El moment oportú

Diumenge III (B)

(Jn 3,1-5.10; Sl 24,4-9; 1Co 7,29-31; Mc 1,14-20)

Hi ha moments a la vida que són especials i dels quals en depèn com seguirà aquesta vida. No són moments espectaculars, són moments crucials. Això és la vida. Hi ha decisions que capgiren les coses. No és res de nou. Tothom hi ha passat i, més encara, tothom i passa cada dia. El que passa és que sovint no en tenim consciència de la transcendència de les coses que fem, diem o decidim. No ens passem el dia pesant en les conseqüències de les nostres decisions, de les nostres paraules o dels nostres actes. És una mica el missatge d’aquest diumenge i la proposta de reflexió que us faig. Aquí a Tarragona, pels que no ho sabeu, aquest diumenge, que s’escau en la data del 21 de gener, és la solemnitat dels nostres sants pioners, dels protomàrtirs peninsulars, d’aquells d’entre les primeres comunitats cristianes que van testimoniar Jesús. Bé, segur que n’hi va haver més, perquè ja hi havia una comunitat cristiana a Tàrraco. No sé si màrtirs o no, però fa 1765 anys ja hi havia dones i homes que trepitjaven la mateixa terra que nosaltres, que vivien cristianament. També totes elles van prendre la decisió, molt arriscada aleshores de prendre el camí del seguiment de Jesús. Una decisió més o menys meditada, més o menys conscient.

També les lectures d'aquest diumenge ens parlen de moments i de decisions especials o importants, com els que cadascú de nosaltres certament ha viscut. Potser tenim la sensació que han estat pocs i que amb el pas dels anys només en recordem alguns de molt concrets, però reflexionem en la importància de totes les decisions, totes ens van obrir un camí diferent. Aquestes decisions destacades amaguen sempre la idea que el que fem és el millor per aquell moment i per al futur. Ah! I sempre amb dubtes. Com Jonàs a la primera lectura. Un home rural que va a la ciutat amb els dubtes de si encaixarà bé.

En la nostra relació amb Déu també hi ha aquests moments especials de decisió. I avui podríem reflexionar sobre la nostra decisió personal de ser seguidores i seguidors de Jesús. La que vam prendre el dia que podíem ja «passar» de Déu i vam decidir continuar creient. Perquè aquesta decisió, germanes i germans, algun dia la va prendre, malgrat que ens pensem ara que sempre ha estat així. I jo encara diria més. L’anem prenent de forma regular cada cop que alguna cosa, o alguna persona, ens fa trontollar la fe. Que de tot hi ha. El relat de l'Evangeli no és altra cosa que això. Una decisió important pel futur d'aquella gent de Galilea que decideix seguir Jesús.

El nostre camí a la vida no és un anar fent, segons el vent i segons les influències socials. No. És un camí de confiança, de providència, d’implicació personal, de convicció, de decisions a voltes difícils… però és el nostre camí creient. I no hi ha cap ésser humà que ho tingui tot fet i no necessiti prendre decisions. Jesús tampoc. Quan es decideix a fer públic el que pensava va ser en un moment concret i per unes circumstàncies concretes. Podria haver-ho fet la setmana següent? Clar. Però s’hi implicà. Déu li parlava igual que a nosaltres i que a les altres persones creients, i ho feia a través dels esdeveniments i de les coses que passaven i les paraules que escoltava. En aquell moment alguna cosa va esperonar-lo a fer allò: Va escoltar el que Déu li demanava.