Ser «com» el Pastor

Diumenge IV de Pasqua (B)

(Ac 4,8-12; Sl 117,1,8-9,21-23,26,28; 1Jn 3,1-2; Jn 10,11-18)

Diumenge passat, recordeu, vam parlar del testimoniatge de les persones que segueixen Jesús, i vam concloure que aquest testimoniatge, avui i sempre, s’havia de fonamentar en la fidelitat a la vida, a l’exemple i a les paraules de Jesús. Avui hem escoltat l’evangeli del Bon Pastor i aquest conegudíssim relat ens afegeix al testimoniatge i la fidelitat a Jesús una nova condició: el compromís.

Sí, amigues i amics, avui és el diumenge del Bon Pastor. Molt s’ha escrit i parlat a l’Església sobre aquest diumenge, molta teologia, eclesiologia i, perquè no, literatura i art, s’ha fet de la figura del pastor. I el primer que ens cal dir, ja d'entrada, és que de Bon Pastor només hi ha el mateix Jesús. Per això, celebrar el dia del Bon Pastor és assenyalar directament a Jesús, el Ressuscitat, com a únic i etern Bon Pastor.

Reflexionem una mica. I per fer-ho, us proposo que aquest diumenge hi dediquem una mica més d’esforç d'introspecció personal: Avui és el dia en què se’ns demana de pensar en el «com» és la nostra fe. Miraré d’explicar-me. Durat la Quaresma, la Setmana Santa i la Pasqua hem après el «què», el «perquè», el «per a què» i el «quan» de la nostra fe en Jesús de Natzaret, el Fill de Déu, el Crist. Doncs ara toca aprendre el «com» ha de ser la nostra fe i la nostra adhesió al Senyor, el «com» ha de ser el testimoniatge, el «com» ha de ser la nostra esperança i la nostra caritat; en definitiva, el «com» ha de ser el nostre amor. Ja intuïu la resposta, no? Ha de ser «com» el de Jesús. I com és? Doncs, com a mínim, estrany. Un pastor explota les seves ovelles, en viu perquè són el seu negoci. Fins i tot les ven per carn, les envia a l’escorxador. I s'entén que és el que ha de ser. Però Jesús diu que és ell qui dona la vida per les ovelles. Efectivament, les cuida, les acompanya, se’n preocupa. És un pastor estrany, una mica boig. Aleshores, per assemblar-nos a ell, «com» hem de ser? Hem de donar la vida? Segurament que no de forma extrema, clar, però sí de forma quotidiana, en la nostra vida. Hem de viure en la moderació social perquè la crispació permanent en què vivim no és bona, i el fer «com» Jesús és escampar tendresa, moderació i calma. Hem de practicar la disponibilitat ajudant, no parlant d’ajudar. Hem de practicar la bondat, l'amabilitat i el respecte; vaja! Allò que tota la vida s’ha dit de ser persones educades! Aquests són exemples de vida «com» Jesús. Com més ens lliurem als altres i al bé, més ho entendrem. El diumenge del Bon Pastor, també són protagonistes les ovelles, que són les que han de ser «com» el Pastor.

Acabo amb una darrera reflexió que és també pròpia del dia. Avui no és la festa del mossèn, del rector o del bisbe o del papa… com hem sentit predicar tantes vegades. Avui és el diumenge del Bon Pastor, que és Jesús. Com més ens assemblem a Jesús, més lideratge, més participació de la Missió, més efusió de l’Esperit, més testimoniatge i més models de bones persones cristianes.

Testimonis, de què?

Diumenge III Pasqua (B)

(Ac 3,13-15.17-19; Sl 4,2.4.7.9; 1Jn 2,1-5a; Lc 24,35-48)

L’Evangeli d'avui acaba així: «vosaltres en sou testimonis». Durant tot l’any, i gairebé podríem dir que durant tota la nostra existència cristiana, pensem sobre la validesa de totes les paraules de Jesús per, d’aquesta manera, anar «actualitzant l’Evangeli» a la nostra societat, la nostra vida, el nostre moment. Efectivament, apliquem a les nostres vides la mateixa vida de Jesús intentant assemblar-nos-hi el màxim possible; llegim des de l’avui de la nostra pròpia vida, els seus consells i les seves actituds. I ens preguntem tot sovint: Què faria Jesús en el meu lloc, avui? I és que el nostre objectiu és assemblar-nos a ell al màxim i dur a terme de la millor manera possible la Missió que ens va encomanar. Ja sabem de quina Missió es tracta: La que va encomanar, de paraula, a la gent que el va conèixer i el va seguir personalment; la gent que va ser companya de vida i de camí i de maldecaps, de rialles i de plors. Aquella gent va testimoniar Jesús de primeríssima mà. I quan ho explicaven a algú podien dir: “Jesús em va dir, o Jesús ens va dir tal dia”. 

L’Evangeli d’avui va per aquest varal. Jesús, ressuscitat, parla a aquella gent amiga i coneguda, que ja eren deixebles, i els recorda el que han vist, compartit i parlat amb ell. Els diu «vosaltres en sou testimonis». En certa manera, els recorda el que han protagonitzat i que si ho han viscut personalment, poden explicar-ho amb tota l’autoritat i validesa. Això és com nosaltres: el que realment podem afirmar és allò que hem vist i viscut personalment, perquè n’hem estat testimonis. Som testimonis del que passa a la nostra vida i ho podem explicar amb tota autoritat.

