Pasqua abans de Rams

Diumenge II Quaresma (B)

(Gn 22,1-2,9-13,15-18; Sl 115,10.15-19; Rm 8,31b-34; Mc 9,2-10)

Quina llàstima que tota aquella gent no sabessin veure, mentre era viu, qui era realment Jesús. Sabem que tot el relat sobre Jesús, escrit als evangelis, contat per Pau a les cartes, recollit en els documents apòcrifs o analitzat en les històries dels pares de l'Església, reforcen, volen demostrar i transmeten tot allò que van descobrir de Jesús des de la seva resurrecció.

 Per això, en aquest segon diumenge de Quaresma, proposo mirar-nos el relat de la Transfiguració de Jesús des del punt de vista pasqual. És, segurament, un relat pasqual que vol explicar que, allò que van descobrir de Jesús després de la seva mort, i sobretot després de l’experiència pasqual, ja existia, malgrat que no ho van saber veure. Dit d’altra forma: es vol demostrar que, allò que van descobrir de Jesús un cop feta l’experiència de la Resurrecció, ja estava en Ell durant la seva vida, i no ho van entendre fins aleshores. El relat de la transfiguració vol dir-nos que, tot allò de Déu ja habitava en Jesús i que per això no hi havia cap dubte: El Jesús ressuscitat era el mateix Jesús, home de Galilea, que anava al costat de la gent, que predicava, instruïa i guaria. I encara més: «Allò de diví que hi ha en Jesús, es troba precisament en la seva humanitat, no és quelcom d’afegit. Ho vivia». No hi ha transfiguració, hi ha realitat de la divinitat de Jesús manifestada als deixebles.

A la llum de tot això farem la nostra reflexió dominical. Podríem fer-ho amb una pegunta: La Transfiguració és una experiència Pasqual? Perdoneu però… Hem fet Pasqua abans de Rams? I, encara, contemplem la glòria de la resurrecció abans de la mort? Per fer-ho, us proposo de veure la Transfiguració com una mena d’aparició pasqual situada fora de context, avançada ja durant la vida d’aquell home de Natzaret, anomenat Jesús. És com si l’evangelista Marc ens fes el favor d’avançar-nos el que passarà després. Ens ofereix la possibilitat de tastar Pasqua abans de la Passió.

I, per ajudar-nos, se’ns presenta Jesús com a «transfigurat», és a dir, canviat radicalment fins al punt que sembla una altra persona. Què va succeir quan a Jesús li va canviar el rostre? Que els seus deixebles que vivien amb ell i ho compartien tot, no el reconeixien. El veien cada dia i ja gairebé ni s’hi fixaven en com era, i ara, que el veien diferent, ara li prestaven una atenció especial. Ara ho veien tot meravellós... però la meravella no la van entendre fins a la Resurrecció, vet aquí!

Aquest «transfigurar» la fesomia ens és conegut perquè la nostra societat del sublim postureig hi està acostumada. Massa acostumada, diria jo, als canvis de figura. Canvis per millorar, sí, però també per a enganyar, despistar, passar desapercebuts o fer coses que no ens atreviríem a fer amb la nostra imatge real. Nosaltres hem fet de la transfiguració una mena de camuflatge per enredar les altres persones, per a fer veure que som una persona diferent i per guanyar credibilitat. Sigui per a bé o per a mal, el costum fa que ens passi per alt què hi ha darrere les transfiguracions.

Acaba el relat, acaba la transfiguració, i tot torna a ser “normal”, com abans. Quina decepció! O potser no? Sempre tenim la possibilitat de transfigurar-nos nosaltres mateixos, apreciar les transfiguracions dels altres, veure venir a la gent del “postureig” i entendre que, mentre nosaltres, homes i dones ens transformen per semblar una altra cosa, Déu es transforma per fer-nos entendre que, en Jesús, és real.

Una nova oportunitat

 Diumenge I Quaresma (B)

 (Gn 9,8-15; Sl 24,4-9; 1Pe 3,18-22; Mc 1,12-15)

Hem encetat el temps de Quaresma. Hem estrenat una nova oportunitat de conversió. Hem debutat en una nova oferta de perdó. Ens hem tornat a proposar quelcom de bo per a donar sentit a aquest temps. I, indefectiblement, hem pensat en totes les estrenes, els projectes, les oportunitats i els debuts de cada Quaresma. I ja que parlem de bons propòsits, també hem recordat els de cada Cap d’Any. I, encara, hi hem sumat la decisió de cada moment xungo de les nostres vides, de cada vegada que hem pronunciat solemnement la frase: «Aquest cop sí, hi posaré totes les meves forces i la meva voluntat per canviar». I hem abaixat els ulls perquè, a hores d'ara, encara no ens n'hem sortit. Tot plegat, respon al desig permanent de l’ésser humà de continuar creixent, de ser millor, de reposar, de fer el bé i de sentir-se bé. Amb un mateix i amb els altres… I respon també a la debilitat humana.

