lluites, les endevinalles o les proves, tot plegat, se’ns presenta com una qüestió de lluita, de guerra, de devastació, de maquinacions perverses… Clar, a la pel·lícula el poder no és el tresor, el tresor és garantir-me’l i, malauradament, fer el que calgui per tenir-lo.

La pel·lícula recrea la lluita entre el bé i el mal. En definitiva dependrà de qui tingui el poder aquest serà bo o dolent. L’evangeli d’aquest diumenge, que també va de tresors amagats, ens planteja un missatge molt diferent, i també és molt clar: El tresor és el Regne de Déu. No hi ha un tresor per accedir al poder. No. Hi ha el Regne de Déu. I ja està. I hi ha una expressió al relat de Mateu que us proposo que sigui la clau d’aquest diumenge: «ple d’alegria». Aquell home que troba el tresor ho ven tot, renuncia a moltes coses, perquè ha trobat una cosa millor. I aquest fet el fa feliç. La clau del relat és el tresor i la joia, primer de descobrir-lo, i després de deixar-ho tot per a accedir-hi. No es tracta de començar lluites, de fer trampes, d’enganyar per aconseguir-ho. Es tracta de viure l’alegria que ens dona haver descobert el Regne de Déu i de sintonitzar tota la vida amb el Regne. No es tracta de sacrificar-se per buscar un premi, sinó que es tracta de la felicitat que ens dona haver descobert ja el premi, el tresor, davant el qual la resta ja no té interès i adapto la meva vida al Regne. Ho torno a repetir: El tresor és el Regne de Déu, i el Regne és el coneixement de Déu, el seguiment de Jesús.

Seguint el missatge de Jesús, moltes persones, la majoria joves, aquesta setmana que comença avui aniran a Lisboa a la trobada Mundial de la Joventut. També de casa nostra. Hi aniran com a pas en el descobriment del seu tresor, del descobriment del Regne de Déu que proposa sentir-se germana i germà de Jesús i dels companys de camí. Acompanyem la JMJ amb la nostra pregària. I expliquem-los-hi que també nosaltres hem trobat un tresor, el Regne de Déu. I ens hi hem sentit admirablement a gust perquè hi ha fraternitat, perdó, dignitat humana, austeritat i cura del planeta, hi ha proximitat amb les víctimes, hi ha treball en equip, hi ha acompanyament.

Les males herbes

Diumenge XVI (A)

(Sv 12,13.16-19; Sl 85,5-6.9-10.15-16; Rm 8,26-27; Mt 13,24-43).

Està bé que en aquest temps de calor, de relaxament i vacances, la Paraula de Déu recordi que és l'Esperit qui ens mou i inspira sempre… Però precisament perquè hi pot haver una certa relaxació, l’evangeli d’avui ens recorda que hi ha males herbes a la vida que creixen més quan et relaxes i no estàs a l’aguait de la vida i t’arrosseguen en la direcció equivocada. És la seva «maldat natural» la que fa que estiguin pendents per a quan abaixis la guàrdia, quan descansis o, com diu l’escriptura, quan sigui «de nit». Vet aquí, doncs, que se’ns gira feina a ple estiu. I la principal feina no és, a diferència del que pot semblar, vetllar per trobar les males herbes a la nostra vida i treure'ns-les de sobre, sinó que contra tota lògica, la solució no és la fàcil, arrencar, sinó la difícil, reconèixer-les, aprendre a conviure-hi i separar en la nostra vida el bé del mal. Com ho expliquem això?

Doncs resulta que per Jesús, en un pla espiritual, no només no s’han d’arrencar les males herbes (les males persones, les males idees o el mal) sinó que, senzillament, no es pot fer. Per què? Perquè ja som prou grans per saber que les limitacions que ens acompanyen a cadascú, com a persona, ja detallen per elles mateixes el que passa, i que no cal que vingui ningú a sembrar males herbes, ja viuen entre nosaltres i en nosaltres. I la vida és això.

I encara podem fer un pas més. El mal i el bé, el blat i el jull, les bones persones i les persones perverses, han de conviure malgrat que siguin antagòniques i contràries per naturalesa. Amb una diferència que, per la nostra reflexió, ens va bé: El que produeix la bondat, el blat o les bones persones té l’objectiu d’ajudar tothom, però el que produeix la maldat, el jull o les males persones sempre ho és a costa dels altres. El jull perjudica el blat, el mal perjudica el bé, les males persones perjudiquen les bones… però són inseparables unes coses de les altres. Aquesta barreja insalvable no és com si en el món hi hagués un problema de fàbrica, un error en la Creació.

