Espiritualitat i acció

Diumenge XVI (C)

(Gn 18,1-10a; Sl 14,1b-3b-4b.5; Col 1,24-28; Lc 10,38-42)

Penso que hi ha la necessitat urgent que l’ésser humà —i la Humanitat— desenvolupi la dimensió espiritual. Perquè em fa l’efecte que, de les dimensions de la persona: Emocional (psicològica o afectiva), Física (corporal o biològica), Mental (intel·lectual o cognitiva), Social (interpersonal o comunicativa) i Espiritual, aquesta darrera és la menys desenvolupada en la nostra societat occidental actual. I crec que això respon a una voluntat perversa que espera que les persones pensem menys, no ens qüestionem gaire el sentit de la vida, no tinguem capacitat per transcendir el món, limitem la capacitat d’imaginació i de somni, foragiten Déu del nostre horitzó… Vet aquí. Sense aquesta dimensió espiritual, com farem que l’ésser humà sigui cada cop més humà, cada cop més valent? Al món i a l’Església. Perquè necessitem que arribi l’hora del món i de l’Església de les persones valentes.

Aquesta reflexió m’ha vingut arran de la lectura de l’evangeli d’avui (el de Marta i Maria) i d’una constatació que em sembla clara: cada cop s’instal·la en les nostres converses i en el nostre món la frase: «això no acabarà bé» o, «el món està molt malament». Perquè constatem, des dels espais de bondat que ens resten, com a persones i com a grup o comunitat, que la humanitat sembla malalta. I si està malalta és perquè les persones estem malaltes. Socialment i espiritualment. Al món i a l’Església. El mal es resisteix i lluita. I ho fa a través de les persones dolentes, plenes del pecat de l’orgull, la mala educació, el fracàs personal i l’anorreament del personal. Només serveix ser, cada cop, més submís o submisa. Per poder controlar-ho tot, fins a oblidar-se de la simplicitat del sentit comú. Per plantar cara a aquesta situació cal la valentia de la qual estic intentant parlar. Valentia per superar les pors i les angoixes que la mateixa societat genera per fer-nos més dependents.

Cal anar a l’Evangeli per trobar una solució. Parlem de valentia cristiana? L’evangeli d’avui dona les pautes essencials: escoltar i actuar. Primer, la part més bona, que és escoltar la Paraula de Déu, cultivar-la espiritualment en el cor i, després, actuar al servei dels éssers humans, del món i de la Creació. La valentia d’actuar me la donarà la força interior.

Aquesta és l’essència del cristianisme, l’essència d’aquelles primitives comunitats formades al voltant de la predicació de l’evangeli, sense cap altra diferència que les pròpies de les persones ni cap altra estructura que la dels serveis a la comunitat. Jesús proposava una comunitat al servei del Regne de Déu basada en l’acció a favor de qui patia pobresa o marginació i de lluita contra les injustícies. Jesús suggeria una comunitat d’amor que anava de l’espiritualitat, és a dir, del profund coneixement de Déu, fins a l’acció solidària.

Aquest model d’Església (com la descriu Pau) és com un cos en el qual només Crist n’és el cap. No hi ha una jerarquia que parteix de les classes inferiors i s’eleva cap a estaments superiors, sinó que hi ha un servei de tothom cap a les persones menys importants, més necessitades i més pobres… així es transmet la Bona Nova i s’implanta el Regne.

Tinc por!

Diumenge XV (C)

(Dt 30,10-14; Sl 68,14.17.30-31.33-34.35-36; Col 1,15-20; Lc 10,25-37)

Si jo us digués ara, així sobtadament: tinc por!, i em posés a plorar, segur que amb un cert impacte i preocupació immediata em preguntaríeu: «de què?». O, potser: «què passa?». Algú fins i tot em podria preguntar: «que et passa?». I jo, abatut per una situació d’ansietat respondria que tinc por de morir-me. Com que soc hipocondríac de tota la vida i ho porto bastant malament —qui em coneix ho sap prou bé— miraríeu de distreure’m mentre em prendria unes herbes de relaxació o, fins i tot, alguna substància d’aquelles que et distreuen químicament des de dins. Però una idea us rondaria el cap: «a què ve això avui? Què ha passat?» Mireu. Quan he llegit l’evangeli d’aquest diumenge, el del relat del bon samarità, he pensat: possiblement pocs cops s’ha fet una homilia posant-se a la pell del ferit, del personatge agredit i deixat mig mort a la cuneta del camí. Malferit i deixat sol a les portes de la mort. Us imagineu quina por? L’agressió inesperada, gratuïta i terrible deixà aquell personatge a les portes de l’eternitat. I clar, ara us pregunto i em pregunto: «tinc la vida ben orientada cap a l’eternitat?».

D’una manera o altra totes les religions que hi ha i hi ha hagut proclamen que aquesta vida és un «començar» o un «pas» i que després n’hi ha una altra de definitiva. El missatge és que la nostra vida no pot acabar en desaparició perquè forma part de Déu, de la Vida, la Creació, l’Univers, el Cosmos, el Tot… Aquesta idea d’eternitat, deia, sorgeix en totes les religions com a resposta a la por natural a la mort, al final irrenunciable; perquè el fet d’existir no s’acaba, com a molt es transforma… Vaja, que ens passem la vida «anant» cap a l’altra “vida” que no coneixem. D’aquest fet d’anar cap a una altra vida se’n desprèn una nova pregunta: Tenim un objectiu final per a la nostra existència?

