Guardar la seva Paraula

Diumenge VI de Pasqua (C)

(Ac 15,1-2.22-29; Sl 66,2-3.5-6.8; Ap 21,10-14.22-23; Jn 14,23-29 )

Jesús era jueu. La gent que anava amb ell era jueva. Jerusalem, on sorgí la primera comunitat cristiana formada per la poca gent que, després de la mort de Jesús, es quedà fent companyia a Maria, la seva mare i al seu amic Joan, era el centre religiós del món jueu. En aquest context, seguir Jesús es feia des del judaisme. Però el coneixement i seguiment de Jesús començà a créixer fora dels àmbits estrictament jueus i lluny de la capital, cosa que feia que el nombre de persones que es feien batejar i s’endinsaven en el cristianisme militant creixés. Tanmateix, al cap de poc temps aparegué un problema: qui abraçava la fe cristiana des del paganisme o des de qualsevol altra realitat, no es volia fer jueu.

Ja no era la Llei de Moisès el que fonamentava la comunitat, era l’Esperit de Jesús i la seva promesa que avui hem escoltat a l’evangeli: «Qui m’estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell». L’Esperit Sant segellava l’alegria de la fe i donava cohesió a la comunitat, la nova església. I vet aquí que abans de cap conflicte doctrinal o de qualsevol heretgia —que aparegueren ben aviat— la primera dificultat va ser la de l’estirp. La de ser dels «nostres». Pau, Bernabé, els apòstols i la nova gent que anava pels pobles escampant la Bona Nova, es trobà amb la disjuntiva: Havien de ser jueus abans que cristians? I, en una resolució adoptada després de la reunió de les esglésies de Jerusalem i d’Antioquia que hem escoltat a la primera lectura segellà el sorgiment d’un cristianisme al marge del judaisme i la proclamació de Jesús com a única font de salvació. Tothom podia ser batejat sense importar l’origen perquè era l’Esperit qui donava aquesta cohesió i qui batejava.

Després de dos mil·lennis segueixen encara havent-hi debats sobre els requisits per a ser persona cristiana. Entre grups, entre esglésies i fins i tot dins les mateixes comunitats. I un dia tot això ens petarà a les mans. Per què ho dic? Perquè tothom sap que el que és essencial és Jesús, el Crist. I aquesta essencialitat no és excloent, cal deixar florir tota diversitat. Jesús no es pot eliminar perquè això s’ensorrarà. Si l’únic essencial són l’administració, l'organització, el territori, el patrimoni, el poder, els actes multitudinaris… quin culte és aquest? El pluralisme —també el religiós— és un dels trets més característics de la societat moderna, que ha fet miques els blocs monolítics, les uniformitats i les unitats. Així s’ha convertit en un dogma de la nostra cultura. Tot pot ser discutit menys el dret a pensar com ens doni la gana i a ser respectats en aquest pensament. Això ens pot dur a un bon diàleg, però ens pot portar greus retrocessos. El més important és el del relativisme: «tot és igual», «jo penso el que vull i faig el que vull».

Doncs la persona cristiana està cridada a fonamentar i arrelar la seva fe. No és igual pensar qualsevol cosa. No és bo omplir el cap i el cor amb qualsevol cosa i renunciar a la recerca honesta de la veritat, la bondat i el sentit del bé. Enmig aquest «tant s’hi val», ens han de continuar ressonant les paraules de Jesús que ja he dit abans: «Qui m’estima, guardarà la meva paraula i el meu Pare l’estimarà».

Amor que cura

Diumenge IV de Pasqua (C)

(Ac 13,14,43-52; Sl 99,2-3,5; AP 7,9.14b-17; Jn 10,27-30)

Aquest és el diumenge del Bon Pastor. Una bona manera de rebre al nou bisbe de Roma. En primer lloc, peguem pel papa Lleó XIV. Aquests dies els mitjans de comunicació i les xarxes socials s’estan posant les botes sobre la figura del papa Lleó XIV. Li treuen la seva història, les llums i, no patiu, ja li buscaran les ombres. Els anticatòlics escombren cap a casa confonent bous i esquelles i escopint les seves habituals malparleres. Els que són més papistes que el papa ja critiquen que sigui tant de la corda del papa Francesc, el que va dir… Nosaltres donem gràcies a Déu i preguem per ell. Perquè el papa de Roma no és «el qui mana», és el qui porta el Crist al món. Perquè ens agradi o no, és l’Esperit Sant, present des del dia de Pentecosta a la seva Església, el que l’ha triat. I nosaltres som Església i som gent pasqual. Hem de creure’ns que l’Esperit Sant és qui guia l’Església. La de Roma i la d’aquí. A Roma tenen al papa, però nosaltres tenim el rector, els pastors. I ens tenim els uns als altres.

