Mètode assaig - error

Diumenge I Quaresma (A)

(Gn 2,7-9.3,1-7; Sl 50,3-6.12-14.17; Rm 5,12-19; Mt 4,1-11)

Acabem de començar la Quaresma. Tots els «estàndards» del cristianisme ens plantegen, quasi sense ni donar-nos alternatives, que és temps per a la reflexió, el recolliment, la penitència, la conversió i per a les tres clàssiques del temps quaresmal: oració, dejuni i almoina. Aquest plantejament respon a la gran temptació del Mal, escrit en majúscula, i que és sempre la mateixa: «seràs com Déu!». Això és el que ens han recordat la primera lectura i l’evangeli del primer diumenge de Quaresma. 

Fet aquest preàmbul, voldria enfocar la nostra reflexió d’aquesta primera setmana quaresmal d’una altra manera. Tota persona cristiana que vulgui mantenir-se atenta a la seva «militància de fe» i no es vulgui veure alienada pel Mal, ha de vigilar i descobrir els errors que comet a la vida. Perquè a la vida cristiana, que no va deslligada mai de la nostra vida ni del nostre «estar en el món», cometem errors. Ho repeteixo: Cometem errors a la vida i, per tant, també en la nostra vida de creients. I per què cometem errors? En primer lloc, per la nostra pròpia condició humana i, després, perquè el mètode base per l’aprenentatge és: Assaig-Error. No naixem amb la saviesa infosa sinó que naixem plenes de possibilitats i, per això, ens passem la vida construint el camí a força de cometre erros quan provem de viure-la. I penso que l’Assaig-error, el mètode base per a l’aprenentatge, també el duem a terme en els aspectes de la nostra experiència, del nostre camí, del nostre aprofundiment en el coneixement de Déu i en el seguiment de Jesús. No s’hi val una adhesió cega, no s’hi val un compliment irreflexiu de normes, no s’hi val a «creure perquè sí» i, evidentment, no s’hi val un «ja decideixen per mi». 

Penso que una de les aportacions més bones de Jesús és la d’oferir, a qui el vol conèixer i el vol seguir, la possibilitat d’anar sent cada dia més humà. Ell ens alerta del fet de cometre greus erros durant la vida, però ens dona eines per a reconèixer els errors. Exemples? Provar de satisfer totes les necessitats materials perquè la felicitat suprema és el fet de posseir, i un cop assajat, veure que ha estat un error, que no. O també creure que a la vida has d’assolir poder, èxit, triomf personal i domini sobre els altres, i un cop assajat aquest estil, observes com has caigut en l’esclavitud de les idolatries. O també tractar de viure la vida sense resoldre mai cap problema, sense riscos, sense esforç, deixant sempre les decisions per demà amb un lacònic «ja veurem, anirem fent» mentre fem veure que no hem detectat cap error en el nostre assaig. Cal arribar a descobrir que la persona, en el seu assaig-error encerta quan es posa al servei dels altres. Cal anar descobrint que el mateix Jesús, en agenollar-se davant els deixebles i rentant-los els peus, va mostrar on hi ha la grandesa de l’assaig definitiu que no porta a errors. 

«Fuig d'aquí, error!!» pot ser una bona frase. Sí, però sense deixar d’assajar de nou, un cop i un altre, el camí. Jo no vull ser un cristià ufanós i ple de triomfs que posa a Déu al seu servei sinó que soc jo qui em poso al servei de Déu. No cauré en la temptació del poder pervers del món perquè és una oferta plena de mal que m'allunya de Déu. I encara assajaré la meva vida per apropar-me a Déu, un cop i un altre, i continuaré traient profit dels errors. 

Arribat al final, penso que haurem d’estendre la Quaresma a la vida. I així, quan se’ns demani de celebrar la Pasqua, també la nostra Pasqua, ens podrem adherir a la Pasqua definitiva de Jesús i viure un fantàstic preludi per a l’eternitat.

A l'enemic, ni aigua!

Diumenge VII (A)

(Lv 19,1-2.17-18; Sl 102,1-4.8.10-13; 1Co 3,16-23; Mt 5,38-48)

«Mentre hi hagi rucs, hi haurà qui anirà a cavall». Aquesta frase popular, molt antiga, és el primer que m’ha vingut al cap en repassar les lectures d’aquest diumenge. Ja sé que potser no s’hi adiu massa, però he pensat que això d’estimar a qui ens vol mal, hi té a veure. I per acabar d’entendre el meu raonament, deixeu que digui la frase de forma diferent: «Mentre hi hagi bones persones, hi haurà gent que se n'aprofitarà». I aquestes bones persones, que són la immensa majoria, són víctimes d’unes poques que abusen, s’aprofiten i viuen a compte dels altres.