Si ens plantegem la vida eterna com un objectiu, ens trobem amb el problema de pensar que, com que és cosa del més enllà, d’un altre món transcendent, d’una altra dimensió diferent, d’un estat espiritual… no hi ha cap relació entre la vida terrena i la nostra vida actual.

Per a les persones cristianes, la resposta està en la paràbola del bon samarità… i en tot l’ensenyament de Jesús, òbviament.

Ens hem d’acostar a aquella persona. Per fer-ho, hem de saber «veure l’altre». Si passem de llarg, si som incapaços de «veure» l’altre, hem fet de la indiferència la nostra manera d’anar pel món. No em preocupa l’eternitat. Per això Jesús ens demana que no siguem persones indiferents. M’he trobat —i em trobaré— amb multitud de persones. Els que hi entenen diuen que durant la meva vida sabré d’unes cinc mil persones, en coneixeré un miler i, encara d’aquest miler, tindré una relació personal amb un màxim de dues-centes. Més enllà d’estadístiques, el fet és que Jesús ens parla avui de la relació que estableixo amb aquestes persones que coincideixen amb mi al llarg de la vida. Quina actitud prenc amb elles? Sincerament mirat, amb algun faig de sacerdot i passo de llarg com si no les veiés, amb d’altres prenc la decisió de canviar de camí per no trobar-les de cara, i amb unes poques prenc la decisió d’atansar-m’hi i preocupar-me’n.

Aquella persona deshumanitzada, es rehumanitzarà per la nostra actitud. Li donarem una nova significació a la por de morir perquè li plantejarem el que vol dir eternitat. L’existència de l’eternitat allibera de la por a la mort. Estar al costat del Senyor i fer el que ell ens demana és el camí.

Fent camí per la Vida

Diumenge XIV (C)

(Is 66,10-14c; Sl 65,1-6.16.20; Ga 6,14-18; Lc 10,1-12.17-20)

Les lectures d’aquest diumenge estiuenc i calorós ens ajuden a participar de la vida de Déu i a fer camí junts de la mà de Jesús. Repeteixo: fer camí junts. Quin camí? El camí del qual parlem tan sovint, és a dir, el camí de Jesús que mena al Regne de Déu.

Diumenge passat vam dir que en aquest camí no s'hi valia mirar enrere perquè, aleshores, fèiem el camí tort. Avui, se'ns proposa afegir un nou valor a tenir en compte a l'hora de transitar: No quedar-nos res del que sabem per a nosaltres. Mentre caminem hem d'anar explicant arreu el missatge de la Bona Nova. Hem d'anar a donar testimoni de l'Evangeli. Hem de sortir. És com si fos la segona part del no mirar enrere de diumenge passat. Hem d'anar a trobar la resta de gent que hi ha en el camí. Aturar-nos, saludar, compartir, parlar, anunciar… Amb tothom! Tant amb la gent que no ha conegut Jesús ni el seu missatge, com amb qui se n'ha apartat, com amb qui per raó de situacions molestes ha dimitit del cristianisme, com amb qui s'ha allunyat de l'Església. La raó? Tenim el convenciment que aquest itinerari porta al futur definitiu, és a dir, al Regne. Sí, tot transitant al costat de la gent hem de sortir de nosaltres mateixos i anar cap on hi ha l'ésser humà que necessita alguna cosa per posar-nos a la seva disposició.

Aquesta proposta arrossega l'Església cap a una renovació evangèlica profundíssima. Per què? Perquè hem mirat massa enrere, hem anat massa sols i hem descartat massa gent.

I encara dos passos més: Després de saber que no cal mirar enrere i que hem de donar-ho tot, avui l’evangeli ens demana posar-se en camí. Això vol dir sortir i no pensar que Jesús només s'està aquí dins l'església, la nostra parròquia, les ermites o els monestirs. Poseu-vos a caminar i veureu que Ell és on no us esperàveu, que, fins i tot, és on estàvem convençuts que no hi podria ser mai! A més, no hem de portar ni sabates de recanvi!! S'ha de caminar des de la senzillesa, sense privilegis, sense cercar glòries, ni poders; l'únic que cal fer és sortir, caminar i encomanar la passió per Jesús, l'alegria per Jesús, la pau de Jesús…

Les dificultats i el sofriment el tenim garantit. Sobretot el que ens «regala» la mateixa gent que camina amb nosaltres, creients com nosaltres, perquè el mal també transita per aquest camí i viu dins el cor de qui ens acompanya per fer-nos caure. Davant el mal, nosaltres hem de dir ben clar: «Pau a aquesta casa!!», tot anunciant que l’amor entranyable de Déu és ben a prop nostre. No el podem tocar, però hi és. I ens hi podem acostar amb una fe viscuda.

Aquesta és la proposta que ens fa l’evangeli d’avui: el Regne de Déu, l’amor de Déu, és ben a prop de cadascú perquè aquest anunci és adreçat a tothom. Per això que Jesús diu que «hi ha molt a segar i pocs segadors: demaneu a l’amo dels sembrats que enviï persones a segar-los». Demanem que hi hagi molta gent que faci experiència de fe, d'amor, d'alegria i de comunitat. Que sàpiga fer costat, dialogar amb el cor, que encomani la passió per Jesús i ajudi a descobrir un món nou i una terra nova, que faci de crossa als coixos, de pa als famolencs, d'aigua als assedegats, que camini de la mà dels altres.

Resumint: Camí, companyia i anunci. Vet aquí les tres paraules de reflexió d'avui