No són els reis de l'any passat?

Epifania

(Nm 6,22-27; Sl 66,2-3.5-6.8; Ga 4,4-7; Lc 2,16-21)

Ahir, en la cavalcada dels reis pels carrers de Reus, vaig fer un exercici interessant i em vaig dedicar a parar l’orella per sentir frases de nenes i nens i les seves interaccions amb els pares i els avis que els acompanyaven. Ric exercici, ho confesso. Resum per a aquesta homilia: No vaig sentir més que un parell de paraules que fessin cap aproximació al que és la festa dels reis, des del punt de vista cristià. Només dues breus referències, molt velades, al pessebre. Com la que una àvia —suposo— deia a una nena: «sí, els reis que vam posar al pessebre i que anaven a adorar el nen Jesús». La nena poc cas li feia, embogida pel soroll, els caramels i els crits. Una altra conversa interessant va ser la d’un nen amb el seu germà, o el seu tiet jove: «Són els mateixos reis i carros que l’any passat». I ho deia mig enfadat. Ara, ja en el dia de reis, voldria aprofitar aquesta segona frase per proposar-vos la reflexió en aquesta celebració litúrgica del dia d’Epifania.

Com hem de llegir el passatge de l’arribada a Betlem d’aquella gent tan estranya que venia de lluny? Com hem de llegir, avui, la vivència de Nadal? Com era d’esperar? Tornem a veure els reis de l’any passat? Tenia raó aquell infant?

Ens omplim la boca tot parlant de la generació dels nous cristians i cristianes o la «nova cristiandat», i oferim, un any més, el de sempre. No parlo, evidentment de les cavalcades, les activitats nadalenques, els arbres, els regals o els llums; això no pertany a l’òrbita cristiana. Parlo d’oferir un discurs cristià «com el de l’any passat», oblidant, potser, que el demà està en mans de les noves generacions, que assumiran que la societat i l’Església han canviat. Aquesta nova cristiandat, aquesta nova gent cristiana, no han de fer sense més ni més el que, per bé o per mal, hem fet en temps passats. La gran majoria del poble fidel som fills de la segona meitat del segle XX i ara ja estem a punt de gastar el primer quart del segle XXI. Això és molt de temps en mesures humanes! I eclesialment, hem passat per respirar amb esperança els aires del Concili. Hem passat per la frenada de finals del segle passat. I hem anat sobrevivint al creixement de la dualitat més dura: El refugi del de sempre o el risc de la innovació. I aquesta decisió, avui, es decanta habitualment per fer el de sempre. Per què? Perquè «els de sempre» som immensa majoria. El risc i la transgressió són pròpies d’ànimes rebels i això està en la genètica jove i es va amorosint amb l’edat. Mireu, encara que sigui agosarat ho diré: amorosir les coses i les tensions al preu de no progressar no és bo. És la postura pròpia dels adults o més grans, que tenim la tendència d’anar creant espais a la nostra mida per encabir-hi una joventut «plastilina» que puguem modelar. I ho fem a l’empara de la immediatesa, que no entén de projectes de vida.

Acabo, que avui hem d’adorar l’infant i hem de ser breus. Per cert, adorarem un infant que demà mateix ja veurem batejant-se d’adult al riu Jordà. Vet aquí! No serà mai adolescent! Hem esborrat les trapelleries de l’adolescència i la joventut. Jesús no es va quedar palplantat sense fer res.