Doncs resulta que a l’evangeli d’avui, si no ho he entès malament, Jesús ens diu que precisament aquestes persones són les que han de ser objecte principal del nostre amor. Vaja! Però és que, a l’enemic ni aigua!!

Reflexionem-hi? Aviso que no és fàcil. Almenys a mi em costa molt pensar i reflexionar, també des de la meva fe, aquesta proposta de Jesús.

Per sort, he viscut a la meva vida només dues o tres experiències d’enemistats. I us he de dir que estic convençut que, per a la majoria de vosaltres, també ha estat així. I és que nosaltres no som persones dolentes, ni generem conflictes, ni volem violències. La immensa majoria de les persones que conec, acostumen a respondre a la maldat amb paciència, intenten allunyar-se de les fonts del mal, adopten l’actitud de la indiferència i eviten generar situacions «perilloses». Fins i tot, conec algun cas (pocs) de persones que busquen empatitzar amb qui les vol mal per revertir la situació i fins i tot algunes altres les intenten justificar amb un «és que ja sabem com és». Però el que sí que és cert és que, sempre, aquestes situacions generen dolor… Què vull dir amb això? Doncs que tots hem tastat la presència del mal en les actituds, accions i paraules d’altres persones envers nosaltres. I estic també convençut que quan captem o rebem mal, el primer que ens preguntem és «per què», analitzem la situació i intentem llegir-la objectivament, no fos cas que hi hàgim col·laborat.

A les nostres vides no hi acostuma a haver situacions de mal, però… vet aquí, una mica sí. Perquè vivim en un món que tasta violència humana per tot arreu. És aleshores quan tenim la sensació, la certesa diria jo, que som receptors de violència, de mals tractes o del que sigui.

Em queden dues preguntes per a la reflexió en aquest diumenge abans de començar la Quaresma.

La primera. I jo? He generat mal, he actuat malament, he fet patir algú amb la meva actitud, paraules o accions? És bo anar analitzant la nostra vida; és el que anomenem revisió de vida o examen de consciència.

La segona pregunta prové directament de l’evangeli de Jesús. Ell ens diu que no ho fem bé quan, en situacions feridores no apliquem el que ell va dir: «estima a qui et vol mal». Però penso que Déu ha omplert el cor d’aquella persona de totes les possibilitats d’estimar, malgrat que ella hagi decidit fer mal. Aleshores, l’he d’estimar? Jo no puc estimar-la, només la puc estimar en Jesús perquè la certesa que tinc que Déu l’estima, m’allibera de la culpa i d’aquesta limitació humana.

Ets feliç?

Diumenge VI (A)

(Sir 15,15-20; Sl 118,1-2.4-5.17-18.33-34; 1Co 2,6-10; Mt 5,17-37)

Aquest diumenge llegim un «superevangeli». Sé que en algunes celebracions dominicals es proclamarà (o ja s’ha llegit) una versió curta, permesa per la litúrgia, però us recomano que, a l’hora de reflexionar, agafeu la versió llarga. És llarga, cert, i també complicada. Hi apareixen múltiples temes i, a més, en algunes parts s’utilitza un llenguatge difícil d’entendre. Jesús parla de l’antiga Llei i del seu compliment; proposa situar la persona sempre abans que l’acompliment de les normes; demana l’alliberament de tot el que distreu; proposa el diàleg, l’entesa i la germanor abans que res; avisa dels falsos juraments; adverteix sobre la necessitat d’honradesa i valentia; crida l’atenció sobre dir una cosa i fer-ne una altra… en definitiva, ens diu que cal un canvi, una conversió de cor per entendre de què va tot això de ser algú que creu en el Déu que Jesús va mostrar, aquell Déu al qual Jesús deia –i avui nosaltres diem– Pare. 

I, en veure la complexitat d’aquest evangeli, se m’ha acudit resumir-ho en aquesta pregunta que, aparentment, no hi té res a veure: Ets feliç? Us explico el meu raonament: Si és tan complicat i s’ha de prestar atenció a tantes coses, potser és difícil ser una persona cristiana, creient, amb fe, amb la confiança posada en el Senyor. Potser sí. Però, d'altra banda, ser creient va lligat al fet de ser feliç; feliç de cercar i feliç de trobar. Seguir Jesús, creure en el Déu que ell ens va explicar i viure segons l’Esperit Sant és garantia de felicitat interior, de descoberta d’allò que assegura la vida, de benestar espiritual, de confiança en l’esdevenir. A més, ajuda a fer una relectura amable de la vida, fins i tot de les calamitats de la vida. 

Ho torno a preguntar: Malgrat que sembli difícil, ets feliç? Si vius la teva fe des de la preocupació d’acatar una sèrie de normes, difícilment tindràs temps de ser feliç i la felicitat et semblarà el premi relacionat amb el teu acompliment de què està manat. Si decideixes viure a l’estil de Jesús, penso que et serà més fàcil perquè la felicitat et vindrà «de dins», és a dir, de la teva sintonia amb Déu. Aquesta és la bona felicitat, no la que dura un moment, ni la que fa riure. La bona felicitat es viu, se sent, es gaudeix i s’encomana. A la lectura de l’apòstol hem sentit que ni el «cor de l’home somniava el que Déu té preparat per als qui l’estimen». I m’atreveixo a respondre: la felicitat de ser creient. 

