Ets feliç?

Diumenge VI (A)

(Sir 15,15-20; Sl 118,1-2.4-5.17-18.33-34; 1Co 2,6-10; Mt 5,17-37)

Aquest diumenge llegim un «superevangeli». Sé que en algunes celebracions dominicals es proclamarà (o ja s’ha llegit) una versió curta, permesa per la litúrgia, però us recomano que, a l’hora de reflexionar, agafeu la versió llarga. És llarga, cert, i també complicada. Hi apareixen múltiples temes i, a més, en algunes parts s’utilitza un llenguatge difícil d’entendre. Jesús parla de l’antiga Llei i del seu compliment; proposa situar la persona sempre abans que l’acompliment de les normes; demana l’alliberament de tot el que distreu; proposa el diàleg, l’entesa i la germanor abans que res; avisa dels falsos juraments; adverteix sobre la necessitat d’honradesa i valentia; crida l’atenció sobre dir una cosa i fer-ne una altra… en definitiva, ens diu que cal un canvi, una conversió de cor per entendre de què va tot això de ser algú que creu en el Déu que Jesús va mostrar, aquell Déu al qual Jesús deia –i avui nosaltres diem– Pare. 

I, en veure la complexitat d’aquest evangeli, se m’ha acudit resumir-ho en aquesta pregunta que, aparentment, no hi té res a veure: Ets feliç? Us explico el meu raonament: Si és tan complicat i s’ha de prestar atenció a tantes coses, potser és difícil ser una persona cristiana, creient, amb fe, amb la confiança posada en el Senyor. Potser sí. Però, d'altra banda, ser creient va lligat al fet de ser feliç; feliç de cercar i feliç de trobar. Seguir Jesús, creure en el Déu que ell ens va explicar i viure segons l’Esperit Sant és garantia de felicitat interior, de descoberta d’allò que assegura la vida, de benestar espiritual, de confiança en l’esdevenir. A més, ajuda a fer una relectura amable de la vida, fins i tot de les calamitats de la vida. 

Ho torno a preguntar: Malgrat que sembli difícil, ets feliç? Si vius la teva fe des de la preocupació d’acatar una sèrie de normes, difícilment tindràs temps de ser feliç i la felicitat et semblarà el premi relacionat amb el teu acompliment de què està manat. Si decideixes viure a l’estil de Jesús, penso que et serà més fàcil perquè la felicitat et vindrà «de dins», és a dir, de la teva sintonia amb Déu. Aquesta és la bona felicitat, no la que dura un moment, ni la que fa riure. La bona felicitat es viu, se sent, es gaudeix i s’encomana. A la lectura de l’apòstol hem sentit que ni el «cor de l’home somniava el que Déu té preparat per als qui l’estimen». I m’atreveixo a respondre: la felicitat de ser creient. 

 

Que bé! Aleshores, i aquesta és la part final del raonament que espero que us ajudi a reflexionar aquesta setmana, potser podrem ajuntar a la pregunta «ets feliç?» una nova pregunta complementària: «m’estimes?». Resposta? Ets feliç perquè estimes Déu. Ets feliç perquè, per Déu, estimes les altres persones. És com una invitació de Déu a donar plenitud a la nostra vida i a la Vida, la que escrivim amb majúscula. 

Aquesta invitació de Déu s’ha d’acollir. I ens ha d’ajudar a entendre la veu de Jesús quan ens diu atenció! Hi ha formes de complir la llei que no ens fan persones justes, que no ens ajuden a estimar ni a tastar la felicitat. Ho va dir als deixebles i ens ho diu a nosaltres: només quan vivim profundament l'esperit que impregna la Paraula de Déu, serem expressió de l’amor i viurem la felicitat.