A l'enemic, ni aigua!

Diumenge VII (A)

(Lv 19,1-2.17-18; Sl 102,1-4.8.10-13; 1Co 3,16-23; Mt 5,38-48)

«Mentre hi hagi rucs, hi haurà qui anirà a cavall». Aquesta frase popular, molt antiga, és el primer que m’ha vingut al cap en repassar les lectures d’aquest diumenge. Ja sé que potser no s’hi adiu massa, però he pensat que això d’estimar a qui ens vol mal, hi té a veure. I per acabar d’entendre el meu raonament, deixeu que digui la frase de forma diferent: «Mentre hi hagi bones persones, hi haurà gent que se n'aprofitarà». I aquestes bones persones, que són la immensa majoria, són víctimes d’unes poques que abusen, s’aprofiten i viuen a compte dels altres.

Doncs resulta que a l’evangeli d’avui, si no ho he entès malament, Jesús ens diu que precisament aquestes persones són les que han de ser objecte principal del nostre amor. Vaja! Però és que, a l’enemic ni aigua!!

Reflexionem-hi? Aviso que no és fàcil. Almenys a mi em costa molt pensar i reflexionar, també des de la meva fe, aquesta proposta de Jesús.

Per sort, he viscut a la meva vida només dues o tres experiències d’enemistats. I us he de dir que estic convençut que, per a la majoria de vosaltres, també ha estat així. I és que nosaltres no som persones dolentes, ni generem conflictes, ni volem violències. La immensa majoria de les persones que conec, acostumen a respondre a la maldat amb paciència, intenten allunyar-se de les fonts del mal, adopten l’actitud de la indiferència i eviten generar situacions «perilloses». Fins i tot, conec algun cas (pocs) de persones que busquen empatitzar amb qui les vol mal per revertir la situació i fins i tot algunes altres les intenten justificar amb un «és que ja sabem com és». Però el que sí que és cert és que, sempre, aquestes situacions generen dolor… Què vull dir amb això? Doncs que tots hem tastat la presència del mal en les actituds, accions i paraules d’altres persones envers nosaltres. I estic també convençut que quan captem o rebem mal, el primer que ens preguntem és «per què», analitzem la situació i intentem llegir-la objectivament, no fos cas que hi hàgim col·laborat.

A les nostres vides no hi acostuma a haver situacions de mal, però… vet aquí, una mica sí. Perquè vivim en un món que tasta violència humana per tot arreu. És aleshores quan tenim la sensació, la certesa diria jo, que som receptors de violència, de mals tractes o del que sigui.

Em queden dues preguntes per a la reflexió en aquest diumenge abans de començar la Quaresma.

La primera. I jo? He generat mal, he actuat malament, he fet patir algú amb la meva actitud, paraules o accions? És bo anar analitzant la nostra vida; és el que anomenem revisió de vida o examen de consciència.

La segona pregunta prové directament de l’evangeli de Jesús. Ell ens diu que no ho fem bé quan, en situacions feridores no apliquem el que ell va dir: «estima a qui et vol mal». Però penso que Déu ha omplert el cor d’aquella persona de totes les possibilitats d’estimar, malgrat que ella hagi decidit fer mal. Aleshores, l’he d’estimar? Jo no puc estimar-la, només la puc estimar en Jesús perquè la certesa que tinc que Déu l’estima, m’allibera de la culpa i d’aquesta limitació humana.