I una darrera pregunta. Estem capacitats, som dignes de classificar a algú com a mala persona, a etiquetar alguna cosa com a perversa o a assenyalar un fet com a nociu? Perquè segons la Bona Nova de l’Evangeli no només és absurd qualificar a un de dolent i a un altre de bo, sinó que el sol fet de pensar a excloure la discrepància no ajuda en res a l’arribada del Regne de Déu. Aquest sí que és un tema pendent que tenim com a humanitat, com a societat i com a Església; tenim pendent un canvi d’actitud davant la diferència i davant la discrepància, perquè hem estat educats en l’exclusivisme. Jesús ho sabia bé: pertanyia a un poble que es pensava era l’elegit i superior als altres. I Jesús va predicar fins a la mort que Déu era Pare de tothom, no d’exclusivitats. I molt aviat el cristianisme ho va oblidar i, amb els segles va estendre aquella terrible frase de sant Ciprià: «fora de l’Església no hi ha salvació». 

Seguim les paraules de Jesús i no vulguem fer neteja abans d'hora. Només Déu sap on hi ha la bondat, només Déu pot veure el fons del cor de cadascú… per això només a la seva presència es pot destriar. La feina dels seguidors i les seguidores de Jesús és posar-se al servei del Regne. Que la nostra feina, el nostre testimoni evangèlic treballi silenciosament com el llevat.

Abans senzilla que sàvia

Diumenge XIV (A)

(Za 9,9-10; Sl 144,1-2.8-11,13-14; Rm 8,9.11-13; Mt 11,25-30).

Apropar-se a Déu no és una qüestió de saviesa, és una qüestió de senzillesa i de bondat. Un cop dit això, ja quasi ho tindríem tot fet i l’homilia d’aquesta setmana enllestida. A més, hi estaríem ràpidament d’acord.

Sabeu què m’ha vingut ara al cap? Potser és una mica friqui, ho reconec, però m’ha recordat al títol d’una cançó: «Antes muerta que sencilla», aquella infumable cançó d’ara fa vint anys, en la que una nena cridava, més que cantava, que la senzillesa no era bona, que calia ser gent extraordinària, excèntrica, festiva i poc preocupada. I penso: era un aplaudit cant a no fer res a la vida, més que complicar-nos-la. A la llum de l’evangeli d’avui, ara jo canviaria el títol per un «abans senzilla que sàvia», «abans bondat que saviesa». 

Jesús no va tenir problemes amb la gent senzilla, la va tenir amb els mestres de la llei, sacerdots savis i intel·ligents. Els senzills s'alegraven de les seves paraules, els savis s'indignaven perquè no entenien que Jesús es preocupés de les persones abans que de complir els manaments i preceptes. I la pregària amb la qual comença l’evangeli és una pregària valenta, potser fins i tot provocadora i polèmica. Jesús es dirigeix al Pare pregant per la gent senzilla. És una clara contraposició: els savis i entesos enfront dels senzills i petits, és a dir, en aquella època significava enfrontar les elits religioses amb el poble. I ara també.

I aquesta contraposició segueix si ho analitzem més profundament: contraposa ocultació i revelació. La sensació de tot el passatge és que ens va fent transitar entre l’ocultació i la revelació: ho mostro a una gent, ho oculto a una altra. Ho oculto als savis que es creuen que tenen tot el poder perquè saben molt i ho revelo als humils, precisament, perquè són escarni dels savis.

Davant aquesta alternativa ens pot resultar fàcil, i en certa manera lògic, que ens decantem per seguir la veu de la saviesa i les idees de la gent entesa, perquè saviesa i enteniment sempre guanyen, tenen experiència i sempre estan per sobre de la petitesa, és a dir, de la gent que perd. Però és que la pretensió de Jesús no és solucionar la vida a la gent, és revelar l’existència d’un Déu que no és com el dibuixen els savis, entesos i poderosos sinó que forma part íntima de les persones.

