Tinc feina per Pasqua

Diumenge II de Pasqua (B)

(Ac 4,32-35; Sl 117,1-4.16-18.22-24; 1Jo 5,1-6; Jn 20,19-31)

S’acaba el llarg dia de Pasqua —que ja sabeu que ha durat vuit dies seguits— i ho fem, precisament amb un nou dia de Pasqua. Aquest llarg període de celebració intensa ens ha donat la possibilitat i el temps suficients per reflexionar, viure i pensar profundament en la resurrecció de Jesús, que és el fet que fonamenta i sustenta el que creiem la gent cristiana, la fe del poble fidel. L’octava de Pasqua ens ha donat el temps suficient per poder dir —a tort i a dret— que l’alegria més gran del poble cristià és la resurrecció de Jesús perquè, de retruc, ens ha obert la porta a la nostra participació en aquesta mateixa resurrecció. Hi ha hagut també temps per descobrir que el resultat de la resurrecció és la Vida Eterna i que aquesta Vida, gràcies a Jesús, Déu ens la regala a cadascú de nosaltres. Però, vet aquí un problema. Tots aquests escenaris i propostes descrites —perquè no dir-ho, amorosides i idíl·liques— que prediquem sobre la resurrecció; tots els beneficis de creure-hi; la vida a desdir promesa; el fet de compartir com a germans i germanes, la pau del Senyor, la comunitat, l’amor fratern… tot això, a l’hora de la veritat, no és ben bé com diu la teoria evangèlica. No. Tot i ser la realitat a la qual aspirem, s’allunya de la realitat viscuda perquè la realitat humana s’entossudeix a ser diferent: Descreguda, tecnòcrata, buròcrata i antireligiosa però pretesament espiritual. Vet aquí el Tomàs d’avui.

Per això, malgrat l’alegria de la Pasqua, acabem sense qüestionar-nos seriosament la realitat. I ens preguntem per què el món és ple de guerra, i diem que és perquè ho ha estat tota la vida. Ens preguntem per què el mal guanya tan sovint, i diem que és perquè la bondat fuig del combat. I ens qüestionem per què la perversió viu en el cor de les persones i ens responem que l’egoisme i la vanitat perverteixen des de dins. I també plantegem per què els oasis de bondat sempre estan amenaçats per forces diabòliques i responem que el bé sempre resulta inadmissible al mal.

Aquesta és precisament la realitat que ens demana Jesús d’analitzar, de la mateixa manera i en la mateixa mesura que nosaltres analitzem la vida de Jesús. Ho sabem tot de la vida de Jesús, però ens fa molta mandra analitzar la nostra vida des de la perspectiva del que ens demana Jesús, des de la perspectiva de la Pasqua. I per què? Perquè ens exigeix molt. I no només ens exigeix, sinó que ens qüestiona quina part de responsabilitat en tinc jo, individualment.

Com a conseqüència, formulo una pregunta des de l’extrem contrari, als antípodes de la Pasqua: Quina responsabilitat en tinc jo, de tot plegat? Des de la fe, vestint-nos de la més bàsica honradesa cristiana, aquesta és la primera pregunta d’anàlisi: Què li ha passat a la meva pasqua? Quin mal rotllo he patrocinat amb la meva voluntat, amb la meva absència o amb la meva omissió? De què em pot demanar explicacions el bon Jesús? Rellegim l’evangeli d’avui i contestem. Com Tomàs.

I ara, la conclusió. Ens agradaria, com a creients que seguim Jesús, com a creients en el Déu que ens va mostrar, tenir la capacitat de saber fer Pasqua cada dia de la vida, saber posar en el món els beneficiosos efectes de Pasqua en cadascuna de les nostres paraules, i accions. Sabent això, hauríem d'actuar d'acord amb Jesús Ressuscitat. I, d’aquesta manera, contrarestar tot el que he dit abans. No perdem de vista, que només nosaltres podem fer que el món visqui una Pasqua veritable, permanent i autèntica.