Vet aquí el que ens recorda la Quaresma, i la vida en general: Ens trobem, cada cop, amb el mur de la nostra pròpia limitació i amb el mur dels obstacles que d’altres ens posen en el nostre camí. I, fins i tot, perdem la capacitat de veure els obstacles que hi posem nosaltres a la vida. I, en aquest context quaresmal, l’evangeli ens parla de desert i de moments xungos de Jesús. Mireu. Jo no he estat mai al desert i no he copsat cap de les seves veritats, és a dir, no m’he trobat cap de les coses que diuen que li són essencials al desert. No estic fet per al desert. I avui me l’he de «menjar amb patates». Just darrere el moment del bateig de Jesús, quan la veu que ve del cel el reconeix com a Fill enviat de Déu, Jesús no es posa mans a la feina per predicar la Bona Nova, se’n va al desert on Déu el porta per fer front al mal. Perquè per caminar per la vida, cal saber triar entre el bé i el mal. I saber triar lliurement entre el bé i el mal, vol dir sempre, triar el bé.

I vet aquí la nostra situació de desert. L’he explicada en començar. La vida és plena de conflictes, de temptacions, d'atzucacs, de paranys… i de circumstàncies i persones que les provoquen. Fer veure que no existeix el mal és tancar els ulls a la nostra realitat vital, individual i col·lectiva. No s’hi val de restar al marge, hem de fer com Jesús, estar atents a les aparicions del mal, les temptacions, els conflictes… per fer-hi front i no deixar-nos seduir.

El mal va intentar seduir Jesús, cert. El mal intenta seduir a totes les criatures. I a nosaltres.

I com hi hem de respondre? Doncs no caient a la trampa de fer invisibles les situacions conflictives i creure'ns les fantasies que diuen que la vida és fàcil, plena de música i de dolçor. Vet aquí el camí quaresmal de la nostra nova i infinita proposta de conversió: No amorosir el llenguatge ni les situacions perquè sigui més fàcil creure que tot és bonic. El mal existeix i les situacions perverses també, i les persones dolentes també. L’únic que hem de tenir cura és de saber-les veure, apartar-les de la nostra vida i, sobretot, no portar nosaltres el mal enlloc.

Enfrontar-se al mal és aplicar els mateixos esquemes que l’evangeli ens ha mostrat en Jesús: «No em vulguis fer passar com a bo allò que no ho és». Al mal, planta-hi cara, no et deixis seduir. Perquè enfrontant-nos-hi podrem descobrim, també, què hi ha de veritat i de falsedat dins nostre.

Maleïda impuresa

Diumenge VI (B)

(Lv 13,1-2.44-46; Sl 31,1-2,5,11; 1Co 10,31-11,1; Mc 1,40-45)

Dimecres comença la Quaresma, i aquest diumenge l’evangeli ens proposa, una vegada més, un evangeli de guariment, de miracle. Però hem de recordar un cop més, que no aconseguirem entendre el «per què» ni el «per a què» dels miracles de Jesús, si no sabem veure la relació entre guariment, fe i perdó. I ho hem de saber veure en el relat, en la proposta de Jesús i en la vida real.

D’això en tindrem ocasió de parlar-ne els diumenges que venen, durant la Quaresma, i ens servirà de reflexió i preparació per a l’exercici de la conversió que se’ns demana en aquest temps tan important per a la vida cristiana. Deixeu-me, però, parlar d'un aspecte col·lateral al relat evangèlic d'avui: La marginació dels malalts i la marginació lligada a la impuresa. No parlo dels temps de Jesús, parlo de la marginació i la impuresa d'avui.

Hi ha marginació excloent avui? Hi ha impuresa? La resposta és òbvia: sí. Hi ha moltes impureses a la vida, i totes porten a la marginació.

Podem trobar una impuresa «legal». Tu no tens papers! No ets pur, no pots estar aquí ni treballar, no pots viure entre nosaltres, no tens assegurança per guarir les teves malalties. També hi ha una impuresa «social». No tens diners, no vas a l’escola, ets d’una classe social impura i no et pots barrejar amb nosaltres i, menys , amb els nostres fills i filles. I, cruelment, hi ha també una impuresa «física». Tens un defecte físic o mental, o una malaltia contagiosa, o tens un aspecte ofensiu. No ets com l’altra gent!

I no acaba aquí. Hi ha una impuresa que seria «cronològica» o «de vida». Ets una persona vella, carregada de malalties, demències i tares. No serveixes i t’hem de recloure en una institució o et tanquem a casa, amagada de la gent pura. Fas nosa! I encara podríem assenyalar-ne més. Se me n'acut una de perversa: la impuresa moral. Ets una persona impura perquè tens pecats, perquè transgredeixes lleis divines fetes per humans, perquè no ets com jo soc i vull que sigui tothom que em rodeja. I la llista podria ser llarguíssima. Què me'n dieu de la impuresa del culte religiós: ets impura perquè no m’adores.