Dit això, reflexionem entre tots aquest diumenge quart de Pasqua, ara i aquí. Us proposo que pensem en l’evangeli del Bon Pastor, el que acabem d’escoltar i ho fem des de la perspectiva de les mal anomenades ovelles, és a dir, de nosaltres. No parlem del pastor, ni de Jesús, ni dels pastors de l'Església com es fa habitualment. Parlem de les ovelles. Parlem de nosaltres.

Fe, seguiment i confiança. Aquestes són els sentiments que sorgeixen quan hom se sent estimat i, aquests mateixos sentiments, generen les propostes a estimar. Ens sentim estimats i, en el nostre cor, aquesta estimació es transforma en confiança, seguiment i aprenentatge per saber també estimar. Però, la realitat és que no tots els cors accepten l’ensenyament, la confiança i l’estimació. Ens agradaria que l’estimació fos universal, això no obstant, no ho és. I davant la situació, és fàcil fer-se una terrible pregunta: És que és possible no saber estimar? És possible no voler o no poder estimar? I, encara, una terrible pregunta: És que és possible ferir germans i germanes per incapacitat d’estimar?

Una terrible pregunta! Personal, individual i també comunitària, social... I a vegades, una terrible resposta. Sanar el nostre cor perquè pugui estimar cada dia millor. No es tracta de més, es tracta de millor.

El nostre tarannà cristià ha de proposar amor i ha de generar amor. I estimar és sempre una aventura, que en el cas de les persones cristianes, hem estat convidats a fer-la amb Jesús. La proposta d’estimar la trobem en Maria. La que va estimar més Jesús, la que es posà en mans de Déu. Ella ens és model per afrontar aquesta urgència de manca d’estimació que hi ha en el món. Com fer front a les persones que fereixen perquè no saben estimar? I aquí la pegunta definitiva: Està a les nostres mans? I la resposta és ràpida: Sí. És un compromís pasqual.

L’estimació és bàlsam, no ho dubteu. És bàlsam que amoroseix fins i tot l’odi i les males intencions. I, a la llum de l’evangeli del Bon Pastor, el que cal és deixar-se anar, oferir a Déu fins i tot les nostres ferides pròpies o les que ens fan.

Des del punt de vista de les ovelles, escampar estimació és possibilitar acabar amb els conflictes personals, globals, perversos que ens allunyen de ser éssers humans.

M'estimes?

Diumenge III de Pasqua (C)

(Ac 5,27b-32.40b-41; Sl 29,2.4-6.11-13; Ap 5,11-14; Jn 21,1-19)

No sé com haurà estat la vostra setmana, si us han convidat a dinar o sopar, si heu tingut èxits o fracassos, bones o males notícies. Segurament una mica de tot, com a l’episodi d’avui de l’evangeli, com a la vida. I quantes vegades durant aquesta setmana us ha sortit del cor dir un: «T’estimo»? En aquest matí del temps de Pasqua, mentre escric això, he pensat en el fet que em sembla molt més bonic dir «t’estimo» que no pas preguntar: «m’estimes?». Per què ho dic això? Doncs perquè em sembla molt més profund i més tendre i més revelador saber-se estimat. I si jo em sento estimat profundament em sortirà de forma espontània i natural i del fons del cor, dir «t’estimo». Més que preguntar-ho. No em cal preguntar-ho, ja ho sé. Perquè així ho sento dins el meu cor. Les autèntiques relacions entre persones no precisen preguntar, necessiten dir-ho.

La Pasqua va d’estimar. Això ja ho sabem. Va d’estimar perquè és la conseqüència natural de l’Amor de Déu.

En aquest context us proposo que ens prenguem la nostra trobada dominical com la convidada que ens fa Jesús després d'aquesta setmana, hagi estat com hagi estat. Com ho va fer amb els deixebles i la gent que el seguia i que encara mantenien encesa aquella flama del Senyor a qui havien acompanyat durant tres anys. Jesús ens hi convida i ens posem a parlar. Aleshores Jesús inicia una conversa sobre l'amor i ens pregunta si l’estimem. Vaja! Ja he quedat malament amb els meus pensaments, perquè acabo de dir que no cal preguntar si m’estimen. Alguna intenció hi ha en la pregunta del Senyor. Serà que m’he de preguntar si em sento estimat per Déu? Sentir-se estimats per una persona pot ser més constatable, em genera benestar, em fa sentir a prop d’aquella persona, em dona seguretat, em fa estar viu… Aleshores, sentir-me estimat o estimada per Déu com em fa sentir? Potser això és el que vol Jesús quan m’ho pregunta. Em sento estimada per Déu? Em sento convidat per Jesús?

Respondre a aquesta pregunta serà la nostra reflexió d’aquest tercer diumenge de Pasqua. Nosaltres, en aquesta trobada de l'eucaristia, ens hem de sentir amablement interpel·lats per Jesús que ens pregunta si l'estimem. Contestem-li amb sinceritat i senzillesa encara que sovint no se'ns noti o se'ns noti ben poc!