No et suporto

Diumenge IV (B)

(Dt 18,15-20; Sl 94,1-2.6-9; 1Co 7,32-35; Mc 1,21-28)

L’Evangeli d’aquesta setmana és un d’aquells que, a més de ser difícils, són colpidors. Bàsicament perquè quan surt el mot «Satanàs» pel mig, les coses ens trontollen i incomoden. Pel que significa la paraula i pel substrat social que s’hi amaga darrere. Molts cops, oh bondat!, volent fer un exercici d’amorosir les lletres i les situacions, desafiem el moment i el significat tot canviant la paraula Satanàs per la paraula Mal. Us ho he de confessar, jo ho faig bastant. I vet aquí que, avui, tornant a llegir des de la reflexió aquest evangeli, he pensat que Satanàs, és Satanàs, és a dir, és la personalització del mal. I que potser no cal “amorosir-lo” tant.

Perquè, com aquell home “endimoniat” de l’evangeli d’avui, en el dia a dia també trobem persones que sense saber-ho, personifiquen el Mal, és a dir, a Satanàs. Potser no caldria dir-ho, però de la mateixa manera que Déu, el bé suprem, sempre actua amb mans humanes, Satanàs, el Mal, també fa el mateix. Aquest fet ens sap greu, certament. Però hi ha persones que encarnen el mal amb la mateixa quotidianitat que n’hi ha que encarnen el bé. I quan ens atrevim —que no sempre és així— a dur-los la contrària, encara és pitjor, perquè utilitzen sense cap problema les seduccions del mal. I si encara anem més lluny, i ens prenem la molèstia de fer-les centre de la nostra atenció per proposar-los-hi la bondat i la conversió de cor perquè ja ho sabeu, que «en el cel hi ha més alegria per un sol pecador que es converteix que per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se», doncs aleshores criden: “per què et fiques amb mi? Ves!”. I marxen donant cops de porta, llençant alguna cosa per terra, insultant, o fins i tot es queden desafiant per afegir més tensió a la seva presència. Són persones enfadades amb el món (el diccionari les defineix com de geni endimoniat) i, sobretot, són persones descontentes amb elles perquè no encaixen en el bé, els costa empatitzar amb la bondat.

Seguint amb l’exemple de l’evangeli, si nosaltres volem fer com Jesús, hem d’alliberar aquella persona del “mal rotllo” que porta dins seu. Aquella persona no suporta la bona gent. I és cert, el conflicte no s’alimenta mai de bones idees ni els enfrontaments no els generen les bones persones. Conflictes i enfrontaments es resolen amb les paraules i amb l’autoritat que emana de la bondat, amb les idees integradores i amb les propostes de pau. A això, l’evangeli en diu parlar amb autoritat.

I la millor notícia de l’evangeli d’avui i de l’Evangeli de Jesús és que la gent queda guarida de les seves pors i alliberada.

I això és exactament el que hem de fer totes les cristianes i tots els cristians del món. Qui demana a crits ser alliberada s’ha de sentir embolcallada de bondat, és a dir d’amor. Ho hem de fer individualment i també ho ha de fer l’Església. I si hem perdut autoritat, si l’Església ha perdut "autoritat", analitzem de quin tipus d’autoritat estem parlant.

El moment oportú

Diumenge III (B)

(Jn 3,1-5.10; Sl 24,4-9; 1Co 7,29-31; Mc 1,14-20)

Hi ha moments a la vida que són especials i dels quals en depèn com seguirà aquesta vida. No són moments espectaculars, són moments crucials. Això és la vida. Hi ha decisions que capgiren les coses. No és res de nou. Tothom hi ha passat i, més encara, tothom i passa cada dia. El que passa és que sovint no en tenim consciència de la transcendència de les coses que fem, diem o decidim. No ens passem el dia pesant en les conseqüències de les nostres decisions, de les nostres paraules o dels nostres actes. És una mica el missatge d’aquest diumenge i la proposta de reflexió que us faig. Aquí a Tarragona, pels que no ho sabeu, aquest diumenge, que s’escau en la data del 21 de gener, és la solemnitat dels nostres sants pioners, dels protomàrtirs peninsulars, d’aquells d’entre les primeres comunitats cristianes que van testimoniar Jesús. Bé, segur que n’hi va haver més, perquè ja hi havia una comunitat cristiana a Tàrraco. No sé si màrtirs o no, però fa 1765 anys ja hi havia dones i homes que trepitjaven la mateixa terra que nosaltres, que vivien cristianament. També totes elles van prendre la decisió, molt arriscada aleshores de prendre el camí del seguiment de Jesús. Una decisió més o menys meditada, més o menys conscient.

També les lectures d'aquest diumenge ens parlen de moments i de decisions especials o importants, com els que cadascú de nosaltres certament ha viscut. Potser tenim la sensació que han estat pocs i que amb el pas dels anys només en recordem alguns de molt concrets, però reflexionem en la importància de totes les decisions, totes ens van obrir un camí diferent. Aquestes decisions destacades amaguen sempre la idea que el que fem és el millor per aquell moment i per al futur. Ah! I sempre amb dubtes. Com Jonàs a la primera lectura. Un home rural que va a la ciutat amb els dubtes de si encaixarà bé.