Tota aquesta mena d’impureses tenen un alt poder de contagi, com el leprós de l'Evangeli. I totes les ha creades l'ésser humà. Voldria que reflexionéssim des d’aquest punt de vista. La declaració d’impuresa i l’exclusió és una actitud totalment humana. Déu no exclou ningú. I perquè Déu no exclou ningú mai, Jesús no accepta aquella societat seva que exclou, ni admet el rebuig social que tant ens agrada, ni li agrada la societat que construeix barreres i murs per excloure un ésser humà. I ara em ve al cap aquella expressió, tan utilitzada per un determinat tarannà polític que proposa «escombrar dels carrers» la delinqüència, les bosses de pobresa, els guetos socials i tantes altres coses. A la societat, a les nostres ciutats i pobles hi ha «brossa social» que cal retirar perquè no contamini i, sobretot, perquè no és reciclable. Que fàcil és oblidar els sofriments i escombrar-los. Molt net, molt correcte i molt cristià. Però també contrari a Déu.

La sogra de Pere

Diumenge V (B)

(Jb 7,1-4.6-7; Sl 146,1-6; 1Co 9,16-19.22-23; Mc 1,29-39)

En els relats de la Bíblia, tant a l’Antic Testament com en el Nou Testament, hi podem trobar una llarga llista de personatges. Una primera relació la formen aquelles persones que en són protagonistes, ja que hi apareixen amb nom, dinastia i ubicació, feina i relat. Les seves aparicions són diverses i, en alguns casos relliguen les històries. Són 1.794 persones diferents, tot i que es repeteixen noms. En segon lloc, hi trobem d’altres personatges que apareixen com a gent anònima, però amb un cert paper. Vindrien a ser els actors i actrius secundàries. Són 443 personatges més. I finalment, d’alguns dels personatges no en sabem ni el nom, ni la ubicació ni les famílies, ni l’entorn. Serien els extres, i en sumen quasi mil més, 996. Total, 3.233 personatges. I resulta, amigues i amics, que darrere cadascuna de les persones que apareixen en el relat sagrat sempre, repeteixo, sempre hi podem trobar una aportació de llum i un motiu per a la reflexió.

Ja sabeu, després de tants anys compartint homilies i reflexions setmanals, que tinc tendència a destacar aspectes poc vistosos o poc presents en les homilies habituals. En aquesta línia, avui hi ha una figura, important també: la sogra de Simó (Pere). És un dels personatges als qui no es dona massa importància i a qui s’ha prestat poca atenció, tot i ser la sogra de Pere, el pescador, qui és fonament de l’Església. Però fixem-nos en el text: Jesús s’hi apropa, li dona la mà, l’aixeca, la guareix i, aleshores, ella es posa a servir Jesús i la resta de gent amiga que va aparèixer per casa seva. La sogra de Pere apareix duent a terme un servei a la comunitat després d’haver estat «guarida» per Jesús. I ho fa en una casa, jueva, que s’havia obert a aquelles ànsies de conversió d’aquells incipients grups de seguidors del mestre. Aquella situació ja fa olor de les noves comunitats creades a les cases després de la mort i resurrecció del Senyor. Torna a sortir la figura d’una dona que acull i serveix Jesús a casa seva, una casa que esdevé lloc de comunitat, d’àpat i de compartició.

Sí, ja sé. Algú s’ha fixat en el fet que si Pere tenia sogra és que era casat! Clar, com la majoria dels deixebles i dels apòstols que seguien Jesús. Aquest relat mostra Pere com deixeble itinerant i a la sogra com un model més institucional que el gendre. Potser caldrà aprofundir en aquest text –i en d’altres– per trobar llum pels grans desafiaments del ministeri ordenat que es presenten en la vida eclesial actual.

Acabo. Perquè el relat segueix: «Tota la ciutat s’havia aplegat davant la porta de la casa i en va curar molts». Jesús no es queda tancat a casa esperant que la gent hi vagi. I, encara més. No només guareix i acompanya als amics. Jesús surt al carrer, no es reserva pels “bons seguidors”, s’acosta a la gent. I el seu missatge es fa universal. I en aquest context les cases s’obren i la sogra de Pere, ja deixeble de Jesús, es converteix també en model de les dones que obren les seves cases, acullen i organitzen comunitats. I ja està. Tot seguit Pere (encara Simó) i els altres companys, marxen amb Jesús a «d’altres llocs i també hi predicaré, que aquesta és la meva missió». Ja estan constituïts com a grups de Missió. I s’escampen i creixen. Les comunitats, l’Església, comença a néixer amb Jesús encara viu. I avui encara aquesta és la missió de les nostres llars: ser Església domèstica.