Qualitat de vida

Diumenge XXV (B)

(Sav 2, 12.17-20; Sl 53; Jm 3,16-4,3; Mc 9,30-37)

La carta de Jaume i la segona part de l’evangeli d’aquest diumenge són un mostrari de valors cristians que Jesús proclama als deixebles, que no entenen encara. Repassem-los: L’important no és triomfar, sinó servir; la grandesa humana no està en els coneixements dels savis, sinó en la ingenuïtat dels nens; on hi ha gelosies i rivalitats hi ha desordre i tota mena de mal; envegeu coses que no podeu aconseguir, i per això us baralleu. Quina estupidesa, barallar-se per coses que no es poden aconseguir. Les enveges, les gelosies, les ambicions, les rivalitats, poden fer molt de mal. Desuneixen els grups humans, les mateixes famílies… I fan impossible la pau.

I sorgeix una pregunta: Per què ens entestem a tenir “mala qualitat” de vida, quan el Senyor ens dona la possibilitat de tenir-la “bona”? Per què no posem més la confiança en el Senyor, que en les coses humanes? El desig d’ocupar els llocs més importants i de tenir els càrrecs i llocs de treball més ben remunerats i de més lluïment, la fal·lera en ser anomenats doctors o mestres… Però tot això és mundà i terrenal. Tot lluny de Déu!

La possibilitat de dur una vida plenament cristiana és directament proporcional a la capacitat de servei i contrària a l’exercici de domini sobre les persones. Aquesta afirmació ja la feia Jesús, i hem deixat passar dos mil anys sense aplicar-la, és que no ens deu interessar massa. També el llibre de la Saviesa ens ho ha recordat: hi ha persones que maquinen com fer mal a la gent justa i honrada… un tema ben actual i coexistent amb les persones. De les moltes mostres de maldat que hi ha a l'espècie humana, genera una especial tristor la de maquinar per enriquir-se i guanyar poder fent mal a la gent justa, honrada i senzilla… perquè, com que no té maldat no genera problemes. El llibre de la Saviesa diu que aquestes persones injustes i malvades estan incapacitades per a valorar allò que depassa la raó, són extremadament egoistes i són insensibles als sofriments que causen trepitjant la gent dèbil… Estan lluny de Déu! I sent així, només els queda una sortida: la disbauxa moral, econòmica, social i sentimental. I com a conseqüència es tornen cada cop més envejoses i l’enveja les encega. Cada cop més lluny de Déu, malgrat que, si és possible, usen l’argument més devastador: condemnen les persones parlant de Déu, perquè creuen que elles són les que tenen Déu de la seva banda.

Tot això es pot resoldre amb la proposta de Jesús: L’important no és triomfar, sinó servir i ser feliç fent-ho. Ell ho acomplirà amb els deixebles i els ho repetirà el darrer dia tot rentant-los els peus. I ho repetirà: La grandesa dels homes es troba en la infància, perquè, saludant el savi volem satisfer la nostra vanitat, però abraçant un nen estrenyem Déu i estem aprenent a abraçar la fragilitat de l’altre. On podrem rebre Jesús sinó en les fragilitats del món? Jesús indica, així, quin és l’autèntic camí: Distingir-se per l’actitud de servei en les mil petites coses de cada dia.

Feu el bé!

Diumenge XXIV (B)

(Is 50,5-9; Sl 114; Jm 2,14-18; Mc 8,27-35)

Qui viu activament una fe madura, consistent i veritable, fa coses bones, és a dir, fa el bé i és bona persona. Per a mi és així de senzill. Perquè... és senzill, no? D’aquesta forma es fa palesa la presència de Déu al món. Nosaltres fem palesa la presència de Déu. Però clar, resulta que sempre hem de fer un espai pel mal, perquè ja sabem que conviuen i lluiten permanentment. I també sabem que està a les nostres mans triar entre el bé i el mal. I triar sempre el bé! Ho he dit moltes vegades en aquestes homilies; la llibertat de Déu, la nostra llibertat de filles i fills de Déu rau a saber triar –entre el bé i el mal– i saber triar sempre el bé. Ho repeteixo: La llibertat està a triar el bé. I no és gens fàcil, prou que ho experimentem i sofrim. Recordo ara el fragment de la carta de Pere quan diu: «Val més sofrir per haver fet el bé que no pas per haver fet el mal». (cf. 1Pe 3,17-18). I no em direu, germanes i germans, que és causa de pau fer el bé. I, sobretot, fer-lo en presència del mal tot donant un exemple de Déu. No hi ha res que incomodi més al mal que la presència del bé.

Però hi hem d’afegir una tercera via o una cosa diferent, a aquesta reflexió, que és la que us plantejo avui: Sabem del bé i del mal, cert, però què passa quan el mal agafa el rol del bé? Què passa quan el mal, per ser encara més pervers, enceta una campanya en la qual es presenta com el millor dels béns? No em direu que és el pitjor dels escenaris perquè costa de veure, és molt més nociu i actua escarnint la bondat. Sí, és la famosa dita del llop amb pell de xai. Guardeu-nos-en Senyor d’aquests llops! Són aquelles i aquells que responen a la pregunta de l’evangeli d’avui: «Qui diuen que soc? I, tu, qui dius que soc?» i ho fan posant-se al centre i deixant Jesús i la seva Missió al seu servei i per justificar tot el que fan.

Isaïes, a la primera lectura, ja ens ha dit que la cosa va a l’inrevés. Qui és de Déu, està en constant diàleg amb Déu, i la seva disposició a aquest diàleg –que ve de Déu– li dona la força per a prendre les decisions que s’escauen a un profeta tot destriant el bé per a ell i per al poble. Qui és de Déu fa el bé.

Tornem a l’Evangeli i a aquella pregunta tan especial: Qui diu la gent que soc? Ja ho diu: un profeta, un home de Déu, un enviat a fer el bé... Això semblava evident. Però la clau està en la següent pregunta: «I vosaltres?». I vet aquí que quan Pere respon aquella rotunditat de Messies el diàleg que segueix és fosc: Jesús renya Pere per aquesta confessió que a nosaltres ens sembla tan bonica i diu que calli. Aleshores parla de mort i patiments. Vet aquí que s’enfronta una visió humana amb la visió de Déu. Jesús ve a fer el bé, tot descobrint el mal amagat entre la Creació, entre la gent. Perquè la humanitat no entén els camins de Déu. I fer el bé, enfrontar-se al mal i, sobretot, plantar-li cara, és un camí de sofriment. El camí de la creu.