En la nostra relació amb Déu també hi ha aquests moments especials de decisió. I avui podríem reflexionar sobre la nostra decisió personal de ser seguidores i seguidors de Jesús. La que vam prendre el dia que podíem ja «passar» de Déu i vam decidir continuar creient. Perquè aquesta decisió, germanes i germans, algun dia la va prendre, malgrat que ens pensem ara que sempre ha estat així. I jo encara diria més. L’anem prenent de forma regular cada cop que alguna cosa, o alguna persona, ens fa trontollar la fe. Que de tot hi ha. El relat de l'Evangeli no és altra cosa que això. Una decisió important pel futur d'aquella gent de Galilea que decideix seguir Jesús.

El nostre camí a la vida no és un anar fent, segons el vent i segons les influències socials. No. És un camí de confiança, de providència, d’implicació personal, de convicció, de decisions a voltes difícils… però és el nostre camí creient. I no hi ha cap ésser humà que ho tingui tot fet i no necessiti prendre decisions. Jesús tampoc. Quan es decideix a fer públic el que pensava va ser en un moment concret i per unes circumstàncies concretes. Podria haver-ho fet la setmana següent? Clar. Però s’hi implicà. Déu li parlava igual que a nosaltres i que a les altres persones creients, i ho feia a través dels esdeveniments i de les coses que passaven i les paraules que escoltava. En aquell moment alguna cosa va esperonar-lo a fer allò: Va escoltar el que Déu li demanava.

No són els reis de l'any passat?

Epifania

(Nm 6,22-27; Sl 66,2-3.5-6.8; Ga 4,4-7; Lc 2,16-21)

Ahir, en la cavalcada dels reis pels carrers de Reus, vaig fer un exercici interessant i em vaig dedicar a parar l’orella per sentir frases de nenes i nens i les seves interaccions amb els pares i els avis que els acompanyaven. Ric exercici, ho confesso. Resum per a aquesta homilia: No vaig sentir més que un parell de paraules que fessin cap aproximació al que és la festa dels reis, des del punt de vista cristià. Només dues breus referències, molt velades, al pessebre. Com la que una àvia —suposo— deia a una nena: «sí, els reis que vam posar al pessebre i que anaven a adorar el nen Jesús». La nena poc cas li feia, embogida pel soroll, els caramels i els crits. Una altra conversa interessant va ser la d’un nen amb el seu germà, o el seu tiet jove: «Són els mateixos reis i carros que l’any passat». I ho deia mig enfadat. Ara, ja en el dia de reis, voldria aprofitar aquesta segona frase per proposar-vos la reflexió en aquesta celebració litúrgica del dia d’Epifania.

Com hem de llegir el passatge de l’arribada a Betlem d’aquella gent tan estranya que venia de lluny? Com hem de llegir, avui, la vivència de Nadal? Com era d’esperar? Tornem a veure els reis de l’any passat? Tenia raó aquell infant?

Ens omplim la boca tot parlant de la generació dels nous cristians i cristianes o la «nova cristiandat», i oferim, un any més, el de sempre. No parlo, evidentment de les cavalcades, les activitats nadalenques, els arbres, els regals o els llums; això no pertany a l’òrbita cristiana. Parlo d’oferir un discurs cristià «com el de l’any passat», oblidant, potser, que el demà està en mans de les noves generacions, que assumiran que la societat i l’Església han canviat. Aquesta nova cristiandat, aquesta nova gent cristiana, no han de fer sense més ni més el que, per bé o per mal, hem fet en temps passats. La gran majoria del poble fidel som fills de la segona meitat del segle XX i ara ja estem a punt de gastar el primer quart del segle XXI. Això és molt de temps en mesures humanes! I eclesialment, hem passat per respirar amb esperança els aires del Concili. Hem passat per la frenada de finals del segle passat. I hem anat sobrevivint al creixement de la dualitat més dura: El refugi del de sempre o el risc de la innovació. I aquesta decisió, avui, es decanta habitualment per fer el de sempre. Per què? Perquè «els de sempre» som immensa majoria. El risc i la transgressió són pròpies d’ànimes rebels i això està en la genètica jove i es va amorosint amb l’edat. Mireu, encara que sigui agosarat ho diré: amorosir les coses i les tensions al preu de no progressar no és bo. És la postura pròpia dels adults o més grans, que tenim la tendència d’anar creant espais a la nostra mida per encabir-hi una joventut «plastilina» que puguem modelar. I ho fem a l’empara de la immediatesa, que no entén de projectes de vida.

Acabo, que avui hem d’adorar l’infant i hem de ser breus. Per cert, adorarem un infant que demà mateix ja veurem batejant-se d’adult al riu Jordà. Vet aquí! No serà mai adolescent! Hem esborrat les trapelleries de l’adolescència i la joventut. Jesús no es va quedar palplantat sense fer res.