La resta de l’evangeli d’avui és una definició del lideratge de Jesús i del lideratge que hem d’imitar. Perquè el seu lideratge és diferent del que exerceixen la gent que sempre relaciona aquest «anar al davant» amb el poder. El poder imposa càrregues feixugues al poble. Conclou, finalment la seva pregària-discurs amb una invitació definitiva: veniu a mi tots els que esteu afeixugats per haver de viure una fe d’una manera dogmàtica o fanàtica, els que us sentiu aclaparats per un poder i una saviesa basada en la por al pecat i en un perdó en mans dels savis i entesos. La senzillesa de cor és la que salva.

I jo també acabo: Què en pot sortir de bo, avui a casa nostra, si tot el que és important a la política, a l'economia, a la societat… es decideix al marge de la gent senzilla? Què en pot sortir de bo si, a l'Església, allò que és rellevant es decideix lluny del poble fidel? Qui ens portarà a una Església més fidel a Jesús, més adherida a Déu?

El tot i les parts

Diumenge XIII (A)

(2Re 4,8-11.14-16; Sl 88,2-3.16-19; Rm 6,3-4.8-11; Mt 10,37-42)

Sabeu? M’ha costat molt començar a pensar i escriure l’homilia d’avui. Us explico com ho he fet: M’hi he posat aviat, prop de les sis del matí. I quan he arribat a les nou, tres hores després, encara no havia escrit ni una línia. I això que l’Evangeli era dels «fàcils» perquè recull la famosíssima frase «agafa la creu i segueix-me», frase mil vegades comentada, utilitzada i espremuda i que avui ha posat als llavis de Jesús l'evangeli.

Però el que m’ha capficat és aquesta frase: «Qui estima més la mare o el pare, el fill o la filla que a mi, no és bo per venir amb mi». Vaja! No pot ser! Aquesta frase grinyola. Si Déu és amor, bondat i tot allò que diem cada diumenge, per què aquesta fanfarronada? En vol més que els altres? I aquí m’he quedat dues hores enganxat. Aleshores he emprat el recurs de llegir la primera lectura, que ja sabeu que sempre va lligada amb l’Evangeli. Eliseu profetitza que aquella dona ja gran i estèril tindrà un fill. Sí, ja sé que aquest és un recurs molt usat a l’Antic Testament. Però si voleu que us digui, no m’ha donat resposta ni m’ha obert cap porta a la reflexió sobre «qui estima més la mare o el pare que a mi, no és bo per venir amb mi».

Un pas més, perquè caldrà fer alguna cosa. I he fet servir un altre recurs: llegir-me les meves homilies d’anys passats i algunes homilies per al mateix evangeli que he trobat per l’univers de les webs del món. La gran majoria, òbviament, refilen sobre el tema d’agafat a creu i seguir Jesús, és a dir, assumir les dificultats i les asprors de la vida, com ell va fer. Però no m’ha respost a la meva inquietud. I les que no parlen d’això, es recreen en la darrera part de l’evangeli, en el que Jesús parla de les recompenses que suposa acollir o donar un got d’aigua a un deixeble seu.

Però, perdoneu que sigui tan personal avui, no m’ha acabat de convèncer… em rau la frase: «Qui estima més la mare o el pare, el fill o la filla que a mi, no és bo per venir amb mi». I la segona lectura? Doncs tampoc. Jesús morí un sol cop per al nostre pecat i viu per sempre perquè viu per a Déu. M’ho crec i m’agrada. Però, això significa que he d’estimar més a Jesús que als meus pares o fills? I penso: Sort que ara no he de fer catequesi i comentar plegats l’evangeli amb infants o als joves. Com explico la frase? A aquesta canalla que tenen les mares i els pares com a referents?

Girarem la truita per cercar la reflexió d’avui. L’ésser humà coneix l’amor a Déu a partir dels referents de la vida, de l’amor humà a pares, fills, mestres, marits o mullers, tot i que per estimar Déu has d’anar més enllà dels límits humans, has de transcendir els límits humans. Des de la humanitat s’estima a Déu que és Transcendència pura. Jo m’he de situar en Déu per anar als límits humans, a les perifèries humanes.

I no només girem la truita sinó que canviem de sentit i, feta aquesta reflexió, proposo una resposta: Cap a Jesús (Déu) no hi anem, en venim!! Clar, si m’ho miro a l’inrevés veig una mica més clar el significat de la frase que m’ha portat de corcoll tota aquesta estona. I és que el Tot és més que les parts, i Déu vol que anem cap al TOT, que és ell.