 

Que bé! Aleshores, i aquesta és la part final del raonament que espero que us ajudi a reflexionar aquesta setmana, potser podrem ajuntar a la pregunta «ets feliç?» una nova pregunta complementària: «m’estimes?». Resposta? Ets feliç perquè estimes Déu. Ets feliç perquè, per Déu, estimes les altres persones. És com una invitació de Déu a donar plenitud a la nostra vida i a la Vida, la que escrivim amb majúscula. 

Aquesta invitació de Déu s’ha d’acollir. I ens ha d’ajudar a entendre la veu de Jesús quan ens diu atenció! Hi ha formes de complir la llei que no ens fan persones justes, que no ens ajuden a estimar ni a tastar la felicitat. Ho va dir als deixebles i ens ho diu a nosaltres: només quan vivim profundament l'esperit que impregna la Paraula de Déu, serem expressió de l’amor i viurem la felicitat.

Llum i sal. Mirar i tastar

Diumenge V (A)

(Is 58,7-10; Sl 111,4-9; 1Co 2,1-5; Mt 5,13-16)

Parlem de la llum. Imaginem qualsevol espai, conegut o desconegut, és igual. Una habitació, un camp, una platja, una muntanya, el que vulgueu. Però aquest espai l’heu d’imaginar a les fosques: És a dir de nit o amb la llum apagada. A les fosques, del tot. Ara imagineu el mateix espai amb la llum encesa o a ple dia. I, finalment, la pregunta: Del lloc o espai que heu imaginat, el fet d'estar il·luminat, hi ha canviat alguna cosa? L’exemple més fàcil: El menjador de casa vostra varia en algun a les fosques o amb llum? Els mobles continuen al mateix lloc, des del més ínfim detall, tot està igual amb llum que sense llum. A la platja o a la muntanya, a qualsevol escenari: tot està igual. Els arbres són els mateixos, les pedres i les onades… Què hi canvia en aquell espai pel fet d’estar il·luminat? Apa! Pensem-hi.

Ei! No feu trampa! No és acceptable la resposta: «Hi canvia que ara veig les coses!» No serveix aquesta resposta perquè estem parlant de la llum, no de mi, ni de tu. I és que la llum, no hi afegeix res al que ja existeix. Doncs què? La llum ens permet veure les coses, les persones, les accions i els esdeveniments amb sentit i, el més important, ens permet viure en aquell lloc amb més sentit. Caram! El que fa la llum!

Fet aquest primer pas, ara llegim l’evangeli i escoltem: «Sou la llum del món!». Què ens demana Jesús? Penso que ens demana que la nostra presència a la vida sigui semblant a la presència de la llum al món: omplir la vida de sentit i de possibilitats sense pretendre ser protagonistes de res. I això es fa sent present en el món a l’estil de Jesús.

Per acabar d’explicar-ho tot plegat, hi va molt bé l’altre exemple, el de ser sal del món. La sal actua, podríem dir, des de l’anonimat: no es veu, no s’aprecia en un aliment. Però quan n’hi ha poca o massa, aleshores ens recordem de la sal. Podríem dir: el que importa no és la sal, sinó el menjar; la sal només ofereix la possibilitat i ens permet l’aliment agradable.

L’Evangeli d’aquest cinquè diumenge de durant l’any, ens assenyala exactament quina és la missió de la persona cristiana, avui. I ho fa des d’aquests dos signes de la llum i la sal. Perquè la nostra missió és ser sal que dona raó a la Vida i llum que possibilita la Vida. Repeteixo: Quina és la missió avui, a casa nostra? Doncs, tot assimilant que la nostra presència com a persones cristianes al món ha evolucionat des de la premissa sociològica del «tothom és cristià» cap al «tothom és ateu», l’existència de les persones cristianes, com tu i jo, és la forma com Déu es fa present. A la Vida, s’hi fa present en la Creació, a la humanitat s’hi fa present a través nostre. Nosaltres il·luminem i salem el món amb l’Evangeli de Jesús. Reitero, amb l’Evangeli de Jesús, no amb la doctrina ni amb un sistema dogmàtic i reglamentari.

I si ho fem, podrem fer-nos nostre l’exquisit text d'Isaïes que hem escoltat: «si no intentes fer caure els altres, ni els assenyales amb el dit; si dones pa a qui passa gana, s’omplirà de llum la teva foscor i el teu capvespre serà clar com el migdia». Així, ho voldria per tu i ho desitjo per tots nosaltres. Amén.