Però, vet aquí. Ara ve l’actualització evangèlica. I ens arriba en forma de pregunta: Nosaltres hem de ser testimonis d'allò que va passar fa dos mil anys? Nosaltres, representa, som testimonis del que va ser, fer i significar Jesús de Natzaret, el Crist, el Fill Únic de Déu? Testimonis de què? De la seva resurrecció? Com? Potser ho podríem dir d’una altra forma: Hem de testimoniar i proclamar la validesa del que diu l’Evangeli? Si no hi érem! I aquí comença tot. A partir d’aquí hi entra la fe, la relació personal amb Déu, la fidelitat al missatge i, també, els errors, les dificultats i les manipulacions maldestres del testimoni.

Perquè el testimoniatge es basa en la fidelitat al missatge. El missatge, la vida i la història de Jesús, testimoniada fidelment per la gent que el va conèixer i parlà amb ell, ens arriba a nosaltres amb la fidelitat que hi han anat dipositant tots els milers de persones i de comunitats que en dos mil anys han mirat de mantenir el missatge inalterable i la fidelitat a Jesús intacta. I la pregunta apareix ràpidament. Si molt sovint demostrem la incapacitat de ser fidels a les quatre frases que ens han dit fa dos minuts i repetir-les fidelment sense afegir-hi res de propi ni intencions diferents! Com pot ser això? I és que avui, que parlem de testimoni, és el millor dia per confessar el pecat de la incontinència verbal, de la maquinació i de la tergiversació interessada de les coses, ja sigui pel nostre bé, per vanaglòria, per egocentrisme o per maldat. Com ser testimonis de la veritat enmig la vèrbola xerrameca? Des del silenci? Si l’espècie humana és incapaç de transmetre de forma real allò que acaba de viure i sentir, si llegim les realitats de forma matussera, si no som capaços de dir a una persona el que ens ha dit una altra, com transmetrem el missatge evangèlic? 

Hem de ser fidels a l’Evangeli. I, com ens diu Sant Pau a la segona lectura, si alguna cosa ens surt malament, si envaeix el pecat, tenim al mateix Jesús al costat del Pare que ens defensarà.

Tinc feina per Pasqua

Diumenge II de Pasqua (B)

(Ac 4,32-35; Sl 117,1-4.16-18.22-24; 1Jo 5,1-6; Jn 20,19-31)

S’acaba el llarg dia de Pasqua —que ja sabeu que ha durat vuit dies seguits— i ho fem, precisament amb un nou dia de Pasqua. Aquest llarg període de celebració intensa ens ha donat la possibilitat i el temps suficients per reflexionar, viure i pensar profundament en la resurrecció de Jesús, que és el fet que fonamenta i sustenta el que creiem la gent cristiana, la fe del poble fidel. L’octava de Pasqua ens ha donat el temps suficient per poder dir —a tort i a dret— que l’alegria més gran del poble cristià és la resurrecció de Jesús perquè, de retruc, ens ha obert la porta a la nostra participació en aquesta mateixa resurrecció. Hi ha hagut també temps per descobrir que el resultat de la resurrecció és la Vida Eterna i que aquesta Vida, gràcies a Jesús, Déu ens la regala a cadascú de nosaltres. Però, vet aquí un problema. Tots aquests escenaris i propostes descrites —perquè no dir-ho, amorosides i idíl·liques— que prediquem sobre la resurrecció; tots els beneficis de creure-hi; la vida a desdir promesa; el fet de compartir com a germans i germanes, la pau del Senyor, la comunitat, l’amor fratern… tot això, a l’hora de la veritat, no és ben bé com diu la teoria evangèlica. No. Tot i ser la realitat a la qual aspirem, s’allunya de la realitat viscuda perquè la realitat humana s’entossudeix a ser diferent: Descreguda, tecnòcrata, buròcrata i antireligiosa però pretesament espiritual. Vet aquí el Tomàs d’avui.

Per això, malgrat l’alegria de la Pasqua, acabem sense qüestionar-nos seriosament la realitat. I ens preguntem per què el món és ple de guerra, i diem que és perquè ho ha estat tota la vida. Ens preguntem per què el mal guanya tan sovint, i diem que és perquè la bondat fuig del combat. I ens qüestionem per què la perversió viu en el cor de les persones i ens responem que l’egoisme i la vanitat perverteixen des de dins. I també plantegem per què els oasis de bondat sempre estan amenaçats per forces diabòliques i responem que el bé sempre resulta inadmissible al mal.

Aquesta és precisament la realitat que ens demana Jesús d’analitzar, de la mateixa manera i en la mateixa mesura que nosaltres analitzem la vida de Jesús. Ho sabem tot de la vida de Jesús, però ens fa molta mandra analitzar la nostra vida des de la perspectiva del que ens demana Jesús, des de la perspectiva de la Pasqua. I per què? Perquè ens exigeix molt. I no només ens exigeix, sinó que ens qüestiona quina part de responsabilitat en tinc jo, individualment.

Com a conseqüència, formulo una pregunta des de l’extrem contrari, als antípodes de la Pasqua: Quina responsabilitat en tinc jo, de tot plegat? Des de la fe, vestint-nos de la més bàsica honradesa cristiana, aquesta és la primera pregunta d’anàlisi: Què li ha passat a la meva pasqua? Quin mal rotllo he patrocinat amb la meva voluntat, amb la meva absència o amb la meva omissió? De què em pot demanar explicacions el bon Jesús? Rellegim l’evangeli d’avui i contestem. Com Tomàs.

I ara, la conclusió. Ens agradaria, com a creients que seguim Jesús, com a creients en el Déu que ens va mostrar, tenir la capacitat de saber fer Pasqua cada dia de la vida, saber posar en el món els beneficiosos efectes de Pasqua en cadascuna de les nostres paraules, i accions. Sabent això, hauríem d'actuar d'acord amb Jesús Ressuscitat. I, d’aquesta manera, contrarestar tot el que he dit abans. No perdem de vista, que només nosaltres podem fer que el món visqui una Pasqua veritable, permanent i autèntica.